Hic et nunc

La poesia lírica sorgí a Roma bastant tard, ja que durant molts segles els romans només es preocuparen de llur expansió militar i política. A partir de la segona meitat del segle II aC, entre els romans començà a consolidar-se la individualitat, el tarannà reflexiu i el gust per la intimitat persona, formant-se així el clima òptim per a l’aparició de la poesia lírica. Aquesta aparegué per primera vegada en el cercle de Lutaci Càtul. Aquests poetes es dedicaren al gènere lític de l’epigrama eròtic. Els autors més importants d’aquest moviment foren Lutaci Càtul, Porci Licí i Valeri Editu.
Del segle II a l’I ens trobem els poetes anomenats manieristes, que cultiven els erotopaegnia (jocs amorosos) i innoven en el vocabulari. Però ja al segle I aC apareixen els neotèrics, que volien obrir nous horitzons a la poesia llatina i començaren una revolució literària de la qual obtingueren grans resultats sense trencar totalment amb la tradició. Es fixaren en la doctrina literària de Cal·límac. Les principals figures d’aquest moviment foren Licini Calvus, Helvi Cinna, Furi Bibàcul, però sobretot Catul.
Gai Valeri Catul nasqué prop de Verona dins d’una família aristocràtica i comercial, però s’establí a Roma. Visqué una vida curta (84 aC – 54 aC) i abocada a la vida social, a l’amistat i a la poesia. La seua obra, que consta de 116 poemes, està integrada per poemes doctes, dedicats a amics i enemics i de tema amorós, i significà una renovació de la poesia llatina. Al seu llenguatge barreja elements cultes i populars, perquè tot i buscar la perfecció, no es priva d’espontaneïtat.
Amb Publi Virgili Maró (70 aC – 19 aC) aparegueren els primers brots de la poesia augusta, caracteritzada pel classicisme formal i la sintonia amb la realitat política i social. Les Bucòliques són deu composicions de tema pastorívol, amb influències neotèriques, sobre la vida dels pastors de Sicília. Aquesta obra presenta el més important de la inspiració virgiliana: el seu sentit de l’harmonia i l’equilibri, la sobrietat i el sentit de la mesura.
Quint Horaci Flac (65 aC – 8 aC), considerat el més gran dels lírics llatins, fou molt exigent pel que fa a la perfecció formal de la seua poesia. No imità els poetes alexandrins, com havia fet Virgili, sinó els grecs. Horaci, sense renunciar al seu enginy, és menys dur i més variat, i la seua obra es caracteritza per l’equilibri, la contenció i la perfecta concordança entre el pensament i l’expressió. La seua obra més important són les Odes, quatre llibres amb 104 odes de temàtica variada, des de sentiments personals fins a escenes de la vida quotidiana i manifestacions de patriotisme. Cal destacar-ne les odes filosòfiques, en les quals dirigeix reflexiona melangiosament sobre el pas del temps, la mort inexorable… i convida a gaudir dels pocs anys que ens dóna la vida. També cal destacar el Carmen Saeculare, himne als déus Apol·lo i Diana demanant llur protecció sobre Roma.
A l’època de l’Imperi, la lírica i la resta de gèneres literaris entraren en decadència. D’aquest període són remarcables Calpurni Sícul, els poetae nouelli (com Annià Falisc), Ausoni, Rutili Namacià i Prudenci (aquest últim ja cristià).
A banda, a partir del segle III aC, aparegueren les elegies, primer de tema amorós no personal, després de tema amorós personal i finalment les elegies doloroses. Les grans figures d’aquest gènere són:
Cornel·li Gal·lus, que escrigué quatre llibres d’elegies dels quals no se’n conserva cap.
Tibul. Els dos temes preferits de les seues elegies són l’amor i la natura, que poden considerar-se un de sol: viure al camp amb la dona estimada.
Properci, que escrigué quatre llibres d’elegies. Els tres primers són de tema amorós i en el quart es troben les Elegies romanes, amb les quals col·labora amb el programa polític d’August. El seu estil és molt personal, barreja de passió i erudició.
Ovidi. Les seues elegies són de dos tipus, amoroses i doloroses. Les primeres, escrites en la seua joventut, són brillants i plenes d’enginy i facilitat en la composició, però superficials. Les segones són el contrapunt del seus frívols poemes de joventut, i estan carregades de sinceritat i profunditat. El seu estil destaca per la facilitat de composar, la lluïdesa en l’expressió, l’enginy i l’elegància.