Hic et nunc

Cada any el 3 de febrer es celebra a Pedreguer, i en altres punts del País Valencià, la festa de sant Blai. Al poble la celebració és ben senzilla: la vespra a la nit es puja el sant a la Capelleta i a l’endemà, el dia de la festa, es fa el porrat, amb paradetes de dàtils, canyamel, bunyols i altres llepolies, i la gent puja a la Capelleta a posar-li un ciri al sant i a tocar la campaneta. Segons la tradició, d’aquesta manera el sant ens lliurarà del mal de gola durant la resta de l’any (sant Blai gloriós, que ens cure la tos).

Lògicament, al virus de la grip, al de Coxsackie o al Streptococcus pyogenes els importa ben poc si jo he tocat la campaneta i li he posat un ciri a sant Blai o no, si em tope amb ells i es donen les condicions necessàries, cauré malalt igual. Això és evident, clar que sí, però no per això deixe d’anar cada any a posar-li el ciri al sant i a tocar la campaneta, igual que  per sant Antoni puge a la Capelleta a veure com es beneeixen els animals i igual que quan vaig ser quinto vaig anar a portar tant el sant Blai com el sant Bonaventura.

Jo no crec en Déu, bàsicament em sembla que la seua existència no té cap sentit fora de la ment humana i de la necessitat de superar la por a la mort (si creiem en Déu i hem estat bons no hem de témer la mort, que bé!). És a dir, pense que qualsevol divinitat (déu o Déu) és una invenció humana, i punt. Els déus grecoromans foren creats a imatge i semblança dels mortals; són uns déus vulgars i volubles, i no deixen de ser humans normals i corrents, però amb superpoders. Totes les seues històries podrien encaixar perfectament en qualsevol dels còmics de Marvel. El Déu dels cristians, en canvi, sembla que se’l van currar més; no només el van dotar de tots els superpoders haguts i per haver (omnipotència, omnipresència, omnisciència), sinó que el van fer molt més enrevessat (Déu és un i tres alhora, està en tot però no acaba d’estar, té i no té forma), i per acabar-ho d’arreglar van afegir allò del lliure albir, una mena de comodí per tal de justificar els patiments de la humanitat i així dir que Déu és tan i tan bo que va preferir donar llibertat als homes, encara que açò pogués provocar que es destruïren entre ells. Sí, serà molt i molt complex (2000 anys de discussió teològica donen per a això i més), però aquesta complexitat no és altra cosa que la mescla de tots els déus clàssics junts amb algun afegit que altre. No deixa de ser una entelèquia.

Encara que no crega en l’existència de Déu, això no m’impedeix participar de tant en tant en actes de caràcter religiós. Ara bé, no participe de la part espiritual de l’esdeveniment (Déu me’n guard!), a mi el que m’interessa és l’aspecte profà d’una determinada festa o d’una determinada tradició. És a dir que no vaig a posar-li ciris a sant Blai perquè crega en ell ni en el seu poder curatiu, sinó perquè m’agrada com es celebra la festa  i m’atrau en tant que tradició. Antropologia cultural amateur? Potser.

L’edifici de la cultura occidental té en la tradició cristina el seu basament principal (la tradició clàssica potser seria el terreny sobre el qual s’alça l’edifici complet) i, per tant, la gran majoria de les nostres tradicions són d’origen religiós, ens agrade o no. En conseqüència, independentment de les nostres creences, no hem de donar l’esquena a tot allò que olga a religió simplement per això, per oldre a religió.