Hic et nunc

Fa uns dies vaig acabar Borja papa, magnífic llibre de Joan Francesc Mira sobre la figura del valencià més universal, Roderic de Borja.
Fill de Jofré de Borja i Escrivà i d’Isabel de Borja, Roderic nasqué el trenta-u de desembre de l’any 1431 a Xàtiva, en el si d’una família noble valenciana provinent de l’Aragó. Destinat a fer carrera eclesiàstica sota la protecció del seu oncle Alfons de Borja, des de ben prompte acumulà beneficis eclesiàstics. L’any 1437 morí son pare, Jofré, i la família es traslladà a València, d’on era bisbe Alfons. El 1456 Roderic es doctorà en dret a Bolonya.
Quan Alfons de Borja es convertí en papa amb el nom de Calixt III, Roderic començà a acumular càrrecs, com per exemple: l’abadia de Subiaco, l’administració dels bisbats de Girona, València, Cartagena i Mallorca… Tot açò el convertí en un dels cardenals més rics del seu temps. En morir Calixt III el 1458, no abandonà Roma, a pesar de les pressions antiborgianes, i resultà decisiu en el conclave que elegí Pius II. Sota aquest pontífex i els seus successors mantingué la vicecancelleria que Calixt li havia atorgat el 1457 i encapçalà diverses legacions diplomàtiques: la més cèlebre de les quals fou la que el dugué per ordre de Sixt IV, el 1472-1473, a la península Ibèrica per tal de sol·licitar diners i tropes per a una croada, cosa que el portà a entrevistar-se amb Joan II d’Aragó a Pedralbes, poc abans de la rendició de la ciutat de Barcelona, que posà punt i final a la llarga guerra civil catalana; i a visitar València i Xàtiva, on fou rebut amb festes i celebracions. També fou enviat, el 1477, a Nàpols com a legat a la coronació de Joana d’Aragó, filla del rei Joan II i muller de Ferran I de Nàpols.
L’elecció de Roderic com a papa Alexandre VI, l’agost del 1492, tingué com a rerefons el trencament de l’equilibri polític de les grans famílies italianes a causa de la usurpació del ducat de Milà a mans de Ludovico il Moro. El conclave estigué dividit entre els partidaris dels Sforza (una de les famílies italianes més influents) i de Nàpols, i Alexandre fou vist com una solució de compromís. El seu govern estigué marcat per tres línies: l’acció religiosa, l’acció política i l’acció familiar.
El trencament de l’equilibri peninsular italià i l’amenaça externa de Castella-Aragó i França expliquen bona part del joc polític fluctuant d’Alexandre entre aquestes dues monarquies, que justifiquen la seva política intervencionista a Itàlia amb el recurs dels drets familiars a la investidura del regne de Nàpols, i fins i tot amb vagues projectes de croada contra el turc. El onze anys del pontificat d’Alexandre estigueren marcats, doncs, per aliances i distanciaments amb els diferents blocs que es formen a Europa per enfrontar-se a l’agressiva política de Carles VIII de França, que el 1494 entrà a Itàlia. El successor de Carles al tron francés, Lluís XII, mantingué la política expansionista, però aquesta vegada comptà amb el suport d’Alexandre, qui volgué impulsar la carrera militar del seu fill Cèsar, que fou capità al servei del rei Lluís.
Aquests afers de política internacional anaren units a les baralles amb les gran famílies italianes (Colonna, della Rovere, Sforza, Orsini…) que des de sempre s’havien disputat el control de Roma i de la península sencera. Per contrarestar la influència d’aquestes famílies a la cúria romana, Alexandre optà per la creació de cardenals afins, la majoria procedents de la Corona d’Aragó.
Un altre aspecte important de la política d’Alexandre fou la promoció social dels seus fills (hem de tenir en compte que en temps d’Alexandre no era estrany que els membres de la jerarquia catòlica tingueren descendència), especialment els que tingué amb Vanozza Cattanei: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofré, que emparentaren amb les cases reials d’Aragó, França, Nàpols i amb famílies nobles italianes. Tot açò li provocà les crítiques dels seus contemporanis, que no veieren amb bons ulls que una família d’estrangers es fera amb el control de la política italiana.
Alexandre també intentà una reforma eclesiàstica, que finalment no s’aplicà. A més, confirmà el domini de la Corona de Castella sobre les terres descobertes en el primer viatge de Cristòfor Colom (1493). A pesar d’açò, rebé nombroses crítiques dels Reis Catòlics (títol concedit pel mateix Alexandre) perquè acollia els jueus expulsats de Castella i Aragó. Protegí algunes Universitats i s’envoltà d’humanistes i artistes.
Morí, probablement d’apoplexia, durant una epidèmia de malària a Roma, el 18 d’agost del 1503, i corregué el rumor que havia estat emmetzinat. El seu cadàver fou traslladat a l’església romana de Santa Maria de Montserrant, on reposa al costat de les despulles de Calixt III.
Borja papa és un magnífic llibre per conèixer amb més detall la figura d’Alexandre VI i de la família Borja. En paraules del mateix autor, no es tracta d’una novel·la, sinó d’una espècie de dietari basat en un 90% en fets rigorosament històrics. El llibre està editat per Edicions Tres i Quatre.

Compartir

Aquesta entrada fou publicada per Blai el divendres 27 abril 2007 a les 19:29 i està arxivada a Història, Llibres, País Valencià.