Hic et nunc

Què diferencia els humans de la resta d’animals? Des de temps immemorials, els humans hem intentat obsessivament respondre aquesta pregunta. Una manera que hem tingut de fer-ho ha estat pensar que les particularitats humanes ens venen donades pel fet de ser el rovellet de l’ou de l’univers: “nosaltres”, els humans, som superiors als altres éssers del cosmos (animals o el que siga) ja que hem estat creats per Déu a imatge i semblança seua (quina humilitat!); les nostres especificitats estan determinades ja inicialment per la manera i el motiu de la nostra creació. El pensament mític resol amb aquesta simple jerarquització (els humans som superiors que els altres animals i precisament per això som diferents) el problema de la diferenciació entre humans i no humans.

El pensament crític o racional, però, no accepta l’elaboració mítica i radicalment teòrica que defineix l’ésser humà com un ésser diferent i superior a la resta pel simple fet (no demostrat empíricament, per cert) d’haver estat creat de manera especial per un suposat Déu. Així doncs, per tal de respondre a la pregunta que ens plantejàvem al principi (què diferencia els humans de la resta d’animals?), el pensament racional recorre a la ciència.

I què ha dit la ciència sobre la diferenciació entre els humans i la resta dels animals? Ha dit moltes coses. Ha dit que humans i no humans ens diferenciem pel fet que els primers emprem instruments i els segons no, la qual cosa s’ha demostrat que és falsa, ja que altres primats com els ximpanzés i els orangutans també n’utilitzen. Ha dit que és el llenguatge allò que ens fa humans, i sembla que és un tret fonamental a l’hora de definir-nos, ja que la resta dels éssers vius no disposen d’un sistema de llenguatge tan complex com el nostre, però no hem d’oblidar que els altres animals també disposen de sistemes de comunicació molt desenvolupats. Ha dit que és la memòria (el “tindre un passat”) allò que ens diferencia de la resta d’animals, però tampoc, estudis han demostrat que animals no humans són capaços de recordar-se’n de les coses. I finalment, també ha dit que el principal tret diferenciador dels humans és la capacitat de pensar en el demà, de planificar i projectar de cara al futur. Però sembla ser que tampoc és això el que ens fa únics als humans.

Llig al número d’aquesta setmana d’El Temps una entrevista en què el primatòleg Josep Call diu que estudis recents han demostrat que els bonobos, els ximpanzés i els orangutans són capaços de seleccionar un instrument al vespre, endur-se’l dalt l’arbre, on dormen, i a l’endemà baixar-lo i utilitzar-lo per a qualsevol cosa. Com diu el text “quan l’escullen no tenen cap servei per a l’instrument, però l’endemà l’agafen i baixen”. Un altre exemple és el d’un ximpanzé d’un zoo de Suècia que gaudeix tirant pedres als visitants: “com que els cuidadors ho saben, intenten que no en tingui a mà. Però ell, abans que els visitants hi arribin, va a llocs de la instal·lació on hi ha trossos de ciment que pot trencar, fa com discs de la mida adient i prepara piles de pedres. I quan la gent hi arriba, patam! Això és planificar”. És cert que hi han altres animals que es preparen de cara al futur (com les formigues, que acumulen menjar, o els ocells, que fan el niu), però “la seva resposta és controlada per paràmetres hormonals, de llum, etc.”, és a dir que ho fan automàticament quan es presenten unes determinades condicions o quan arriben a un determinat estat fisiològic. Els primats dels estudis que hem comentat més amunt, en canvi, si no tenen la necessitat, per exemple, de guardar l’instrument, no el guarden.

Aquests estudis no volen dir que els primats tinguen la mateixa capacitat de planificació que nosaltres (que es sàpia no planifiquen les vacances d’un any per l’altre ni res d’això), però ens demostren que la línia que ens separa als humans de la resta dels éssers vius no és tan clara ni tan evident com la pintaven (i la pinten) aquells que creien (i creuen) que l’home fou creat per Déu ex professo tal i com és en l’actualitat, sense cap evolució.