Hic et nunc

Ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. Recorde perfectament quan era menut i abans d’anar-me’n a dormir devorava àvidament les divertides vinyetes de la parella de gals més famosa de tots els temps. Des d’aleshores, de tant en tant he tornat a rellegir algun dels seus còmics (els tinc tots fins a Astèrix a Bèlgica, l’últim amb text de Goscinny) de forma esporàdica, redescobrint a cada lectura nous gags i altres perles (crítiques, “cameos”…) que quan era menut no podia ni sabia apreciar.

Una d’aquestes crítiques, segurament la millor i més àcida, ens la llancen Goscinny i Uderzo des de les pàgines d’Obèlix i companyia. Aquest còmic ens conta com Juli Cèsar, per tal d’acabar definitivament amb els irreductibles gals de l’inexpugnable llogaret del nord, decideix fer-los caure en el parany del capitalisme. Així doncs, els romans convencen Obèlix perquè els fabrique menhirs a canvi de sestercis. Per tal de satisfer la demanda romana, Obèlix es veurà forçat a contractar altres gals, uns l’ajudaran a fer menhirs i altres aniran a caçar perquè puguen menjar tots.

Quan Obèlix comence a fer gala de la seua riquesa, la resta de gals l’envejaran i, seguint el suggeriment d’Astèrix, es posaran ells també a fabricar menhirs. Els romans continuaran comprant-ne a preus cada vegada més alts (“els preus pugen sempre”) fins que la seua economia començarà a ressentir-se i hauran de buscar la manera de recuperar la inversió. Així doncs, decidiran vendre els menhirs gals a Roma. Com que a l’Urbs no hi ha demanda de menhirs, hauran de crear-la mitjançant la publicitat. La campanya serà un èxit i l’aerarium romà es recuperarà amb escreix.

Aleshores, però, apareixeran els productors de menhirs romans, els quals, atrets pels beneficis de la indústria monolítica, s’hi apuntaran. Els productors romans vendran els seus menhirs (fets amb mà d’obra esclava) més barats, per la qual cosa, l’Estat haurà d’abaratir també els seus menhirs (d’aquesta manera, però, el marge de beneficis es farà més estret) i l’oferta es diversificarà (apareixen menhirs egipcis, grecs, fenicis, etcètera). La traca final arribarà quan el mercat es sature, baixe la demanda i es desplomen els preus i amb ells els beneficis, que arribaran a convertir-se en pèrdues. Així doncs, l’Estat romà haurà d’acabar amb la producció de menhirs. Els gals tornaran a fer vida normal després d’una breu catarsi, mentre que a Roma la crisi continuarà amb la devaluació del sesterci.

Ja ho veieu. Amb 50 pàgines hi ha prou per exposar de manera clara i entenedora les conseqüències de l’especulació sense escrúpols i del capitalisme destrellatat. Fer creure a la gent que val la pena comprar coses que no serveixen per res (crear necessitats prescindibles), animar a la competència més salvatge, produir per produir… despropòsits com aquests, que potser no els acabem de vore en la vida real, al còmic queden perfectament definits.

I tot açò a què venia? Ah sí, que ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. I per què ho he fet avui i no qualsevol altre dia? Perquè un professor ens ha manat comentar Obèlix i companyia. Chapeau!