Hic et nunc

Diuen els entesos en la matèria que la millor manera de superar un trauma és parlar-ne. El fet de compartir amb els altres una experiència viscuda requereix abans un esforç de reflexió interna, de racionalització i de revisió d’allò que ens ha passat. Cal que, d’alguna manera, tornem a viure l’experiència traumàtica en qüestió, aquesta vegada, però, sent nosaltres els encarregats d’organitzar el relat i de posar les coses que han passat cadascuna al seu lloc. Aquest esforç de representació mental del trauma ens ajuda a suavitzar-lo, assumir-lo i, en definitiva, superar-lo.

Aquesta és la teoria de psiquiatres i psicòlegs, i cal reconèixer que, dins de les seus possibilitats, sembla que funciona. És per això que podem pensar, sense por a equivocar-nos massa, que potser fou aquesta necessitat d’expulsar el trauma, de llevar-se’l de damunt, el que portà Gabriel Chevallier a escriure La por, una obra que, tot i la seua qualitat, ha passat molt desapercebuda entre el públic lector general. Qui és, però, Chevallier? Quin trauma fou el que visqué i plasmà en aquest llibre? Vegem-ho.

Fill d’un ajudant de notari, Gabriel Chevallier nasqué l’any 1895 al si d’una família lionesa relativament acomodada. Després d’haver passat per diversos col·legis, a l’edat de setze anys començava els seus estudis a l’École nationale des beaux-arts de Lió. Tres anys més tard, però, quan tot semblava anar en proa per al jove Gabriel, sobrevingué la tragèdia: havia esclatat la Primera Guerra Mundial.

Chevallier, membre de la quinta del quinze, és mobilitzat i enviat al front, on és ferit després d’un any a primera línia. Tot i això, continuarà a la trinxera fins al final del conflicte, tres hiverns més tard. Un cop acabada la guerra, retornat a la vida civil, exercirà de periodista, de dissenyador, de viatjant, de petit industrial i, el que més ens interessa, d’escriptor.

Chevallier, per tant, sobrevisqué a la guerra, és evident, i, a més, ho va fer tant físicament –no el pelaren al front– com psicològicament –pogué reprendre la (seua?) vida. Una guerra, però, no és quelcom que s’oblide fàcilment. No deu ser fàcil dormir tranquil·lament després d’haver estat durant quatre anys poca cosa més que un “aspirant a cadàver”. En altres paraules: no deu ser gens fàcil refer-se per complet després de quatre anys de passar autèntica i continuada por.

Perquè, tal i com Chevallier, a través del seu alter ego a la novel·la, el jove Dartemont, afirma quan una infermera li pregunta què ha fet al front, la gran ocupació de la guerra no és altra que PASSAR POR, amb majúscules. Por simplement a la mort, sí, però també i sobretot por –i molta– a una mort dolorosa, tan freqüentment observada –i escoltada– als companys caiguts en la batalla, molt sovint abandonats a la seua agonia en terra de ningú per por –una vegada més– al foc de les metralladores enemigues.

I és que Chevallier, amb la seua novel·la, renuncia per complet a l’heroisme i al lirisme de la guerra i aspira únicament a narrar la realitat del fang de la trinxera, de la pols dels bombardeigs, de la sang i les vísceres del combat. Tot això, en el context d’una guerra a cavall encara entre l’era preindustrial i la plenament industrial, en la qual les càrregues a la baioneta coexistien amb les metralladores i els obusos.

Al remat, darrere de la novel·la de Gabriel Chevallier, més enllà d’aquella voluntat, comentada al principi i atribuïda per nosaltres a l’autor, de superar el trauma de la guerra, hi ha sens dubte –i així ho manifesta ell mateix al prefaci de l’obra– la voluntat ferma de contar la guerra tal com és i d’advertir la gent de les seues funestes conseqüències. El que no sabia Chevallier quan publicà La por és que nou anys més tard gran part de la humanitat s’embarcaria una altra vegada, amb totes les seues forces, en tan terrible activitat com és la de matar-se els uns als altres.

És possible atraure l’atenció del públic general per la lectura d’un llibre d’història? Dit d’una altra manera, és possible aconseguir que un nombre considerable de persones alienes a la disciplina històrica s’interessen per una obra d’història? És evident que sí. Un llibre sobre el passat pot ser un best-seller; és el cas, per exemple, d’Els pilars de la terra, de Ken Follet, o d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco, entre molts altres.

Ara bé, en un i altre cas, es tracta d’obres de ficció, de novel·les, i no d’obres científiques elaborades per historiadors a partir de l’anàlisi documental o arqueològica. Així doncs, si és evident que les novel·les històriques poden atraure l’atenció d’un públic amplíssim, podem dir el mateix dels llibres d’història elaborats amb pretensions científiques?

En aquest cas, la resposta és també afirmativa. No són poques les obres d’historiadors i historiadores que han aconseguit atraure l’atenció del públic lector. És el cas, per exemple, de llibres com Montaillou, aldea occitana de Le Roy Ladurie, El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg o El retorn de Martin Guèrra de Natalie Z. Davis.

Aquests tres llibres, tot i tractar-se d’obres històriques absolutament científiques, han aconseguit una extraordinària difusió dins i fora del gremi dels historiadors. I això es deu a múltiples raons, tot i que podríem prioritzar-ne un parell. D’una banda, aquestes obres representaren en el moment de la seua publicació –estem parlant dels anys setanta i huitanta del segle passat– alguns del màxims exponents d’un corrent historiogràfic extremadament innovador aleshores, la microhistòria, més apta potser per a la seua digestió per part dels lectors aliens a la disciplina històrica.

Amb tot, però, allò que realment feia atractives aquestes obres per al públic en general era la recuperació, per part dels historiadors i les historiadores d’aquest període, del relat, de la narració en les seues obres. Calia reaccionar contra l’excessiu cientifisme dels corrents historiogràfics de la postguerra. Calia superar la perspectiva quantitivista i recuperar la narració per tal de fer més atractiu el discurs de l’historiador i apropar-lo al públic general. Tot això, és evident, sense renunciar al rigor científic propi de la tasca de l’historiador.

En definitiva, i responent a la pregunta que ens fèiem al principi, sí que és possible atraure l’interés del públic general cap a una obra d’història. Altres ho han fet abans i feina dels historiadors futurs serà aconseguir tornar-ho a fer en un món, el present, en excés preocupat per les angoixes del futur, i poc disposat a mirar cap enrere, encara que siga precisament per poder encarar aquest futur tan incert –que no ho ha estat sempre d’incert el futur?– amb millors garanties.

És curiós –i molt trist– de veure com hi ha polítics que no acaben d’entendre el concepte de coherència i que entenen les promeses, no com una cosa que s’ha de complir, sinó com una cosa que es fa en un moment determinat per quedar bé i punt. Entre els polítics d’aquesta mena sembla que es troba el president Fabra i ara veurem per què. Fa tot just una setmana, el Molt Honorable, en la primera visita d’un president de la Generalitat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, demanava a aquesta institució la confecció d’un llibre d’estil per a les administracions públiques valencianes. Aquesta iniciativa –benvinguda siga, tot i que ja veurem com acaba la cosa…– anava acompanyada d’una sèrie de declaracions del president, en les quals mostrava el seu compromís amb el valencià i la seua “dignificació a tots els nivells”. Deia també Fabra, entre moltes altres coses, que el valencià ha de ser “un gran punt de trobada dels valencians”.

No està gens malament que el president de la Generalitat es declare compromés amb el valencià i que anuncie la seua voluntat de defensar-lo i dignificar-lo allà on calga, el problema és que aquestes paraules sembla que no acabaran materialitzant-se en fets, com va demostrar ahir mateix el president Fabra. En la roda de premsa posterior a la reunió entre els presidents català, valencià i murcià al voltant de la qüestió del corredor mediterrani, mentre Artur Mas feia les seues declaracions en català, el president Fabra –llevat d’un breu “moltes gràcies, molt bon dia”– les feia en castellà, tota una mostra del seu compromís amb el valencià i del seu concepte de dignificació d’una llengua que, a més de servir-nos de punt de trobada a tots els valencians, com diu que vol Fabra, podria servir-nos també de sinapsi amb catalans i mallorquins i, per què no, amb el món sencer. El problema és que de les paraules als fets hi ha un bon troç i no sembla que ni Fabra ni el seu partit estiguen disposats a recórrer-lo.

Navegant per la xarxa, fent temps per anar a dormir, he acabat –coses de la vida!– donant un cop d’ull al web d’El Mundo. Més enllà d’algunes de les notícies de la portada, m’ha cridat l’atenció una apartat de la mateixa en la qual es recullen una sèrie de propostes d’aquest periòdic per “defensar i enfortir” la democràcia. Les propostes, que arribaran al número de cent, van també, pel que sembla,  publicant-se de dues en dues a l’edició en paper del diari.

La iniciativa, per si mateixa, pot semblar-nos interessant, útil fins i tot, si no fóra pel tarannà, de tots conegut, del periòdic en qüestió. Així, si repassem el llistat de propostes enunciades fins ara, en podem trobar algunes de realment necessàries com l’exclusió dels imputats de les llistes electorals o la reforma consensuada per tota la societat de la Constitució. N’hi ha d’altres, però, que escapen un poc a la suposada intenció de les propostes, és a dir, la millora de la democràcia.

Deixant de banda el fet que, per als autors del llistat, la centralització és –com no!– sinònim d’aprofundiment en la democràcia i que bloquejar la via política de resolució del conflicte basc i, per tant, fer callar la veu dels milers de persones que votaren Bildu a les passades eleccions és equivalent, segons ells, a donar major poder de decisió als ciutadans, a banda d’això, deia, hi ha dues propostes que m’han cridat especialment l’atenció i són les següents: en primer lloc, es planteja la necessitat d’establir la igualtat entre sexes en la successió a la corona i, en segon lloc, la promulgació d’un Estatut de la Casa Reial per tal de reglamentar-la de manera clara.

No trobeu que alguna cosa no acaba d’encaixar? Si el que es vol és aprofundir en el sistema de govern democràtic, el més coherent i efectiu en aquest aspecte seria simplement l’eliminació de la monarquia i no el seu maquillatge suposadament democràtic, ja que aquesta institució es basa en la violació flagrant d’alguns dels principis democràtics bàsics com els d’igualtat davant la llei i d’oportunitats, raó per la qual monarquia i democràcia real –que no reial– són incompatibles. Bé, evidentment, una cosa és voler fer-se els guais amb propostes superficials i quatre retocs cosmètics i una altra cosa és voler anar fins al fons de la qüestió.

Llig en premsa que el flamant president de la Generalitat, Alberto Fabra, ha promés avui, primer dia del nou curs escolar, que al llarg d’aquesta legislatura el Consell acabarà amb els vora mil barracons en què estudien uns 19.000 estudiants valencians. Com a promesa no està gens malament, però resulta si més no curiós que el senyor Fabra tracte d’erigir-se ara en paladí de l’educació i campió de la lluita contra el fracàs escolar quan resulta que han estat precisament els seus companys de partit i predecessors els qui han deixat el sistema educatiu valencià en l’estat –no massa bo, per cert– en què es troba actualment.

Una cosa semblant passa amb Rubalcaba, el qual, des que fou designat candidat del PSOE a les properes eleccions generals, no ha deixat de prometre la lluna i anunciar mil i una reformes suposadament d’esquerres, les quals, quines coses!, sembla que no se li van ocórrer mentre era ministre d’Educació, de Defensa, de l’Interior o vicepresident del govern central. Aleshores, ja ho sabem, no estava gens de moda això de pujar impostos a aquells que més tenen o tractar de controlar l’especulació financera i, per tant, més valia deixar-ho córrer. Ara, en canvi, l’economia va com va,  les eleccions estan cada vegada més prop i, clar, ja se sap, toca prometre.

Quines coses fan alguns polítics! Resulta que, segons el Levante-EMV, el nou president de la Generalitat, Albert(o?) Fabra estaria pensant en col·locar Joaquín Ripoll al capdavant e l’Autoritat Portuària d’Alacant. Ripoll, a banda de líder del sector zaplanista del PP de la província d’Alacant, és –sempre d’acord amb la Viquipèdia– arquitecte i ha estat  regidor a l’Ajuntament d’Alacant, senador per la província d’Alacant, diputat a les Corts Valencianes, conseller d’Administració Pública i de Presidència, vicepresident de la Generalitat i president de la Diputació d’Alacant. Ah sí, també és militant del Partit Popular i està imputat en el cas “Brugal”. Bé, deixant de banda algun altre càrrec que haja pogut tindre l’home i que, per una o altra raó, no aparega a la Viquipèdia, és que potser hi ha en el seu currículum algun rastre d’alguna competència, per mínima que siga, en tot allò relacionat en gestió d’infraestructures portuàries? Jo no veig res de res. Aleshores, com és que el senyor Fabra –el de les ulleres no, l’altre– vol posar-lo al capdavant del port d’Alacant? Per posar-lo a ell, que sembla que no en té ni idea, podria posa-hi un gerro o una planta, que almenys no cobrarien cap sou. Encara que, pensant-ho millor, no estarà fent Fabra un acte de caritat, en donar-li faena a un pobre aturat? Ah, clar, això serà. Com diria aquell, “mira si es buena persona”.

Aquest matí, al voltant de migdia, ens trobàvem com cada dia a l’acadèmia de francés. Havíem acabat de fer una xicoteta redacció per practicar amb el passé-composé i l’imparfait quan, de sobte, ha començat a sonar una alarma. No era una alarma qualsevol, no sonava com una alarma de cotxe ni com la d’una casa o un local. Res d’això. Aquella alarma sonava de manera completament diferent. El seu so era clavat al d’una d’aquestes sirenes d’alerta per bombardeig que tots hem sentit en alguna pel·lícula o documental de la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil. Evidentment, ningú anava a bombardejar-nos avui, però per un moment ho ha semblat: s’ha fet el silenci a la classe i ens hem mirat tots preguntant-nos què seria aquell so. La professora, veient les nostres cares, ens ho ha explicat de seguida. El que sentíem era el so que emeten les vora de 4000 sirenes que, escampades per tota França, conformen el Réseau National d’Alerte (RNA).

L’RNA és un sistema d’alerta per tal d’avisar i informar la població en cas d’emergència o perill. Un atemptat, un accident nuclear o industrial, un atac exterior, un incendi, una tempesta, el trencament d’una presa, etc. Tots aquests fets poden provocar la posada en marxa les sirenes de l’RNA. Quan aquestes sonen, hom deu quedar-se a casa, tancar portes i finestres, abstenir-se d’emprar el telèfon i tractar d’informar-se únicament a través de la ràdio. Avui, però, no hi havia cap emergència. Cada primer dimecres de mes, al voltant de les 12h, els bombers fan sonar l’alarma per tal de recordar a la població la seua existència, i és que, per sort, l’RNA sona poques vegades. De fet, l’última vegada que s’engegaren les sirenes a París per tal d’alertar la població fou l’any 1995, amb motiu dels atemptats que aquell any sacsejaren el metro de la ciutat. Esperem, doncs, no tornar a sentir les alarmes mentre estiguem per ací. Només ens faltaria això.

Llig a Las Provincias un article sobre els efectes que està tenint la malaurada matança de Noruega sobre l’extrema dreta europea. Últimament semblava com si aquesta es trobara en un moment d’eufòria. Reforçada pels problemes derivats de la crisi econòmica (atur, dificultats per a les famílies, etc.), el seu missatge populista i xenòfob havia aconseguit un grau considerable de difusió i acceptació social. Així doncs, en llocs com els Països Baixos, Suïssa, Finlàndia o Suècia, entre d’altres, l’extrema dreta havia aconseguit una notable presència política i, fins i tot, institucional. Aquesta tendència a l’alça, però, podria ressentir-se com a conseqüència dels atemptats del passat dia 22 de juliol.

Per tal de tractar de no perdre pistonada, els partits d’extrema dreta s’han afanyat, arreu d’Europa, a condemnar la matança i a desvincular-se de l’assassí. Diuen que Breivik és una persona malalta i violenta i que ells no són uns assassins. Evidentment, no ho són, però tampoc són complement aliens als fets d’Oslo i Utoya. L’ultradreta cultiva pertot un discurs violent, agressiu, un discurs que ataca la diferència i que crida a rebutjar l’altre. És cert, doncs, que ells no han premut el gallet, però han creat un clima insà, un clima marcat per la desconfiança i la manca de diàleg. En definitiva, un clima perfecte per a la proliferació de l’odi i la violència.

Un bon exemple d’aquesta responsabilitat –directa o indirecta– de l’extrema dreta i el seu discurs en la matança de Noruega la podem trobar en les declaracions que Jean-Marie Le Pen, exlíder de l’ultradreta francesa, en va fer al respecte fa un parell de dies. Le Pen va afirmar que considerava més greu la ingenuïtat del govern i la societat noruegues pel que fa a la immigració que no la massacre mateixa, que va qualificar d’accident. Que relativitzen d’aquesta manera fets tan greus com aquests i que els vinculen no amb el seu discurs tòxic, sinó amb la immigració i els suposats problemes que aquesta comporta no és res més que un altre exemple de la demagògia i el populisme de l’ultradreta. Ja se sap: qui juga amb foc corre el risc de cremar-se.