La solució?

Ja ho han comentat altres companys (Vent d Cabylia, A garrot de la llei) però no podia estar-me’n de dir alguna cosa al respecte: Les universitats valencianes estan a punt de fer fallida per culpa de la Generalitat, que els deu 891 milions d’euros. Quasi res porta el diari!
La demagògia pepera és al·lucinant i l’estupidesa dels crèduls votants (i perdoneu-me, però ho havia de dir), encara més. La gent no té en compte els barracons, ni les llargues llistes d’espera de la sanitat, ni la privatització de l’educació; no pensen en els problemes de l’agricultura, ni en el dèficit d’infraestructures, ni en l’especulació desmesurada; no. L’únic que recorden és la visita del Papa, l’America’s Cup, la F1, l’agua para todos… No sé quin serà la següent bogeria que se’ls ocorrerà, quina la propera sorpresa que ens donaran, però de ben segur que serà més grossa.
Sembla increïble, però al País Valencià és real.

Compartir

El velo semitransparente del desasosiego
un día se vino a instalar entre el mundo y mis ojos.
Yo estaba empeñado en no ver lo que vi, pero a veces
la vida es más compleja de lo que parece.

Pensaste que me iba a quebrar y subiste tu apuesta,
me hiciste sentir el sabor de mi propia cocina.
Volví a creer que se tiene lo que se merece,
la vida es más compleja de lo que parece.

Todas las versiones encuentran sitio en mi mesa,
Todas mis canciones por una sola certeza.

No quiero que lleves de mi nada que no te marque.
El tiempo dirá si al final nos valió lo dolido.
Perderme, por lo que yo ví, te rejuvenece,
la vida es más compleja de lo que parece.

Mejor o peor, cada cual seguirá su camino…
Cuánto te quise, quizás, seguirás sin saberlo.
Lo que dolería por siempre, ya se desvanece,
la vida es más compleja de lo que parece…

La vida es más compleja de lo que parece - Jorge Drexler

Compartir

Ja deia Joan Francesc Mira i Casterà en la seua fantàstica Crítica de la nació pura que «la fidelitat i solidaritat nacionals només poden dirigir-se a una nació»; i citava fins i tot l’Evangeli dient que «hom no pot servir dos senyors». Si el bilingüisme total ja és molt difícil, el «bi-nacionalisme» és del tot impossible. No es pot ser B si ja s’és A, ni tampoc C si s’és D, i viceversa. I està clar que tots som alguna cosa.
Per tant, si tenim en compte aquestes premisses i les acceptem (ai las, vet ací el problema), els intents d’encabir la nació catalana —siga quina siga, ara no entraré en aquest hort— dins la nació espanyola (la «nació-mare», la de bona veritat), haurien de semblar-nos, com a mínim, una broma de mal gust.
Despús-ahir llegia a La Vanguardia que el Tribunal Constitucional accepta que Catalunya es definisca com a nació en el preàmbul de l’Estatut (la qual cosa no té cap efecte jurídic), ja que aquesta realitat nacional de Catalunya queda reconeguda en l’article segon de la Constitució Espanyola com a nacionalitat. Aquest segon article parla també de la «unitat indisoluble de la nació espanyola», és a dir, que Catalunya és una quasi-nació (perquè una nacionalitat és això, més que una regió però menys que una nació; i en aquest cas s’empra, en paraules de Mira, per «reservar el terme nació per a Espanya-estat […] i alhora acontentar els bascos i els catalans»), com dèiem, Catalunya és una nació-que-no-arriba-a-ser-nació-del-tot que alhora es troba inclosa en una nació-de-bona-veritat que és l’espanyola. I és que això és el que importa: que l’espanyola és l’única nació, davant la qual totes les altres (ho siguen del tot o no) han d’acotar el cap.
Mentre aquest esperit uniformitzador que predomina arreu de l’Estat no desaparega, mentre vulguen obligar-nos a ser allò que no som i no volem ser, no anirem enlloc. Més de vint anys fa que J. F. Mira escrigué els fragments que ací he citat, i llegint-los podem veure que la situació no ha canviat massa en tot aquest temps. I és que si no hi ha voluntat d’entesa i ens deixem portar pels prejudicis, malament.

Compartir

És evident que des de fa alguns anys, una gran part (per no dir la majoria) dels objectes d’ús quotidià que ens envolten provenen de la Xina. Des d’ordinadors i telèfons mòbils fins a bolígrafs i peces de roba, quasi tot és made in China. Les empreses occidentals prefereixen la barata mà d’obra asiàtica i els avantatges fiscals i administratius que ofereixen els estats del sud-est asiàtic i la Xina. A tot açò hem d’afegir la proliferació en les nostres terres dels basars xinesos, que amb els seus baixos preus han agreujat encara més la crisi de les empreses autòctones i han omplert encara més el mercat amb productes orientals i moltes vegades, per què no dir-ho, de dubtosa qualitat.
Doncs bé, tot açò (que haguera pogut obviar-se, però calia fer llarg el post) ve per una curiosa notícia que m’he trobat a la web del Corriere della Sera, el periòdic de més tiratge d’Itàlia. Resulta que, per ironia della sorte, com diu l’autora de la notícia, la policia xinesa ha descobert a la província de Guangdong una fàbrica on s’elaboraven banderes tibetanes com les emprades arreu del món en les protestes pro-Tibet de les últimes setmanes. No és broma, no. Sembla que el propietari de la fàbrica ha declarat que «no era conscient del significat de la bandera» i que per a ell no era més que un «tros de tela de colors».
El que no sabem, però, és com haurà acabat aquest pobre empresari, ja que veient com les juguen a la Xina, no seria d’estranyar que l’hagueren fet desaparèixer de mala manera.

Compartir

«De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, / leré, leré, leré, leré. / Va un tren que vola, leré, leré…» Així feia la simpàtica cançó de la Panderola, el tramvia que anava des de Castelló a Almassora (i després a Onda) entre 1889 i 1963. Però hi han unes altres panderoles que no fan tanta gràcia com aquesta.
Aquestes altres panderoles (també dites cucaratxes) són les que han irromput amb força al nostre pis de València. La setmana passada tinguérem el primer contacte amb elles. De matí, abans d’anar-nos-en cap a les facultats en veiérem una guaitant-nos des del foradet d’evacuació de la pica del bany. I sí, pegàrem a fugir d’allí. En tornar de classe, ens decidírem a enfrontar-nos-hi armats amb esprais i aerosols varis. Evidentment, l’animal ja se n’havia anat, però vam fumigar a consciència l’habitació i vam posar un parell de trampes, per si de cas tornaven.
I així ha estat. Aquest matí, a la mateixa hora, n’hem vist una (serà la mateixa?) passejant pel terra del bany. Hem acordonat la zona i, en tornar de classe, ens hem preparat per iniciar el contraatac, amb les mateixes armes que l’altra vegada. Però hem tingut sort, i quan hem entrat ens l’hem trobada agonitzant (per obra de les trampes, suposem).
No sabem per què les panderoles han decidit declarar-nos la guerra; el pis està prou net (encara que semble difícil de creure, així és), no és ni un primer ni un segon, sinó un cinqué, i els veïns no tenen la síndrome de Diògenes. De totes formes, posarem els nostres diplomàtics a treballar a veure si aconsegueixen arrencar-los un pacte de no agressió, un alto el foc o alguna cosa per l’estil. Segur que podem conviure en pau.

Compartir

…301 anys de lluita, 301 anys de resistència…

Compartir

Els Països Catalans ja no tenen cap futur (si és que n’han tingut mai). Cap ni un, són cosa del passat, una entelèquia d’historiadors i utopistes desqueferats. El futur de bona veritat està en una altra unitat políticoadministrativa, ara és l’hora dels Països Llevantins.
Almenys això és el que es desprén de les últimes actuacions dels presidents de la Generalitat Valenciana i de la Regió de Múrcia. Sembla que en els temps que corren hi ha coses que uneixen més que la llengua i la cultura, que tenen més pes que 469 anys d’història compartida, coses com, per exemple, l’aigua i els interessos immobiliaris. El nostre President ha cridat a consultes els ambaixadors al Principat i a les Illes (si és que ha arribar a enviar-ne mai cap) i ha trencat relacions amb els governs català i balear. Es negà a formar part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània el 2004, no participà en la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat, no acudí a l’homenatge a Jaume I fet el mes passat al monestir de Poblet i ara (encara que no ens ve de nou) s’ha aliat amb el govern murcià per reclamar per activa i per passiva el transvasament de l’Ebre (i això que estan enviant l’aigua del Xúquer a la Manxa).
Tots aquests fets demostren que és l’hora dels Països Llevantins (o Valenciano-murcians). El millor que podem fer és això: unificar els dos territoris, elegir un sol president i establir una nova capital a, per exemple, Torrevella. Els murcians no crec que posen cap entrebanc a la unió, almenys si tenim en compte que el País Valencià és el paradís terrenal, un món de xauxa on tot és possible. I els valencians, mentre no els toquen les falles, tampoc.
Ai, senyor! Quina poca vergonya tenen alguns…

Compartir

Haureu observat que últimament publique menys posts de l’habitual. Si abans podia arribar a publicar-ne un cada dia, des que vaig començar les classes a la universitat la freqüència d’actualització del blog ha baixat notablement. Tenint en compte aquesta davallada en la publicació dels posts, el més correcte seria intentar guanyar temps d’on siga per poder-lo dedicar a escriure en aquest blog. Doncs bé, en comptes de fer això, he decidit complicar-me un poc més l’existència i obrir un altre blog que dedicaré a la fotografia.
Açò dels blogs és com una droga: primer comences amb una dosi xicoteta i et vicies, augmentat-ne a poc a poc la dosi. Amb els blogs passa el mateix, cada vegada en necessites més. I jo, com a bon blogoaddicte (que no blogodependent: jo controle!) que sóc, he decidit crear Hic et nunc -fotografia- el germà bessó d’aquest blog on aniré publicant les fotos que vaja fent i variats articles sobre el món de la fotografia.
A pesar de tot, continuaré mantenint aquest blog com sempre (intentaré publicar més sovint, això sí) i seguiré donant-vos la vara amb les meues reflexions.

PS: Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

Compartir

Ciutadans Anònims (Sebastià Giralt)

Etiam habitum vestitumque pristinum reducere studuit, ac visa quondam pro contione pullatorum turba indignabundus et clamitans: “en Romanos, rerum dominos, gentemque togatam!” negotium aedilibus dedit, ne quem posthac paterentur in Foro circave nisi positis lacernis togatum consistere.

També procurà [August] recuperar l’antiga manera de vestir, i una vegada, veient en una assemblea una colla d’homes vestits amb robes fosques, cridà indignat: “vet aquí els romans, senyors del món, la raça togada!”, i encarregà als edils que des d’aleshores no els fóra permès accedir al Fòrum i als seus voltants a aquells que no anaren vestits amb la toga i sense la lacerna.

Gai Suetoni Tranquil, De uita duodecim Caesarum, Diuus Augustus, 40

Compartir

Perdoneu-me si faig alguna falta, perquè estic escrivint el post aquest sense les ulleres per no haver tingut paciència i haver-me cregut un òptic professional. Encara tinc poc.
Resulta que el divendres vaig anar a l’òptica perquè em canviaren els vidres de les ulleres, car notava que m’havien pujat lleugerament les diòptries. Me’ls van canviar, però en arribar a casa em vaig adonar que no me’ls havien posat bé del tot, que estaven un poc fluixos i podien arribar a caure’m.
Així que ahir, dissabte, vaig tornar a anar a l’òptica perquè me’ls posaren ben posats, però la mala sort volgué que no estiguera l’òptic, i les dependentes, que deien que preferien no arriscar-se a fer-ho elles, em convidaren a tornar dilluns. No obstant això, en arribar a casa, sabent que dilluns no estaria al poble sinó a València i que no podria tornar a l’òptica, em vaig decidir a arreglar-me les jo sol. Encara maleïsc l’hora en què se’m va ocórrer fer-ho.
Inexplicablement i miraculosa vaig aconseguir col·locar al seu lloc el vidre esquerre de les ulleres amb l’ajuda d’un minitornavís que m’havien donat en una visita anterior a la mateixa òptica. Aleshores, creient-me ja un expert en reparació d’ulleres vaig posar-me a col·locar bé l’altre vidre (pensant-ho bé, no sé per quins set sous l’òptic no me’ls va posar bé, ni un ni l’altre).
Aquesta vegada, però, la cosa no anà tan bé i vaig afluixar massa el suport del vidre i quan vaig anar a posar-lo al lloc se’n va eixir. Després de maleir en totes les llengües hagudes i per haver, vaig intentar tornar a posar el vidre al seu lloc, però tots els meus esforços resultaren infructuosos.
I així estic ara, patint i malavejant per escriure aquest post, a un pam de la pantalla. Demà de matí només arribe a València aniré a l’òptica que hi ha davant del pis a veure si em poden reconstruir les ulleres. Mentrestant podré imaginar com seria la meua vida si haguera nascut en l’Edat Mitjana o Antiga, sense cap solució a les meues 2′5 i 3′5 diòptries.

Compartir