Aquil·les i Àjax jugant a les dames, ceràmica de figures negres d’Exèquies (c. 540 aC).

La pressa no és bona consellera, ja ho diu la dita. I com sol passar amb les dites, aquesta tampoc falla. L’altre dia vaig decidir comprar un parell de llibres a través d’internet. Habitualment m’agrada anar a les llibreries a perdre-hi el temps remirant prestatges i més prestatges, el problema és que aquestes expedicions acaben massa sovint amb uns quants llibres sota l’aixella i la butxaca tremolant, la qual cosa no m’interessava ja que el grapat de llibres pendents de llegir no deixa d’augmentar i temps per llegir-los continua essent igual de minso. Bé, la cosa és que per evitar caure en la temptació de saquejar qualsevol llibreria, vaig decidir comprar per internet un parell de llibres que feia temps que tenia ganes d’arreplegar. Un d’ells era La cripta dels caputxins de Joseph Roth (autor, per cert, que crec que m’agradarà i molt però del qual, tot i tindre un parell de llibres per casa, no gose començar-ne cap per por a trencar l’encís: paranoies) i l’altre la Ilíada d’Homer. Ja feia un cert temps que buscava alguna edició assequible de la Ilíada en valencià, però tampoc havia fet massa esforços per trobar-ne cap (bé, de fet, la intenció estava al meu cap, però no havia arribat a traduir-se en cap acció concreta i material de recerca). Fa un parell de setmanes, però, Joan Francesc Mira anunciava que està treballant en una traducció de l’Odissea i això va fer que em decidira d’una vegada per totes a donar el pas i trobar alguna traducció decent de la Ilíada d’Homer. Després de donar-li unes quantes voltes em vaig decidir per la traducció en hexàmetres catalans de Manuel Balasch editada per Proa el 1997. I la vaig demanar i me’n vaig oblidar: calia concentrar-se en els exàmens. Avui, en acabar l’últim examen, he tornat al poble i he vist que ja havia arribat el paquet. I la sorpresa ha estat majúscula quan, en obrir-lo, m’he trobat que la Ilíada que m’havien enviat era la traduïda en prosa per Joan Alberich i no la que jo havia demanat. He revisat la comanda, pensant que l’error hauria estat de qui empaquetà els llibres, però no, l’error havia estat meu: amb les presses (vaig demanar els llibres en un descans de l’estudi i supose que no voldria perdre massa temps) vaig triar el llibre equivocat. De bones i primeres he pensat en tornar el llibre, però com que l’error ha estat meu m’han dit que només em tornarien l’import del llibre i que em cobrarien els costos d’enviament i de devolució. Així doncs, fent gala de pedregueria, he decidit interpretar la meua equivocació com un senyal dels déus i començar avui mateix a llegir aquesta Ilíada que la humana o divina providència m’ha fet arribar. Així sia.

Compartir

Com molts sabreu, l’any passat es commemorà el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos de terres hispàniques el 1609. Bé, ara ja estem al 2010, però qualsevol dia de qualsevol any és bo per fer memòria i, per tant, ací vos deixe el Millennium del passat dijous 21 de gener, el qual estigué dedicat precisament a la tràgica expulsió.

De tot el programa, molt interessant, em quede potser amb un parell d’afirmacions que cal tindre en compte a l’hora d’encarar la qüestió morisca sense caure en els tòpics i en la idealització. En primer lloc, el fet que l’expulsió (o desterrament com precisa la doctora Bramon) dels moriscos fou una operació (operació que, per cert, mobilitzà una quantitat immensa de recursos: soldats, transports, vaixells, etc.) dirigida i motivada des de dalt, des de la Monarquia i, per tant, des de Castella, i que afectà amb major intensitat a l’antic regne de València (on els moriscos representaven vora un terç de la població).  I, en segon lloc, que la convivència entre moriscos i cristians (i jueus) no fou precisament exemplar, sinó que més aviat estigué farcida de conflictes i tensions.

Mireu, si vos abelleix, el vídeo i, si voleu aprofundir més en el tema, no dubteu a llegir el fantàstic Vida i final dels moriscos valencians de Joan Francesc Mira.

Compartir

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

Compartir

Ara que estem d’exàmens, de ben segur que tots nosaltres voldríem que les agulles del rellotge anaren el doble (o el triple) de ràpid i que passaren tots els exàmens d’una vegada per totes (tant de bo!). Doncs bé, justament aquests dies, en una de les poques i esporàdiques lectures que vaig fent a El Danubi de Claudio Magris, m’he trobat amb el següent fragment a propòsit d’aquesta voluntat d’accelerar el temps:

«La persuasió, va escriure Michelstaedter, és la possessió present de la pròpia vida i de la pròpia persona, la capacitat de viure l’instant a fons sense la punxada ansiosa de cremar-lo ràpidament, de fer-lo servir i gastar-lo perquè el futur arribi tan de pressa com sigui possible i, per tant, de destruir-lo amb l’esperança que la vida, tota la vida, passi corrents. Qui no està persuadit es consumeix en espera d’un resultat que sempre ha de venir, que no és mai. La vida com a mancança, com a deesse, anorreada contínuament amb l’esperança que la difícil hora present ja hagi passat, per tal que hagi passat la grip, estigui superat l’examen, consumat el matrimoni o enregistrat el divorci, acabada la feina, arribin les vacances i el veredicte del metge. S’espera esperant / que arribarà l’hora / de fer la ganyota / per no esperar més.»

Compartir

Font: HUBLIN, JJ. (2009). “The origin of Neandertals”. PNAS, 106 (38): 16.022-16.027.

Probablement, el tema que més m’apassiona de tot el conjunt de coneixements que s’emparen sota la denominació de “prehistòria”, més enllà dels diferents models socials i culturals que permeteren l’aparició d’estructures protoestatals, siga tota la problemàtica i la discussió derivada de l’estudi de l’evolució i la filogènia del llinatge humà. En conseqüència, i aprofitant que l’època d’exàmens és propensa als refregits i al copia-apega, ací vos deixe unes quantes línies que he redactat recentment per a un treball de classe sobre la qüestió de l’origen i la filogènia dels neandertals.

Els neandertals (Homo neanderthalensis) són l’espècie d’homínid que millor coneixem després de la nostra. El debat sobre el seu origen i el seu lloc en l’esquema evolutiu del llinatge humà, més de 150 anys després d’haver-se iniciat, està encara molt lluny de tancar-se. La península Ibèrica ha jugat un paper important en aquest debat, ja que, un dels seus jaciments (el de la Sima de los Huesos, a Atapuerca) ha contribuït i molt a eixamplar radicalment la discussió i a obrir nous horitzons per al debat.

A l’hora d’examinar la filogènia dels neandertals (la cronologia dels quals es situa entre els anys 130.000 i 28.000 AP) cal distingir entre dues hipòtesis sobre la seua adscripció específica. Tradicionalment, se l’ha considerat com a una subespècie d’Homo sapiens i, com ha tal, ha rebut el nom d’Homo sapiens neanderthalensis. Aquesta hipòtesi, tot i que continua essent recolzada per autors com Wolpoff, actualment és rebutjada per la major part de la comunitat científica, que consideren els neandertals una espècie distinta, denominada H. neanderthalensis.

Un cop resolta aquesta primera qüestió, cal que passem a examinar algunes de les diferents teories existents sobre l’origen i la classificació evolutiva dels neandertals. Podem distingir tres grans hipòtesis:

En primer lloc (esquema A), aquella que considera que l’últim avantpassat comú entre els humans anatòmicament moderns i els neandertals serien els Homo antecessor. Aquest hauria evolucionat a Europa fins a donar lloc a l’Homo heidelbergensis, a partir del qual s’hauria desenvolupat l’H. neanderthalensis. A Àfrica, en canvi, l’H. antecessor hauria evolucionat cap a l’Homo rodhesiensis i, posteriorment, aquest hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. D’acord amb aquesta hipòtesi (defensada per Arsuaga i Martínez, en base a les excavacions fetes a Atapuerca) la separació entre el llinatges de neandertals i sàpiens s’hauria produït fa entre 800.000 i 600.000 anys.

En segon lloc (esquema C), la hipòtesi que nega l’existència com a espècie de l’H. antecessor i afirma que l’últim avantpassat comú d’H. sapiens i H. neanderthalensis hauria estat l’H. heidelbergensis, que hauria sorgit a Àfrica fa uns 800.000 anys i s’hauria dispersat per Europa i Àsia, on hauria evolucionat de diferent manera. Aquesta seria la hipòtesi recolzada per autors com Rightmire i Stringer. Aquesta hipòtesi fixa la separació d’ambdós llinatges al voltant del 300.000 AP.

I en tercer lloc (esquema B), aquella hipòtesi que classifica els H. heidelbergensis i H. antecessor com a formes arcaiques d’H. neanderthalensis. Segons aquesta hipòtesi, els neandertals serien el resultat europeu (fruit, segons Hublin i el model d’acreció, de successius aïllaments de les poblacions del Vell Continent) de l’evolució de l’H. rhodesiensis, que a l’Àfrica, en canvi, hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. La separació entre ambdós llinatges, d’acord amb aquest model, s’hauria produït fa entre 500.000 i 400.000 anys. Autors com Simpson recolzen aquesta hipòtesi.

A banda d’aquestes tres hipòtesis bàsiques n’existeixen moltes altres (com la de Klein que afirma que l’H. ergaster evolucionà de manera independent a Àfrica, on acabà donant lloc a l’H. sapiens fa uns 400.000 anys; a Àsia, on evolucionà en H. erectus durant el Pleistocé mitjà, i a Europa, on donà lloc a l’H. neanderthalensis), que han procurat també aportar una mica de llum a una més de les tenebres a què ens té acostumats la prehistòria.

Compartir

Ja estem ben entrats en gener, sant Antoni està al caure, i això només pot significar una cosa: han arribat els exàmens. La setmana que ve comencem i, per tant, ha arribat l’hora de posar-se a estudiar de valent. Supose, però, que en les pròximes quatre setmanes alguna estona lliure tindré per deixar caure alguna cosa per ací. Ja veurem.

Compartir

Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Compartir

Tempus fugit, que deien els llatins. El temps fuig, s’escapa, s’escola com l’aigua entre els dits. Encara no hem tingut temps d’assaborir aquest 2009 i ja és hora de passar al 2010. No podem fer res per evitar-ho: és així i punt. I com que l’any ja s’acaba, ha arribat l’hora de fer-ne el balanç. Aquest és un temps de llistes: és moment de recomptar tot allò què hem fet al llarg de l’any que acaba i és hora també de començar a pensar en tot allò que farem (o que volem fer) a partir de l’1 de gener. En principi tenia intenció de fer la típica llista amb els millors discos i llibres que he escoltat i llegit enguany, però finalment he desistit: no m’acabava de decidir. Potser el millor disc de l’any siga el Bombón Mallorquín de Joan Miquel Oliver i potser els millors llibres que he llegit enguany (tot i que no s’hagen publicat al 2009) siguen Q de Luther Blisset, la Crònica de Ramon Muntaner, El roig i el negre de Stendhal o el Faust de Goethe; tanmateix, al llarg de l’any hi ha hagut temps per moltes cançons i molts llibres i se’m fa difícil fer-ne una selecció. Acomiadem, doncs, el 2009, esperant que el 2010 ens vaja, com a mínim, igual de bé. Salut i bon any nou a tothom!

Compartir

Abancalaments al Mas de l’Oficial, Finestrat (foto original de linkalicante)

Anant cap a Alacant per l’autopista, a l’alçada de la vall del Gorgos, no puc deixar de meravellar-me per l’increïble audàcia dels nostres avantpassats agricultors. Homes que, amb la força de les seues mans i l’ajuda inestimable d’algun ase o haca, aconseguiren véncer la pendent de les nostres muntanyes, tot posar-la al seu servei i sotmetent-la a les seues aixades. Pedra sobre pedra, marge rere marge. Es tractava d’aprofitar al màxim l’espai disponible: fins a l’últim pam de terra, al pla i a les muntanyes, havia d’ésser cultivat. Eixa era la raó de ser dels abancalaments que omplien i encara omplin les nostres muntanyes fins a l’últim racó. Foies que un dia ajudaren la gent dels nostres pobles a guanyar-se les garrofes i que, des d’aleshores, han contribuït a evitar l’erosió de les nostres muntanyes, pelades pels incendis. Però i ara què? Qui refà ara els marges solsits? Qui els refarà en el futur?

Compartir

Llegint un manual d’història contemporània d’Espanya suposadament seriós*, en el capítol dedicat a l’economia espanyola de l’època de la Restauració borbònica, em trobe amb el següent fragment: “Por lo demás, también las regiones exportadoras —provincias vascongadas, Cataluña, Comunidad valenciana [sic] o muchos núcleos andaluces de Huelva y Jerez— tuvieron un ritmo de crecimiento económico más fuerte que aquéllos que no se orientaron a la exportación”. Comunidad valenciana? A la fi del segle XIX? Si encara resultarà que la Comunitat ha sigut, és i serà la unidad de destino en lo universal dels habitants de les terres compreses entre el Sénia i el Segura.

———
* JOVER ZAMORA, J. M., GÓMEZ-FERRER, G. i FUSI, J. P., España: sociedad, política y civilización (siglos XIX y XX), Madrid, Debate, 2001.

Compartir