Hic et nunc

És possible atraure l’atenció del públic general per la lectura d’un llibre d’història? Dit d’una altra manera, és possible aconseguir que un nombre considerable de persones alienes a la disciplina històrica s’interessen per una obra d’història? És evident que sí. Un llibre sobre el passat pot ser un best-seller; és el cas, per exemple, d’Els pilars de la terra, de Ken Follet, o d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco, entre molts altres.

Ara bé, en un i altre cas, es tracta d’obres de ficció, de novel·les, i no d’obres científiques elaborades per historiadors a partir de l’anàlisi documental o arqueològica. Així doncs, si és evident que les novel·les històriques poden atraure l’atenció d’un públic amplíssim, podem dir el mateix dels llibres d’història elaborats amb pretensions científiques?

En aquest cas, la resposta és també afirmativa. No són poques les obres d’historiadors i historiadores que han aconseguit atraure l’atenció del públic lector. És el cas, per exemple, de llibres com Montaillou, aldea occitana de Le Roy Ladurie, El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg o El retorn de Martin Guèrra de Natalie Z. Davis.

Aquests tres llibres, tot i tractar-se d’obres històriques absolutament científiques, han aconseguit una extraordinària difusió dins i fora del gremi dels historiadors. I això es deu a múltiples raons, tot i que podríem prioritzar-ne un parell. D’una banda, aquestes obres representaren en el moment de la seua publicació –estem parlant dels anys setanta i huitanta del segle passat– alguns del màxims exponents d’un corrent historiogràfic extremadament innovador aleshores, la microhistòria, més apta potser per a la seua digestió per part dels lectors aliens a la disciplina històrica.

Amb tot, però, allò que realment feia atractives aquestes obres per al públic en general era la recuperació, per part dels historiadors i les historiadores d’aquest període, del relat, de la narració en les seues obres. Calia reaccionar contra l’excessiu cientifisme dels corrents historiogràfics de la postguerra. Calia superar la perspectiva quantitivista i recuperar la narració per tal de fer més atractiu el discurs de l’historiador i apropar-lo al públic general. Tot això, és evident, sense renunciar al rigor científic propi de la tasca de l’historiador.

En definitiva, i responent a la pregunta que ens fèiem al principi, sí que és possible atraure l’interés del públic general cap a una obra d’història. Altres ho han fet abans i feina dels historiadors futurs serà aconseguir tornar-ho a fer en un món, el present, en excés preocupat per les angoixes del futur, i poc disposat a mirar cap enrere, encara que siga precisament per poder encarar aquest futur tan incert –que no ho ha estat sempre d’incert el futur?– amb millors garanties.