Hic et nunc

Fa uns dies vaig llegir un post que em va fer pensar. En aquest post, publicat per Vent d Cabylia, es rebatien les opinions de certs personatges, valencians d’origen, influents en la societat catalana (en aquest cas catalana del Principat). Aquests (si voleu saber-ne els noms, aneu al post de Vent d Cabylia i llegiu-lo) s’havien declarat, directa o indirectament, com a catalans i catalanistes i açò és una cosa que sembla no agrada a l’autor del susdit article.
Abans que res em sembla necessari aclarir els significats de diversos termes necessaris per a aquesta reflexió, uns mots que hui en dia les persones cultes ja no podem permetre’ns el luxe de seguir confonent i als quals hauríem de restablir el seu significat genuí. Aquests mots són “país”, “Estat” i “nació”.
El primer terme, “país”, fa referència a un territori geogràficament delimitat (per exemple els Països anglosaxons serien els territoris delimitats geogràficament pel criteri lingüístic de parlar-s’hi l’anglés). El segon, “Estat”, es defineix com a un “territori delimitat per fronteres on actuen de forma legal les institucions d’un govern propi, sobirà i independent” (per exemple Espanya o Portugal). Encara que per davall de l’Estat hi ha ens subestatals, com ara a Espanya, les Comunitats Forals, les Autònomes, les províncies o els municipis. I el tercer, “nació”, defineix “un poble, comunitat o grup de persones, que comparteixen un origen, un passat, i sobretot, una llengua i una cultura comunes i diferents d’altres” (per exemple la “nació basca”). La qualitat de pertànyer a un Estat concret seria, en un estat modern liberal-democràtic, la “ciutadania” i el fet de pertànyer a una “nació” concreta seria la “nacionalitat”. Aquests conceptes, prou clars i unívocs fins als segles XVII i XVIII, foren confosos i barrejats, intencionadament i interessada, per part de la burgesia que pretenia construir Estats-nació on afermar-se com a classe dominadora. Bé, una vegada clars aquests termes (la definició dels quals he extret dels meus apunts d’Història de 4t d’ESO) és hora d’endinsar-nos en l’anàlisi més profund de l’article ja mencionat.
Si tenim en compte els mots definits més amunt, podem veure com un autèntic “nacionalisme” en sentit estricte, pur i no barrejat amb intencionalitats de tipus polític o estatal, no es pot basar mai en un territori, ni en un règim polític ni en un criteri històric. Com de fet es va fer durant les revolucions liberals quan convenia a la burgesia la creació d’Estats-nació i unitats de mercat privatives, i com de fet, encara ara defensen alguns. Un nacionalisme s’ha de basar necessàriament en una “nació” i, per tant, en una cultura que té la seua màxima expressió en una llengua diferenciada. Si apliquem açò al post de Vent d Cabylia, podem veure-hi com l’anomenat “nacionalisme valencià” està basat, únicament i fonamental, en un criteri territorial, la pertinença al País Valencià, coincident suposem amb les tres províncies isabelines de l’ara “Comunidad Valenciana”. Amb açò es manté l’errònia correspondència entre territori (concepte estatal) i nació (concepte cultural), com en els projectes d’Estats-nació vuitcentistes. Així, en un presumpte “nacionalisme valencià” exclusivista la necessària lluita política i cívica per una societat millor i més democràtica (que s’expressa en un territori: la CV) es confon amb la lluita nacional per la supervivència i l’extensió de la cultura valenciana no castellana (que sobrepassa àmpliament aquests límits). I açò és un cras error, ja que si basem la nostra suposada “nació valenciana” en la terra i no en la cultura, aquesta passarà a un segon plànol i acabarà percebent-se com a prescindible. No és aquest el pas que ja han fet molts “valencianos”, sincerament defensors de la seua terra, que ho és, però que no veuen el valencià com la seua llengua? Imaginem una situació en què aquest presumpte “nacionalisme valencià”, entés com a projecte polític, hagués aconseguit la independència del País Valencià. No ens passaria com a Irlanda, on immediatament després de la independència política, estatal i territorial, la llengua i cultura gaèliques autòctones, en no ser determinants per a marcar la nacionalitat (confosa amb la ciutadania), foren bandejades per la llengua anglesa, de major prestigi i mercat, per la majoria dels seus fins llavors usuaris “nacionals”?
Els “valencians” (si entenem “valencians” com els habitants del País Valencià que compartim una cultura i una llengua no castellanes i, per tant, “catalanes” ―perquè és clar que la cultura i la llengua exclusivament “valencianes” no existeixen―) no formem una “nació valenciana” pròpiament dita, sinó que formem part d’un tot més ample que és la “nació catalana”. A menys que pretenguem l’absurd de la creació artificial d’una llengua “la valenciana” pròpia i diferent de la catalana, com de fet ho fan molts “blaveros”, sincers valencians. Tanmateix, els valencians sí que tenim un “Estat” o territori articulat políticament diferenciat, ara del tipus “comunidad autónoma”, adés “región” o més arrere regne sobirà —però federat i no mai amb dret a l’autodeterminació. I és ací on haurien d’incidir les polítiques ciutadanes de defensa del valencià, del nostre català.Que ací mateix i en altres moments, aquesta concepció diferenciadora i aclaridora de la nació i de l’Estat era la més estesa ho demostra l’il·lustratiu exemple de la primera edició dels versos d’Ausiàs March, publicats a València el 1539, amb traducció de Baltassar de Romaní qui, en la portada del llibre, féu constar que “el famosíssimo philósofo y poeta” era “cavallero valenciano, de nación catalán”, això és súbdit o ciutadà valencià de l’estament militar —pertinença estatal— però de nació-cultura catalana. Per tant, jo i altres amb mi, recuperem aquest sentit primigeni i unívoc dels mots i ens considerem “valencians”, no sols en els sentit de “ciutadà i habitador de la Comunidad Valenciana” sinó a més a més o primerament “nacionalment català”, és a dir, ens considerem “catalans” del País Valencià. Si mai anés a viure a un altre lloc on tinga dret de ciutadania, deixaré de ser (o ho compaginaré, això depén de tractats interestatals) valencià en el primer sentit però no en el segon, a menys que renuncie a la meua llengua i cultura d’origen per a mi i per als meus descendents i pròxims. Pel que sé, aquells valencians d’origen de què parlava el Vent d Cabylia, ara són ciutadans del Principat de Catalunya, però no han deixat de ser de la mateixa nació catalana-valenciana a què ja pertanyien. Una altra cosa és si a més mantenen o no formes d’expressió que es tenen per privatives dels parlars catalans del País Valencià, cosa que mereixeria un altre post i que el mateix Vent d Cabylia ja va esmentar temps arrere.
Arribats a aquest punt és necessari fer una reflexió sobre quin és l’objectiu nacional últim que hauríem de voler assolir tots aquells que ens considerem nacionalistes catalans (o siga, aquells que compartim la cultura i la llengua catalanes i en som conscients). Em sembla que Vent d Cabylia defensa que l’objectiu a assolir és un “projecte polític valencianista”, però, després de reflexionar bastant, he arribat a la conclusió que el nostre objectiu (almenys serà el meu a partir d’ara) ha d’ésser la supervivència i conreu de la nostra cultura i de la nostra llengua i, per tant, de la nostra nació, amb tota la seua diversitat i riquesa. Que per a açò cal una organització política (i no vull dir un partit, sinó partits, sindicats, ONG’s, lobbys…) dels “nacionals catalans”, és clar. Que aquesta organització s’hauria d’adaptar necessàriament a les diverses condicions i realitats “políticoterritorials” existents és obvi. Però un autèntic nacionalista no hauria de confondre els objectius nacionals amb els mitjans polítics, sinó errarem la lluita i ens pot passar com a tantes nacions o suposades nacions que lluiten per la independència política o l’han aconseguida, a costa de perdre en bona part o totalment l’essència nacional: la seua existència com a cultura i llengua independents —Irlanda, Escòcia, País Basc… Que a hores d’ara sembla evident per a molts que per a garantir l’objectiu nacional cal un (o més d’un) ens Estatal sobirà, independent o no, és clar. Però no per ell mateix, sinó en comptes de nacionalistes ens hauríem de dir més encertadament sobiranistes “regionalistes”.
Si s’entén aquesta reflexió i emprem els mots tal i com ho hem fet ací, trobarem que: Vent d Cabylia fa basar-se, com hem explicat més amunt, la suposada “nació valenciana” en “las 3 províncias” (“tres provincias, una región: Valencia, Alicante y Castellón”). El Partal (qui empra país en comptes d’Estat i a més confon el mitjà amb l’objectiu…) i el Sanchis, sembla que també fan basar la seua “nació” en un territori: els projectats i utòpics (encara o per sempre) Països Catalans (Fuster va dir alguna cosa així com: “Com podrem fer que la gent cride ‘Visca els Països Catalans!’ és més senzill ‘Visca Catalunya!’” que, per cert, és una paraula que sembla formada sobre el gentilici català i no a l’inrevés). En el cas del Raimon, la cosa no està clara… però sembla referir-se al concepte purament nacional, quan s’autodefineix català. En quan a la Isabel-Clara Simó, puc dir que comet un error històric greu quan diu: estar en els Països Catalans -que és on et pertoca, si més no per història, ja que la història no obliga a estar a ningú dins de cap ens estatal o territorial, a menys que hi haja alguna “unidad de destino” pancatalana. Segurament hauria d’haver dit, i potser, volia dir: estar en la nació (entesa com hem dit, clar) catalana —que és on et pertoca, si més no per història (els valencians som producte d’un fet històric original: l’expansió poblacional, cultural i territorial de la Corona d’Aragó cap al sud) i per cultura i llengua. En quan a la pregunta retòrica de Vent d Cabylia sobre si “els valencians de l’època foral…”, més amunt queda contestada: els valencians forals, no contaminats per les idees liberals burgeses sobre l’Estat-nació, sabien perfectament que eren súbdits valencians (Estat) però de nació (cultura-llengua) catalana o aragonesa i després, castellana.
No em puc estar de respondre a Vent d Cabylia: NO, no haguéssem avançat més fent com ell proposa, no perquè hagués dut a la desaparició més ràpida del català a la CV, ja que un nacionalisme pancatalanista posà l’accent sobretot en la llengua i la convertí en necessària com a definitòria de nacionalitat. Bé, fins ací aquesta reflexió.
Espere que us haja quedat tot clar, però si no és així, no dubteu en deixar algun comentari.

Compartir

Aquesta entrada fou publicada per Blai el dijous 5 abril 2007 a les 15:31 i està arxivada a Llengua, País Valencià, Política, Reflexions vàries.