Vés, cerca l’Espasa trencada
11/02/07
«[…]En aquesta hora funesta, després de travessar moltíssimes llegües de perills, vinc [qui parla és en Bóromir] amb una missió per a N’Élrond: fa cent i deu dies que viatjo tot sol. Allò que cerco, però, no són aliats per a la guerra. El poder de N’Élrond rau en la seva saviesa, no en les armes, segons diuen. Vinc a demanar consell i la interpretació de mots dificultosos. Perquè la vetlla de l’atac sobtat, mon germà, enmig d’un son agitat, va tenir un somni; i després un somni similar se li repetí sovint, i també un cop a mi.
En aquell somni em semblà que el cel a orient es feia fosc, i la tronadissa era cada cop més forta, però a l’oest hi havia una llumeneta pàl·lida i persistent, i d’allà sortia una veu, remota però clara, que plorava:
Vés, cerca l’Espasa trencada:
a Ímladris l’has de trobar,
les decisions que alli cal prendre
de Mórgul us han de defendre
puix que molt més fortes seran.
Allí una penyora oblidada
de la proximitat del Fat
veuràs. I un Mitgerol emprendre
la lluita final i reprendre
d’Ísildur la Fatalitat
Poc és el que capírem d’aquestes paraules, i vam parlar amb el nostre pare, Dénethor, Senyor de Minas Tirith, expert en la saviesa de Góndor. Només ens volgué dir això: que Ímladris era, en l’antiguitat, el nom que els elfs donaven a una vall molt al nord, on habitava N’Élrond, el mig elf, el més gran de tots els mestres en els antics sabers. D’aquesta manera mon germà, veient com n’era de desesperada nostra necessitat, estava disposat a seguir el somni i a cercar Ímladris; però com que el camí era ple de dubtes i de perills, vaig decidir de fer el viatge jo mateix. Mon pare m’hi autoritzà molt a desgrat, i fa molt que vago per camins oblidats, cercant la casa de N’Élrond, de la qual molts havien sentit a parlar, però la qual molt pocs sabien on era.[…]»
Extret del llibre segon d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Traducció de Francesc Parcerisas.
dilluns 19 febrer 2007 a les 19:58
Sp he cregut q el Boromir és el personatge més “humà” de la saga… Sp dubta, és dèbil, i es deixa temptar, i com molts humans vol fer el bé i acaba fent el mal. Sort q en la seua mort té la redempció…
La traducció del Parcerissas em sembla magnífica, però… No m’agrada q intente caracteritzar els de Gòndor amb aq “mig valencià”, ho atribuesc al fet q desconeix bastant el valencià. Hagués estat molt bé q parlaren realment com ací, en lèxic i en els verbs per exemple, i fit amb els accents… Un dia d’aquests, tinc el projecte, de “traduir” els texts dels gondorians al valencià, q tb és, com al text, el dialecte q més s’assembla a la parla antiga (llevat del mallorquí q qedaria de p m per al numeriorià) Q, per cert, veig q tu poses a la “catalana oriental”, t’hauré de deixar un article del AILLC on s’explica molt ben argumentadament pq caldria accentuar com nosaltres els valencians.
dilluns 19 febrer 2007 a les 20:55
La veritat és que a mi el personatge d’en Bóromir mai m’ha fet massa gràcia. Per a personatge “humà” potser també està en Frodo.
Si necessites cap ajuda en el teu projecte, ací estic per col·laborar-hi.
dimarts 27 març 2007 a les 11:42
A Parcerises li he sentit dir en un parell d’ocasions que va fer la parla dels gondorians amb un “toc” de valencià per què no volia que s’hi identifiqués plenament, per tal de reflectir que en el text original també parlen un anglès lleugerament diferent dels hòbbits o els homes “del nord”
dimarts 27 març 2007 a les 15:13
Gràcies pel comentari Lorintal! Sí, jo també tenia entés això.