Dos setmanes després d’acabar els exàmens de juny ja tenim totes les notes i, per tant, ha arribat l’hora de fer balanç d’aquest primer curs d’Història i segon d’universitat que tot just ha acabat. Sobre els exàmens no diré res, ja vaig dir tot el que havia de dir en un altre post, però sí que voldria parlar de les assignatures que he fet enguany, comentant-les i, com han fet els professors amb mi, avaluant-les de l’1 al 10. Començarem per l’optativa i seguirem en ordre cronològic.

L’única optativa que he fet enguany ha estat Introducció a la història, amb M. B. En aquesta assignatura han intentat fer-nos entendre què és la història en tant que disciplina científica, quins són els materials sobre els quals treballa, quin paper hi juguen els individus i les societats, i com ha evolucionat la manera de veure i entendre la història des d’Heròdot fins a la història social. El temari era bastant ampli i, per tant, hi ha hagut classes més interessats (sobretot les dedicades al paper dels individus i les societats en l’esdevindre històric i a l’evolució de la historiografia) i classes menys interessats (especialment les dedicades a definir què és la història i sobre què treballa). La nota final serà un 7.

L’assignatura més “antiga” que he fet ha estat, evidentment, Prehistòria, amb E. G. Sobre l’assignatura (és a dir, sobre el temari) he de dir que ha aconseguit satisfer les meues expectatives, ja que m’ha permés fer-me una idea de com hem evolucionat els humans fins a l’actualitat (cosa que feia temps que m’interessava) i, a més, m’ha servit per despertar-me una vena antropològica (alguns dels posts de la categoria Antropologia en són bona mostra) que m’ha portat a interessar-me per fets com la història de les mentalitats, dels comportaments i de la “manera de ser” dels humans. La nota final, però, serà un 5 pelat, ja que no tot han estat flors i violes i la docència ha estat bastant deficient.

Cronològicament és el torn d’Història antiga universal, amb A. L. De lluny, de molt lluny, la millor assignatura del curs, no només per la matèria en sí mateixa (la meua debilitat per l’antiguitat clàssica és proverbial), sinó també pel professor i la seua manera de fer les classes. De debò, un plaer. Només un inconvenient: l’amplitud del temari ha fet impossible donar-lo en la seua totalitat. Així, si suposadament havíem de donar tota l’antiguitat, des de l’aparició de l’escriptura cap al 4000 aC fins a la caiguda de l’Imperi romà el 476 dC, hem acabat donant “només” Grècia i Roma. En conseqüència, la nota d’Antiga serà un 9.

La següent és Història medieval universal, amb J. A. D’aquesta assignatura esperava molt més, i he de dir que m’ha decebut bastant. Un temari que a priori resultava atraient, molt atraient, ha acabat resultant pesat i, per què no dir-ho, avorrit. Em sap greu dir-ho, perquè sé que el professor s’ha esforçat, però així és. Potser les meues expectatives eren massa altes. La nota, per tant, serà d’un 6′5.

Després de l’edat mitjana ve l’edat moderna i, per tant, és el torn d’Història moderna universal, amb M. A. Una assignatura estranya pel que fa al temari: només hem donat la història social, política i cultural de l’edat moderna, és a dir, no res de política. Hem demostrat, doncs, que la història no és només una successió successiva de fets successius succeïts successivament, sinó que va més enllà de l’encadenament d’esdeveniments concrets. La nota, per tant, es veurà ressentida pel fet d’haver-nos deixat sense història política, però es mantindrà perquè la història va més enllà de la política i perquè el professor ho ha fet molt bé (de fet, arribà a nomenar Pedreguer en una ocasió!). En definitiva, un 7′5.

I per acabar, òbviament, queda Història contemporània universal, amb R. T. D’aquesta assignatura he de dir abans que res que ha estat un complet i absolut caos, en el bon sentit de la paraula, això sí. El professor arribà un mes tard, per la qual cosa haguérem de córrer i botar-nos alguns temes per tal d’aconseguir assolir un temari mínimament digne (és a dir de la Revolució Francesa a l’esclat de la  Segona Guerra Mundial, excloent les unificacions d’Alemanya i Itàlia i anant de pressa i corrents en la resta). De totes maneres, he de dir que en aquesta assignatura he rigut com feia temps que no reia, gràcies a l’humor del professor i a la seua manera de ser i de fer. Per tot això, la nota serà un 8′5.

Si sumem i fem els càlculs pertinents, la mitjana de les assignatures és d’un 7′25, per la qual cosa podem deduir que el balanç és bo. I efectivament ho és; ha estat un curs fantàstic, fent (per fi) allò que m’agrada, i rodejat de molt bona gent amb la mateixa afició que jo per la història. Finalment, per acabar d’arrodonir el curs, s’han dissipat els dubtes sobre el Pla Bolonya i ha quedat confirmat que podrem continuar amb la llicenciatura de 5 anys si així ho deicidim (de fet, serem els últims llicenciats), la qual cosa és una molt bona notícia. Només em queda esperar que l’any que ve vaja igual o millor que aquest. S’intentarà.

Compartir

D’ací a aproximadament 9 dies, 1 hora i 50 minuts comencen les Festes de Pedreguer 2009 (ací podeu consultar-ne la programació). Després d’un any esperant-les, ara que han passat els exàmens, per fi tornen a estar ací.

Com ja ve essent habitual, enguany les Festes tornaran a estar dominades amb rotunditat pels bous. Fins a 23 entrades han estat programades (incloent-ne tres de seguides: una de bous negres, una de bous rojos i l’altra de bous blancs), junt amb un bon grapat del soltades de vaques. I és que no debades els de Canal 9 diuen que Pedreguer és “la Pamplona valenciana”. Cágate lorito!

Però no tot seran bous, gràcies als déus. També hi hauran uns quants concerts (destacant sobretot La Gossa Sorda, La Pulquería i Barricada) i moltes més coses (Xavi Castillo, les carrosses, cercaviles, partides de pilota, esmorzars, la volta a peu, les carreres del gall, orquestres, etcètera) per acabar d’arrodonir la festa.

No obstant això, hi hauran dues absències sonades en les Festes d’aquest any: per primera vegada en molt de temps, no hi haurà ni Ral·li Humorístic (una mena de gimcana en la qual calia participar en grups i disfressats) ni campionat de truc.

Esperem, però, que les presències es facen notar més que les absències i que les Festes vagen el millor possible. Com sempre, ja ho sabeu, esteu tots convidats!

Compartir

Tercer dia de les vacances, primer bany de la temporada. Blai es disposa a entrar a la piscina. Alguns dels seus amics que l’acompanyen estan ja nedant, a la resta els falta poc. Ell es treu les ulleres i el rellotge, els deixa en un banc al costat de la tovallola i es dirigeix a la dutxa després de treure’s també les xancletes. Es remulla lleugerament i ix. Sense pensar-s’ho dues vegades, corre cap a la piscina i amb un bot es tira dins l’aigua. Està fresqueta, però s’agraeix: la calor és insuportable. Amb unes quantes braçades nada fins les escales i s’asseu en un dels graons esperant que entren els amics que encara no ho han fet. Mentre parla amb algun d’ells, en posar-se una mà a la cuixa, nota que duu alguna cosa a la butxaca dreta del banyador. «Què deu ser?», es pregunta. «Merda, el mòbil!».

Compartir

Per fi han passat els exàmens, per fi han arribat les vacances. Estiu!

Compartir

Han vingut avui al pis a vendre’ns una ADSL suposadament més ràpida i barata que la que tenim ara mateix i m’han dit que tinc «un nombre raro». Curiosament, la senyoreta que m’ho ha dit duia per nom Jennifer. Quines coses…

Compartir

Interessant i reveladora conferència de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, sobre lingüística i nacionalisme espanyol.

Compartir

Aquest matí, que ha començat amb un examen bastant assequible d’Introducció a la història sobre el canvi social i l’evolució dels corrents historiogràfics des de l’explicació mítica a la història cultural, ha acabat amb una visita a la llibreria Tres i Quatre i amb la compra de dos llibres relacionats amb Joan Francesc Mira.

D’una banda una novel·la, El desig dels dies, escrita per Mira ja fa uns quants anys i de la qual espere quelcom en la línia del superb Els treballs perduts. I de l’altra libel curiós, Contra els galileus de Julià l’Apòstata, emperador romà entre el 361 i el 363. En aquest cas, Mira ha exercit de traductor i comentarista d’un text que ens ha arribat a través de fragments i citacions i en el qual l’emperador Julià —que durant el seu breu però intens regnat intentà restaurar i recuperar la religió “pagana” tradicional en un moment en què el cristianisme es trobava en plena expansió— argumenta contra la fe dels galileus, és a dir, el cristianisme.

I amb aquests dos, el munt de llibres pendents de llegir que esperen l’arribada de les vacances supera de llarg la desena d’exemplars; i això que enguany volia centrar-me en els clàssics! La veritat és que no sé com me’ls trauré dels dits, perquè entre festes, viatges, la piscina i tot plegat l’estiu se’m farà curt, com sempre.

Compartir

En principi volia fer una article llarg i pastós sobre els resultats de les eleccions europees, però com que és abusiva tanta calor, no són hores i tinc el cap en un altre lloc —concretament en l’evolució dels corrents historiogràfics des de l’antiguitat al segle XX—, em limitaré a fer dues observacions que a hores d’ara no se li deuen escapar a ningú amb dos dits de front. Ací van:

1) Davant la crisi, la major part dels votants europeus han preferit refugiar-se en la dreta més rància, en lloc de buscar la resposta al problema en l’esquerra —encara que caldria veure fins a quin punt l’anomenada “esquerra” és de debò esquerrana—. És a dir, que Europa ha decidit posar-li un pedaç a la roda punxada de la bicicleta econòmica, en comptes de canviar-la o de comprar una bicicleta nova de trinca. Ja veurem què fem quan la roda es torne a buidar.

2) Al País Valencià, hem d’estar doblement preocupats, ja que la dreta no només ha aconseguit guanyar vots de la crisi, sinó també de la corrupció, dels abusos sistemàtics i de tota mena (en educació, en urbanisme…), i dels intents de la resta de partits per fer veure a l’electorat que hi ha vida més enllà de Francisco Camps i els seus amiguitos. Uns s’han enfonsat encara més, altres han aconseguit resistir l’embat com han pogut, però el resultat és negatiu de totes maneres.

En definitiva, aquells que han perdut —o que no han guanyat— hauran de veure per què ho han fet  i què han de fer per solucionar-ho, i els vencedors hauran de saber gestionar la victòria. D’ací a 5 anys, més Europa.

Compartir

Total i absolut maremàgnum de dates (aC i dC), de leges, de guerres, de cònsols, d’emperadors, d’usurpadors, de mesures polítiques i de reformes econòmiques. Roma, en tota la seua amplada: del 753 aC al 476 dC. I en paral·lel, molta calor, les eleccions europees, Hugo Mas, les últimes pàgines de la Crònica, el primer disc dels The Whiskyers i poca cosa més. Demà comença el xou.

Compartir

Senyores i cavallers, d’ací una setmana comencen els exàmens. En aquesta ocasió en tinc sis, dos cada setmana durant tres setmanes, és a dir, que fins el 25 de juny el blog estarà un poc abandonat. Esperem que vaja tot bé.

Compartir