29 desembre de 2013

Gràcies, Antònia Font

Quan, el vint-i-huit de novembre, vaig assabentar-me de la notícia a través d’un tuit em vaig quedar de pedra: els Antònia Font tancaven la paradeta. Va ser, simplement, com si de sobte algú m'hagués tirat a la cara una poalada d’aigua freda, glaçada. És cert que l’últim disc, Vostè és aquí, m’havia deixat un poc descol·locat: potser el fet d’haver començat a escoltar-los sistemàticament el 2006, quan el seu repertori diguem-ne clàssic ja estava completament elaborat, va dificultar-me assaborir com calia l’evolució gradual del grup i va fer-me concebre tots els seus discos fins a Coser i cantar com un tot homogeni i immillorable (el cànon), i podria ser per això que, tot i haver assumit naturalment la considerable però meravellosa evolució suposà ja Lamparetes, no fóra, en canvi, capaç de digerir del tot l’indescriptible salt endavant o cap a no sé exactament quina banda de Vostè és aquí. Siga com siga, el que sí que és ver sens dubte és que amb aquell tuit se’m va glaçar, de colp, l’esperança que l’experiment d’aquest últim disc, interessant però un pèl massa joanmiqueloliverenc per a Antònia Font, hagués estat una cosa passatgera. Amb ell vaig prendre consciència que ja no tornarien a la seua clàssica i irresistible “patxanga” o als més madurs però igualment sublims contrallums de Lamparetes.

I em va doldre, perquè amb els Antònia Font hem crescut molts i molt. Recorde amb certa enyorança les primeres provatures al volant de la Kangoo de mon pare al so de MulticinemesCamps de maduixes” En s’estiu; o aquelles converses amb alguns amics per mirar d’entendre entre tots què volia dir que el termo estigués “espenyat” o què era aquella “llosca” amb què deien que omplien el cendrer. Amb un velomar” he anat un munt de vegades a la universitat i hi he començat i acabat la carrera; amb Es canons de Navarone” Clint Eastwood” m’ha resultat més fàcil alçar-me quan m’havia fet caure algun d’aquests colps baixos que de tant en tant ens dóna la vida. Calgary 88Viure sense tuDeclarPortaavions” i un llarg etcètera de les seues cançons (Fa calorFocs artificials..., és impossible mencionar-les totes!) han deixat el seu pòsit en mi i han contribuït a fer-me qui sóc. M’han ensenyat que, molt sovint, “les coses no són fàcils per ningú”, tampoc dins del nostre iglú particular, però també que, tot i això, els aficionats com nosaltres podem menjar-nos el món si volem. Al llarg d’aquests anys, han estat el bàlsam, l’impuls elèctric o la simple companyia que necessitava en cada moment. És precisament per això, que tenia la impressió que els devia, als Antònia Font i a les seues cançons, aquestes quatre ratlles.

Els dies van fer que aquella sobtada impressió inicial, aquell glaç, anàs desfent-se, en bona part gràcies al fet que la meua ment mirà d’ajudar-me a assimilar la notícia. Així, per exemple, si en un moment determinat pensava que la fi d’Antònia Font equivaldria a la impossibilitat de continuar gaudint de la seua genial creativitat, la meua ment em feia veure de seguida que per molt que l’escoltàs mai esgotaria les possibilitats d’un corpus de cançons ta magnífic com el dels mallorquins. La raó, però, que sí que m’ajudava davant de qüestions com aquesta, no podia alleujar la principal de les meues angoixes, el que més m’havia dolgut en assabentar-me del comiat dels Antònia Font: la dissolució del grup voldria dir també que no arribaria mai a veure’ls en directe; i és que, a pesar d’haver-los seguit fidelment durant tots aquests anys, no he tingut l’ocasió d’assistir mai a cap dels seus concerts. Potser és per això també que el comiat, tan sobtat i materialitzat només en tres actuacions a Mallorca, va resultar-me encara un poc més amarg.

“Sa vida passa”, diu la cançó, i efectivament al final m’hi he sobreposat. He aconseguit fer-me amb el DVD d’un dels seus concerts –almenys podré veure’l i veure’l i veure’l, i imaginar que jo també hi era– i he procurat de pensar el mínim possible en la seua retirada, almenys sempre que la implacabilitat de les xarxes socials m’ho ha permés. De fet, ahir mateix, el dia del seu últim concert, la cosa no se’m passà pel cap al llarg de tot el dia. Només a la nit, quan vaig sortir a fer-me’n una al Verdolaga hi vaig tornar a pensar. En fer-ho, no vaig dubtar-ho ni un segon i vaig demanar si podien posar una de les seues cançons, com un petit homenatge a tot el que els Antònia Font m’han –ens han– donat. Va passar cosa d’una hora i, quan ja pràcticament se m’havia oblidat la petició, de sobte van sonar els semàfors, els nenúfars i les princeses de Wa yeah! Amb tres minuts i trenta segons de cançó, i només amb això, n’hi hagué prou per significar-ho tot: moltes gràcies, Antònia Font, moltíssimes gràcies!

***

En arribar a casa, més tard, vaig mirar el cel ple d’estels –“oh, mirau, mirau si n'hi ha... quantes”–  i vaig pensar que l’astronauta rimador, arribat ja al seu destí interestel·lar, per fi podria oblidar-se dels motors i gaudir del descans merescut després de tan llarg i intens viatge.

9 febrer de 2013

#lladrEROs

Hui el PP ha acomiadat 843 treballadors/es de RTVV, que se sumen als més de 200 que ja havien estat anunciats anteriorment. El PP, per tant, ha arrasat literalment Canal 9, la televisió pública de tots els valencians i les valencianes, i ho ha fet acarnissant-se precisament amb tots els i les professionals que van treballar de valent per posar-la en marxa l'any 1989 i que han tractat, al llarg de tots aquests anys, que la cadena no perdera tota la dignitat que, primer el PSOE i després el PP, amb la seua gestió nefasta i manipuladora, han tractat d'arrabassar-li amb cada censura lingüística (també amb els socialistes al govern!), amb cada telenotícies monogràfic sobre Camps o amb cada omissió dels escàndols de corrupció del partit de la gavina –o dels sobres.

Si amb tot açò no hi havia prou, el PP ha tingut la poca-vergonya d'anunciar els acomiadaments no personalment, ni tan sols per carta postal, sinó a través d'un miserable i repugnant correu electrònic, escrit, a més, en castellà. Per tant, una vegada més, el PP mostra quina és la seua categoria moral i la seua educació: ninguna o, si més no, la més abjecta possible. El respecte que han mostrat pels treballadors i les treballadores de RTVV ha estat nul, inexistent, i la manera com s’ha gestat aquest fatídic ERO ha estat vergonyosa i gens pròpia d’un suposat govern democràtic. Malauradament, nihil novum sub valentino sole.

Afortunadament –i això els del PP ho saben–, el seu temps arriba a l’ocàs. Aires de canvi bufen al País Valencià amb una força que feia temps que no es veia; aires nous, frescos, suaus però ferms. Uns aires, aquests, que de ben segur faran tot el possible per retornar la dignitat i l’honestedat a la ràdio i la televisió públiques valencianes, però també a la resta de les nostres institucions i al conjunt de la vida política valenciana, necessitada ara més que mai d’una bona ventilació. Ens la mereixem. I tant que sí!

10 juny de 2012

Rescatem persones

Sabeu quants diners s’ha gastat el govern estatal en rescatar bancs i caixes d’estalvis? Jo em vaig quedar de pedra quan me'n vaig assabentar: 55.746.000.000 euros. Es diu prompte, veritat? Més es tarda, però, en assimilar-ho. Fem-ho fàcil, a què equivalen tots eixos diners? Equivalen, per exemple, a 13.946 escoles –i de les que no tenen barracons!–, a 743 hospitals –i de gestió pública, no com el nostre!–, a multiplicar per 6 la inversió en I+D+i o a duplicar les prestacions anuals per desocupació. Què vos sembla? No és cosa de no res, veritat?

Tot eixe dineral de què parlava més amunt hauria estat a priori més ben gastat en qualsevol d’eixes coses que vos acabe d’assenyalar. No ho creieu? De què serveix donar-li diners a un banc? Que et donen diners a tu si la teua empresa no va bé? Veritat que no? Aleshores, per què donar-li’ls a un banc? En què reverteix això en la societat? Diuen els qui manen a Madrid –i a València–, que això serveix per “sanejar” les entitats, salvar el sistema financer i resoldre així per extensió les dificultats que experimenta l’economia espanyola. Ens diuen que no hi ha alternativa, que és això o l’apocalipsi i que, per tant, cal fer-ho sense cap mena de dubte. Al BLOC JOVE i a la COALICIÓ COMPROMÍS no ens acaba d’encaixar això que diu el PP. Segur que no hi ha cap alternativa? Nosaltres hem fet càlculs i ens sembla que sí que n’hi ha una. Anem a veure-ho.

Partim de la base que el deute públic espanyol és del 68’5% del PIB, és a dir, menor que l’alemany (81’2%) o el francés (85’5%). Aleshores, ens podem preguntar, on està el problema? El problema està en el deute privat, que en el cas espanyol supera el 200%. És a dir, el problema no ve de la insostenibilitat de l’Estat del Benestar o del desficaci econòmic que suposen les autonomies, com diuen alguns, sinó de la mala gestió empresarial i de la bogeria de la bombolla immobiliària. Dit d’una altra manera, a base de convertir el deute privat en deute públic a través dels rescats ens estan fent pagar a tots i totes els plats trencats d’uns quants irresponsables. Com podem resoldre aquesta situació sense donar diners als bancs a canvi de res? Una alternativa seria la següent.

Si una família no pot pagar la hipoteca perquè els seus membres estan a l’atur i està a punt de perdre la casa, aleshores l’Estat procedeix a avalar la hipoteca davant del banc i deixa l’habitatge a la família en concepte de lloguer social a canvi d’un xicotet interés. Així, la família manté la casa i el banc rep l’aval de les hipoteques impagades i se n’assegura el pagament, ja que és l’Estat l’avalador. Ara bé, les pèrdues que venen de l’especulació immobiliària no es cobreixen i, si el banc ha de caure per una mala i irresponsable gestió, se’l deixa caure. Aleshores, es rescaten els dipòsits de les persones, però no el casino de la bancacràcia. Tot això, a més, acompanyat d’una auditoria pública per determinar quin deute és legítim i quin no i, finalment, de l’exigència de responsablitat als, valga la redundància, responsables de tot plegat.

La diferència entre el que està fent el govern de Madrid i la proposta del BLOC JOVE i de COMPROMÍS és més que evident. Amb el model del PP, els diners de la gent serveixen per rescatar la banca, per traure-la de l’embolic en què ella sola s’ha clavat especulant amb els diners de tots nosaltres i per pagar sucosos sous i pensions de jubilació a Rato, Olivas i companyia. Per contra, amb el segon model, el que proposem nosaltres, els diners dels contribuents no van a parar a les butxaques dels qui han causat la crisi, sinó que serveixen per ajudar la gent com tu i com jo que està a punt de perdre sa casa o a qui la crisi ha jugat una mala passada. El PP rescata bancs; nosaltres volem rescatar persones. Eixa és la diferència.

Article d'opinió publicat al CANFALI del 9 de juny.

PS: A les xifres donades en l'article, publicat abans de l’anunci del rescat europeu a la banca espanyola, cal sumar els cent mil milions d’euros –quasi res– d’aquest. Una volta més, els diners van als qui han creat la crisi, no als qui la pateixen.

27 novembre de 2011

Retallades

Sembla que la moda és ara la de les tisores: retallar tot allò que siga retallable, no siga que quede alguna cosa sencera. Retallar la sanitat perquè no hi ha diners per mantenir tant de metge i tant d'hospital. Retallar en educació perquè, al cap i a la fi, tampoc és tan important. Retallar el sou dels funcionaris perquè, francament, no fan un brot i, això que diuen que són la clau del consum és una broma. Retallar en cultura perquè, quin poc trellat gastar-se diners en eixes coses. En definitiva, retallar-ho tot.

Si em permeteu que empre un símil botànic, quan hom esporga un arbre o un arbust i n'elimina de les branques que li sobren, és cert, ho fa perquè puga créixer amb més força. En paraules de Ramon Llull, podar un arbre “renovella e dóna bellea de si mateix (...) per raó deis rams e de les flors e deis fruyts que met”. Així mateix, diuen els partidaris de les tisores, es pretén que faça l’economia: retallant s'intenta que rebrote, que recupere la vigoria perduda com a conseqüència de la crisi.

El problema, és que si podem l’arbre en excés és probable que, en comptes de treure branques noves i fortes, acabem provocant-li la mort. El mateix pot passar amb l’economia: si en comptes d’estimular-la no deixem de retallar, correm el risc que la recessió no acabe mai i que, a més, si les coses empitjoren en el futur, ens trobem que no tenim baix dels nostres peus cap xarxa de seguretat que ens suavitze la caiguda. Si retallem tant, al final ens quedarem sense res.

26 novembre de 2011

Tots per un?

Quan hom denuncia que és una absoluta vergonya que cada dia més de 40 famílies perden la casa al País Valencià per impagament de la hipoteca hi ha qui respon que l’Estat no pot fer res al respecte, que no està per a eixes coses, i que, en tot cas, això és un problema de la persona o persones desnonades i del banc o caixa, i no del conjunt de la societat i, per tant, com diuen al meu poble, “que cadascú s’apanye”.

L’Estat, doncs, sembla que no està per resoldre els problemes de desenes de milers de famílies, però, en canvi, sí que està, per exemple, per socórrer un sol individu. A Alfredo Saénz, conseller delegat del Banco Santander,  el Consell de Ministres li ha commutat aquest matí una pena de tres mesos de presó i inhabilitació com a banquer per una sanció econòmica.

Ja ho veieu, per a alguns les institucions serveixen, no per ajudar-nos a tots quan més ho necessitem, no per fer la vida més fàcil a aquells que tenen problemes, sinó per treure-li les castanyes del foc a segons qui, amic, conegut o saludat, seguint una versió un tant peculiar del lema dels tres mosqueters: “tots per un i un per ell mateix”.

8 octubre de 2011

La por de la trinxera

Diuen els entesos en la matèria que la millor manera de superar un trauma és parlar-ne. El fet de compartir amb els altres una experiència viscuda requereix abans un esforç de reflexió interna, de racionalització i de revisió d'allò que ens ha passat. Cal que, d'alguna manera, tornem a viure l'experiència traumàtica en qüestió, aquesta vegada, però, sent nosaltres els encarregats d'organitzar el relat i de posar les coses que han passat cadascuna al seu lloc. Aquest esforç de representació mental del trauma ens ajuda a suavitzar-lo, assumir-lo i, en definitiva, superar-lo.

Aquesta és la teoria de psiquiatres i psicòlegs, i cal reconèixer que, dins de les seus possibilitats, sembla que funciona. És per això que podem pensar, sense por a equivocar-nos massa, que potser fou aquesta necessitat d'expulsar el trauma, de llevar-se'l de damunt, el que portà Gabriel Chevallier a escriure La por, una obra que, tot i la seua qualitat, ha passat molt desapercebuda entre el públic lector general. Qui és, però, Chevallier? Quin trauma fou el que visqué i plasmà en aquest llibre? Vegem-ho.

Fill d’un ajudant de notari, Gabriel Chevallier nasqué l’any 1895 al si d’una família lionesa relativament acomodada. Després d’haver passat per diversos col·legis, a l’edat de setze anys començava els seus estudis a l’École nationale des beaux-arts de Lió. Tres anys més tard, però, quan tot semblava anar en proa per al jove Gabriel, sobrevingué la tragèdia: havia esclatat la Primera Guerra Mundial.

Chevallier, membre de la quinta del quinze, és mobilitzat i enviat al front, on és ferit després d’un any a primera línia. Tot i això, continuarà a la trinxera fins al final del conflicte, tres hiverns més tard. Un cop acabada la guerra, retornat a la vida civil, exercirà de periodista, de dissenyador, de viatjant, de petit industrial i, el que més ens interessa, d’escriptor.

Chevallier, per tant, sobrevisqué a la guerra, és evident, i, a més, ho va fer tant físicament –no el pelaren al front– com psicològicament –pogué reprendre la (seua?) vida. Una guerra, però, no és quelcom que s’oblide fàcilment. No deu ser fàcil dormir tranquil·lament després d’haver estat durant quatre anys poca cosa més que un “aspirant a cadàver”. En altres paraules: no deu ser gens fàcil refer-se per complet després de quatre anys de passar autèntica i continuada por.

Perquè, tal i com Chevallier, a través del seu alter ego a la novel·la, el jove Dartemont, afirma quan una infermera li pregunta què ha fet al front, la gran ocupació de la guerra no és altra que PASSAR POR, amb majúscules. Por simplement a la mort, sí, però també i sobretot por –i molta– a una mort dolorosa, tan freqüentment observada –i escoltada– als companys caiguts en la batalla, molt sovint abandonats a la seua agonia en terra de ningú per por –una vegada més– al foc de les metralladores enemigues.

I és que Chevallier, amb la seua novel·la, renuncia per complet a l’heroisme i al lirisme de la guerra i aspira únicament a narrar la realitat del fang de la trinxera, de la pols dels bombardeigs, de la sang i les vísceres del combat. Tot això, en el context d’una guerra a cavall encara entre l’era preindustrial i la plenament industrial, en la qual les càrregues a la baioneta coexistien amb les metralladores i els obusos.

Al remat, darrere de la novel·la de Gabriel Chevallier, més enllà d'aquella voluntat, comentada al principi i atribuïda per nosaltres a l'autor, de superar el trauma de la guerra, hi ha sens dubte –i així ho manifesta ell mateix al prefaci de l'obra– la voluntat ferma de contar la guerra tal com és i d'advertir la gent de les seues funestes conseqüències. El que no sabia Chevallier quan publicà La por és que nou anys més tard gran part de la humanitat s'embarcaria una altra vegada, amb totes les seues forces, en tan terrible activitat com és la de matar-se els uns als altres.

6 octubre de 2011

Escriure història, llegir història

És possible atraure l’atenció del públic general per la lectura d’un llibre d’història? Dit d’una altra manera, és possible aconseguir que un nombre considerable de persones alienes a la disciplina històrica s’interessen per una obra d’història? És evident que sí. Un llibre sobre el passat pot ser un best-seller; és el cas, per exemple, d’Els pilars de la terra, de Ken Follet, o d'El nom de la rosa, d'Umberto Eco, entre molts altres.

Ara bé, en un i altre cas, es tracta d’obres de ficció, de novel·les, i no d’obres científiques elaborades per historiadors a partir de l’anàlisi documental o arqueològica. Així doncs, si és evident que les novel·les històriques poden atraure l’atenció d’un públic amplíssim, podem dir el mateix dels llibres d’història elaborats amb pretensions científiques?

En aquest cas, la resposta és també afirmativa. No són poques les obres d’historiadors i historiadores que han aconseguit atraure l’atenció del públic lector. És el cas, per exemple, de llibres com Montaillou, aldea occitana de Le Roy Ladurie, El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg o El retorn de Martin Guèrra de Natalie Z. Davis.

Aquests tres llibres, tot i tractar-se d’obres històriques absolutament científiques, han aconseguit una extraordinària difusió dins i fora del gremi dels historiadors. I això es deu a múltiples raons, tot i que podríem prioritzar-ne un parell. D’una banda, aquestes obres representaren en el moment de la seua publicació –estem parlant dels anys setanta i huitanta del segle passat– alguns del màxims exponents d’un corrent historiogràfic extremadament innovador aleshores, la microhistòria, més apta potser per a la seua digestió per part dels lectors aliens a la disciplina històrica.

Amb tot, però, allò que realment feia atractives aquestes obres per al públic en general era la recuperació, per part dels historiadors i les historiadores d’aquest període, del relat, de la narració en les seues obres. Calia reaccionar contra l’excessiu cientifisme dels corrents historiogràfics de la postguerra. Calia superar la perspectiva quantitivista i recuperar la narració per tal de fer més atractiu el discurs de l’historiador i apropar-lo al públic general. Tot això, és evident, sense renunciar al rigor científic propi de la tasca de l’historiador.

En definitiva, i responent a la pregunta que ens fèiem al principi, sí que és possible atraure l’interés del públic general cap a una obra d’història. Altres ho han fet abans i feina dels historiadors futurs serà aconseguir tornar-ho a fer en un món, el present, en excés preocupat per les angoixes del futur, i poc disposat a mirar cap enrere, encara que siga precisament per poder encarar aquest futur tan incert –que no ho ha estat sempre d’incert el futur?– amb millors garanties.

17 setembre de 2011

El valencià: de les paraules als fets

És curiós –i molt trist– de veure com hi ha polítics que no acaben d'entendre el concepte de coherència i que entenen les promeses, no com una cosa que s'ha de complir, sinó com una cosa que es fa en un moment determinat per quedar bé i punt. Entre els polítics d'aquesta mena sembla que es troba el president Fabra i ara veurem per què. Fa tot just una setmana, el Molt Honorable, en la primera visita d'un president de la Generalitat a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, demanava a aquesta institució la confecció d’un llibre d’estil per a les administracions públiques valencianes. Aquesta iniciativa –benvinguda siga, tot i que ja veurem com acaba la cosa...– anava acompanyada d’una sèrie de declaracions del president, en les quals mostrava el seu compromís amb el valencià i la seua “dignificació a tots els nivells”. Deia també Fabra, entre moltes altres coses, que el valencià ha de ser “un gran punt de trobada dels valencians”.

No està gens malament que el president de la Generalitat es declare compromés amb el valencià i que anuncie la seua voluntat de defensar-lo i dignificar-lo allà on calga, el problema és que aquestes paraules sembla que no acabaran materialitzant-se en fets, com va demostrar ahir mateix el president Fabra. En la roda de premsa posterior a la reunió entre els presidents català, valencià i murcià al voltant de la qüestió del corredor mediterrani, mentre Artur Mas feia les seues declaracions en català, el president Fabra –llevat d’un breu “moltes gràcies, molt bon dia”– les feia en castellà, tota una mostra del seu compromís amb el valencià i del seu concepte de dignificació d’una llengua que, a més de servir-nos de punt de trobada a tots els valencians, com diu que vol Fabra, podria servir-nos també de sinapsi amb catalans i mallorquins i, per què no, amb el món sencer. El problema és que de les paraules als fets hi ha un bon troç i no sembla que ni Fabra ni el seu partit estiguen disposats a recórrer-lo.

16 setembre de 2011

Democràcia reial guai

Navegant per la xarxa, fent temps per anar a dormir, he acabat –coses de la vida!– donant un cop d’ull al web d’El Mundo. Més enllà d’algunes de les notícies de la portada, m’ha cridat l’atenció una apartat de la mateixa en la qual es recullen una sèrie de propostes d’aquest periòdic per “defensar i enfortir” la democràcia. Les propostes, que arribaran al número de cent, van també, pel que sembla,  publicant-se de dues en dues a l’edició en paper del diari.

La iniciativa, per si mateixa, pot semblar-nos interessant, útil fins i tot, si no fóra pel tarannà, de tots conegut, del periòdic en qüestió. Així, si repassem el llistat de propostes enunciades fins ara, en podem trobar algunes de realment necessàries com l’exclusió dels imputats de les llistes electorals o la reforma consensuada per tota la societat de la Constitució. N’hi ha d’altres, però, que escapen un poc a la suposada intenció de les propostes, és a dir, la millora de la democràcia.

Deixant de banda el fet que, per als autors del llistat, la centralització és –com no!– sinònim d’aprofundiment en la democràcia i que bloquejar la via política de resolució del conflicte basc i, per tant, fer callar la veu dels milers de persones que votaren Bildu a les passades eleccions és equivalent, segons ells, a donar major poder de decisió als ciutadans, a banda d'això, deia, hi ha dues propostes que m’han cridat especialment l’atenció i són les següents: en primer lloc, es planteja la necessitat d’establir la igualtat entre sexes en la successió a la corona i, en segon lloc, la promulgació d’un Estatut de la Casa Reial per tal de reglamentar-la de manera clara.

No trobeu que alguna cosa no acaba d'encaixar? Si el que es vol és aprofundir en el sistema de govern democràtic, el més coherent i efectiu en aquest aspecte seria simplement l'eliminació de la monarquia i no el seu maquillatge suposadament democràtic, ja que aquesta institució es basa en la violació flagrant d'alguns dels principis democràtics bàsics com els d’igualtat davant la llei i d’oportunitats, raó per la qual monarquia i democràcia real –que no reial– són incompatibles. Bé, evidentment, una cosa és voler fer-se els guais amb propostes superficials i quatre retocs cosmètics i una altra cosa és voler anar fins al fons de la qüestió.

8 setembre de 2011

Promeses

Llig en premsa que el flamant president de la Generalitat, Alberto Fabra, ha promés avui, primer dia del nou curs escolar, que al llarg d’aquesta legislatura el Consell acabarà amb els vora mil barracons en què estudien uns 19.000 estudiants valencians. Com a promesa no està gens malament, però resulta si més no curiós que el senyor Fabra tracte d’erigir-se ara en paladí de l’educació i campió de la lluita contra el fracàs escolar quan resulta que han estat precisament els seus companys de partit i predecessors els qui han deixat el sistema educatiu valencià en l’estat –no massa bo, per cert– en què es troba actualment.

Una cosa semblant passa amb Rubalcaba, el qual, des que fou designat candidat del PSOE a les properes eleccions generals, no ha deixat de prometre la lluna i anunciar mil i una reformes suposadament d’esquerres, les quals, quines coses!, sembla que no se li van ocórrer mentre era ministre d’Educació, de Defensa, de l’Interior o vicepresident del govern central. Aleshores, ja ho sabem, no estava gens de moda això de pujar impostos a aquells que més tenen o tractar de controlar l’especulació financera i, per tant, més valia deixar-ho córrer. Ara, en canvi, l’economia va com va,  les eleccions estan cada vegada més prop i, clar, ja se sap, toca prometre.