Hic et nunc

Davant les llegendes i els mites heretats dels seus avantpassats, els grecs van adoptar dues actituds: una interpretació al·legòrica o simbòlica (μῦθος) i una altra interpretació racionalista (λόγος): en tot relat fantàstic hi ha un nucli vertader. Aquest últim mètode constitueix el començament de la historiografia.
La paraula “història” significa etimològicament la “narració de quelcom que s’ha vist” i, per tant, es coneix. Per això, els pioners de la historiografia, anomenats logògrafs al començament del segle VI aC, narraven llurs propis viatges, aventures i experiències. Un d’aquests logògrafs fou Hecateu de Milet, qui establí el mesurament del temps històric a base de genracions humanes i expressà la seva intenció de contar només allò considerat digne de crèdit.
No obstant això, no es pot parlar d’historiografia fins al segle V aC, davant l’obra d’Heròdot (485-428). Nascut a Halicarnàs, s’establí a Atenes, on freqüentà el cercle de Pèricles. Morí en una colònia grega de Sicília. En les seues Històries ens relata un fet contemporani, l’enfrontament entre grecs i perses, que interpretà com el primer conflicte entre Orient i Occident. A aquesta obra li afegí una bona dosi de dramatisme i la va amenitzar amb nombroses digressions sobre la història, la geografia i els costums d’Assíria, Pèrsia i Egipte, a més de contes recollits de la tradició oral. Aquesta obra, no obstant, presentà els defectes de tot pioner: la insuficiència de crítica, l’absència d’explicacions polítiques i un excessiu protagonisme dels déus.
La historiografia arriba a la maduresa amb Tucídides (470-395). Escrigué en vuit llibres La Història de la guerra del Peloponés, conflicte bèl·lic que enfrontà Esparta i Atenes del 431 al 404 aC, i en el que participà com a estrateg. Encara que pretenia comprendre fins al final de la Guerra del Peloponés, l’obra s’interromp l’any 411. La seva obra està caracteritzada per la inclusió de discursos dels principals personatges, pel valor paradigmàtic de la història (el passat explica el present i ajuda a entendre el futur), per la influència de la sofística i de la medicina, per hipocràtica, per l’objectivitat, per la voluntat de descobrir la veritat i per prescindir de les consideracions mítico-religioses.
Xenofont (430-355). Natural d’Atenes, fou deixeble de Sòcrates i admirador del règim polític d’Esparta, on visqué després de ser desterrat d’Atenes. La seua obra, molt àmplia i variada inclou títols com l’Anàbasi (que narra l’expedició del rei persa Cir el Jove contra el seu germà Artaxerxes II, en la qual participà el mateix Xenofont), les Hel·lèniques (una continuació de la història de Grècia a partir d’on l’havia interromput Tucídides), la Ciropèdia, l’Apologia de Sòcrates… L’obra de Xenofont no aconsegueix la profunditat en l’anàlisi de les causes i les conseqüències històriques del seu predecessor Tucídides.
Ja en època romana trobem diversos autors que continuen escrivint en grec, com Polibi (200-118 aC). Nascut a Megalòpolis (Arcàdia), fou portat a Roma com a presoner de guerra el 186 aC, i hi exercí de tutor de Publi Corneli Escipió Emilià. Intercedí a favor de Grècia després de la presa de Corint per Roma el 146 aC, fet pel qual els seus compatriotes li estigueren sempre agraïts. En les seues Històries, plasmà fidelment els esdeveniments d el’època que li tocà viure, parant especial atenció a la veracitats dels fets que relatava. Per aquesta raó, el seu estil és, potser el menys atractiu dins de la historiografia hel·lènica.
I finalment, Plutarc (45-120 dC). Nascut a Queronea i educat a Atenes, viatjà per diverses regions de l’Impero Romà, però mantenint sempre la vinculació amb la civilització hel·lènica. Ocupà càrrecs públics en la seua ciutat i, possiblement, fou distingit per Trajà i Adrià amb algun nomenament imperial. Plutarc presenta la fusió de les cultures grega i llatina, i açò mateix es posa de manifest en la seua obra més coneguda. Les vides paral·leles constitueixen un conjunt de parelles de biografies històriques d’un personatge grec i un altre romà (Pèricles i Fabi Màxim, Alexandre Magne i Juli Cèsar, Demòstenes i Ciceró…). Aquesta obra es caracteritza pel fet que cada parella de biografies pretén donar algun ensenyament mora, per l’estructura semblant que presenten, pel fet que la seva funció no és totalment historiogràfica i pel gust per l’anècdota.