Hostes vingueren…
27/03/07
Una de les coses que més em va colpir quan vaig anar a València fa unes setmanes (encara que en el fons no em sorprengué gens) fou la següent anècdota:
Després d’haver-nos passat tot el matí visitant el centre històric de la ciutat (la Llotja, l’església dels Sants Joans, la de Santa Caterina, la Seu…) i d’haver recorregut les sales del Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, ens dirigirem a les torres de Serrans per pujar-hi i pegar-hi una miradeta. Un cop dalt, i mentre observàvem les vistes, escoltàrem un grup d’estudiants, un poc més joves que nosaltres, que conversaven. En aparèixer nosaltres al seu camp auditiu i, després d’escoltar-nos xerrar, sembla que els sonà estrany l’idioma que parlàvem, un tal “català”, i comentaren en veu baixa i entre ells que si érem italians. Nosaltres no férem cas del comentari, ja que ens agafà bastant desprevinguts, i continuàrem gaudint de les meravelloses vistes que es poden contemplar des de les majestàtiques torres, intentant oblidar aquestes desafortunades paraules.
La cosa, però, no acabà ací: minuts després, els sentírem parlar de futbol, concretament del València C. F. i un de nosaltres, atrevit ell, gosà deixar caure un “visca el Barça!“, potser fer un poc la punyeta després del seu desgraciat comentari. No podia haver elegit pitjors mots. En escoltar les paraules del meu amic esclatà la tempesta i, després d’alçar-se tots d’un bot i obsequiar-nos amb una mirada carregada d’odi i de menyspreu, ens engegaren un “catalanes aquí, no!!” i abandonaren les torres. Nosaltres començàrem a riure, però jo estava esgarrifat i petrificat (encara que em podia imaginar aquesta reacció en aquest context).
I sí, aquesta és la situació d’aquells que ens sentim alguna cosa més que valencians de falla i mascletà, d’aquells que parlem el català del País Valencià, d’aquells que ens resistim a perdre la identitat i la nostra estimada cultura. Supose que aquesta reacció podria haver-se donat el qualsevol altre lloc del territori espanyol d’haver-nos trobat amb uns individus com aquells, però ací al País Valencià açò és doblement trist i dramàtic, ja que sembla que no som benvinguts ni al nostre país (aquest és un clar exemple que el terme “nació” no va lligat al terme “territori”, sinó als termes “llengua”, “cultura”, “origen”…).
Sobre la relació entre el “país i la “nació” o cultura, promet escriure un post pròximament.
dimecres 28 març 2007 a les 09:00
Ai, Blai, això no és nou gens ni mica!
Aquesta gentola que ens malgoverna ve explotant dos punts des de la transició: primer el “no mos faran catalans” i ara el “no ens furtaran l’aigua” (eixe maleït Ebre! A qui se l’hi acut tindre la barra de desembocar! Això no ho fa un riu! Malo, més que malo!). Ja estan indtroduint, de fet, el “no ens furtaran la paella”.
Amb eixe tema van fer esclatar la “batalla de València” i es van apropiar demagògicament dels principis de la UCD, dels Lizondos i de tot allò (tot) que es moguera a la seua dreta. Al meu poble, Catarroja, es veien pintades com aquesta “Els catalans han desembarcat al port” (que sí, que sí, que a Catarroja tenim port… a l’Albufera).
Gentoleta (cadiretes de cagar que deia m’auela: al món hi ha homenots, homes, hometes i cadiretes de cagar) com eixos monyicots que us trobàreu allà dalt (i que a casa parlaven en castellà) es dedicaven a pintar les façanes dels “catalanistes” (els preocupats per la nostra llengua, ves per on!) amb quelcom tan bonic com “RENEGATS”… I tot això allà pels 70 i 80 (curiosament ara a alguns dels instigadors de tot allò els donen premis per la concòrdia o creen un premi d’aquestos amb el seu nom -Broseta o l’Abril Martorell-: cosas veredes!!!!).
Però com eixe gran programa els dóna uns resultats electorals tan i tan bons, no deixaran de llançar a perdre el nostre patrimoni cultural si abans no els fem fora d’una bona vegada.
Perdoneu per les “batalletes”.
Salutem!
dimecres 28 març 2007 a les 15:57
Bueno Blai gente así hay en todas partes. Yo no soy valenciano-parlante sin embargo vivo en Castellón y si me hablan en valenciano pues contesto también por respeto, y por que el Catalán me gusta pero no puedo borrar tampoco el que soy castellano-parlante (que paradojas) cuando tenga hijos irán a línea valenciana… jeje. El problema de la sociedad es una falta de respeto muyyyyy grande que mas da que idioma hables, lo importante es la comunicación y parece que es eso lo que más falta en nuestros días ¡¡COMUNICACIÓN!!
(sigo pensando que una República federal… podría solucionar muuuchas cosas jajaja XD, yo siempre con lo mío…)
dimecres 28 març 2007 a les 16:34
Restringir, o posar com a element necessari l’origen, per incloure’ns en una determinada nació o origen no em sembla adequat, més bé, jo ho restrigiria a cultura (incloent llengua).
Des del meu punt de vista, per ser part d’una nació primer has de participar en ella (llengua) i després has de sentir-te part d’ella (sentiment). No importa si hages nascut en un determinat lloc (això seria lligar-ho al terme territori) o si eres fill d’una família determinada.
A més, que jo hagi nascut ací és una fortuna, no depén de mi i no puc estar orgullós pel fet d’haver nascut ací, simplement perquè això no és cosa meva. És atribuïr-se mèrits impropis.
El de que sí puc estar orgullós es de contribuïr, amb tot allò que està al meu abast, amb una cultura mare de grans figures vingudes i per vindre. Perqué el part de mi l’hauré d’eixada en eixa persona.
dimecres 28 març 2007 a les 16:51
Per favor, edita el comentari i substitueix “alcanç” per abast, per l’amor de Déu. Quina burrada…
dimecres 28 març 2007 a les 17:11
Doncs sí, Sergi, la “derrota de València” ens ha costat molt cara.
Ita est Marina!, primum communicatio et ueneratio, deinde lingua, semper Respublica! Espero no haberme equivocado y haber roto la comunicación
Joan, potser no m’he expressat correctament. Ací, el terme “origen” no fa referència a “procedència territorial”, sinó a “inici”, “causa”, “moment de naixença d’una cosa”… Ja ho dic al text: el terme “nació” no va lligat al terme “territori”.
De totes formes, com ja he dit, el post sobre aquest tema està sent preparat.
dimecres 28 març 2007 a les 21:06
El que us va passar, és una fet que “conforma” la pròpia personalitat. M’explique. Una vegada, m’explicaren que els humans prenen consciència “d’ells mateixos” quan descobreixen que no són “altres”, ho fan en relació als altres. En aquest cas, aquestes persones, us han identificat nacionalment de forma “correcta” quan potser, alguns de vosaltres ni tan sols n’hageu tingut mai consciència de ser-ho mai… Perquè el Joan en una cosa s’equivoca: que un no se senta o no es perceba a ell mateix com a alguna cosa, no vol dir que no la siga. Ésser d’una nació-cultura no és, necessàriament, “sentir-se’n part” o ser conscient d’aqueixa pertinença. Hom pertany a una nació-cultura o bé perquè “hi és” implícitament (p. ex. aquell que “naix” dins d’una cultura i simplement l’absorveix i l’assimila, que és el cas majoritari i “normal”) o bé perquè “vol” i fa un esforç, que sempre sol ser conscient i voluntari, per a formar-ne part. A hores d’ara els valencians no podem comptar amb aquesta pertinença “implicita” i hem de ser “per voluntat” expressa i conscient. De vegades, aquest esforç és tan sols, en el nostre cas, i prou i massa i molt d’agrair, l’esforç d’apuntar al fill a la “línia en valencià”. Per això som “integradors”, no “excloents”. Perquè en això l’encerta el Joan, aqueixa “contribució” com ell diu, a la seua cultura, és molt important: pertànyer conscientment a una nació-cultura és sempre voluntat d’existència en el futur, i també per tant és voluntat de llegar, de contribuir a ella.
No sé si m’he explicat… Sóc tan taboll a vegades!!!
dimecres 28 març 2007 a les 21:47
“que un no se senta o no es perceba a ell mateix com a alguna cosa, no vol dir que no la siga” r
I tu m’has canviat, involuntàriament, repetisc, segurament perquè no m’hauré expressat bé, les paraules dient: ¬p -> ¬r
T’has deixat una part importantíssima de l’antecedent, la participació en/de la cultura.
Bé, després d’aquest rotllo lògic que ara no sé perquè escric, intentaré explicar-me.
Està clar que sí jo sóc cec, encara que no vulga ho seré. Però ara bé, pense que el problema (la nostra discussió) va un poc més enllà… Què significa ser d’una determinada nació? És català (en quant a llengua…) aquell que no el sap ni fa res per saber-ne, que ha nascut a València o Barcelona i que de cognoms té Puigcerver Alemany (:P) i pensa que ‘de Valencia a Madrid y de Madriz al Cielo’? És castellà aquell andalús que parla en català i contribuïx, en definitiva, a potenciar la seva nacionalitat?
No sé si m’explique… “Yo soy yo y mis circunstancias”… (m’encanta aquesta frase d’Ortega i Gasset). Les circumstàncies passades (origen territorial, familiar, experiències personals, etc.) no es poden esborrar, no ho pose en dubte; però sí és possible aconsseguir, que les noves circumstàncies siguen més influents en les nostres vides que les passades.
Per tant, des del meu punt de vista sí és possible “canviar de nació” (de cultura, en quant a saber no, perquè la cultura és acumulativa, però si en quant a llengua, costums, etc.)
Espere no haver-me esplaiat massa i sobre tot no crear confusions. De totes maneres ja ho comentarem en classe.
Salut!
dimecres 28 març 2007 a les 21:48
Merda! Què ha passat!?!? Falta mig comentari!!!
Demà ho comentem en classe…