Habitualment es diu que l'Imperi Romà caigué per la pressió excessiva que exerciren les tribus bàrbares sobre les seues fronteres, però tots sabem que per a la caiguda de l'Imperi fou necessari primer que aquest s'autodestruïra internament. Amb un govern fort i lliure de corrupció, unes institucions eficaces i un exèrcit preparat i no mesclat en la política imperial (com en temps de la República o en els primers anys de l'Imperi), els romans haurien pogut resistir, potser s'hauria reduït l'Imperi, sí, però haurien pogut resistir. De fet, açò és el que passà amb l'Imperi d'Orient, que aconseguí adaptar-se més eficaçment als nous temps que el d'Occident, que fou esborrat del mapa.
Tot açò, tota aquesta corrupció en el govern, tota aquesta ineficàcia administrativa i la gran majoria dels factors que contribuïren a la caiguda del l'Imperi, sorgiren molt abans que l'Imperi començara a mostrar signes de feblesa. Quan, després de la mort de Juli Cèsar, Octavi August convertí la República en Principat (aquest és el nom que rebé inicialment l'Imperi), no sols no s'aconseguiren solucionar molts dels problemes que ja traginava la República, sinó que altres s'agreujaren encara més. Per exemple, les reformes que introduí Gai Mari en l'exèrcit a finals del segle II aC, milloraren la eficàcia de l'exèrcit, però a partir d'aquell moment les legions foren més lleials als seus generals que a la República mateixa. Aquest fet, no canvià amb l'Imperi, és més, fou emprat per a la constitució del Principat d'August. Un altre exemple és el de la corrupció al govern i la ineficàcia administrativa. Durant la República, la majoria dels magistrats públics eren elegits cada any, i si hi havia alguna senyal de corrupció (que sí que n'hi havia molt sovint), el magistrat corromput era substituït. Però amb l'Imperi, les magistratures anaren perdent importància i els magistrats foren substituïts, cada vegada més, per funcionaris a sou. Aquests, controlats per l'emperador, podien ser tan corruptes com volgueren, sempre que la seua corrupció fóra favorable a aquell.
Una conseqüència de tots aquests fets i dels molts altres que marcaren el destí de l'Imperi Romà fou l'any dels quatre emperadors. Durant aquest any, fins a quatre homes diferents (Galba, Otó, Vitel·li i Vespasià) es succeïren en el tron imperial romà: Els últims anys del regnat de Neró estigueren marcats per la por i el terror, ja que el Senat i la ciutat de Roma patiren les paranoies de l'emperador, que temia ser assassinat. Fart d'aquest clima, el governador de la Gàl·lia Lugdunensis aclamà com a emperador Servi Sulpici Galba, governador de la Hispània Tarraconensis. A pesar que la rebel·lió fou un fracàs, Galba aconseguí arribar a Roma, després del suïcidi de Neró, i fou reconegut com a emperador. Poc després, les legions establertes a la frontera germana es rebel·laren i Galba fou assassinat per ordre de Marc Salvi Otó, que accedí al tron imperial. Llavors la situació es tranquil·litzà, però per poc temps, ja que Aule Vitel·li, que havia volgut accedir al tron després de la mort de Galba, continuà amb la rebel·lió i aconseguí vèncer Otó, que es suïcidà. Vitel·li aconseguí vestir la toga imperial, però prompte mostrà la seva naturalesa violenta, i llavors les legions aclamaren Titus Flavi Vespasià com a emperador. Aquest derrotà les legions de Vitel·li al mateix lloc on aquest havia derrotat les de Otó, però Vitel·li aconseguí fugir a Roma, on fou assassinat. Finalment, Vespasià aconseguí imposar-se, i regnà plàcidament durant deu fructífers anys, iniciant-se amb ell la dinastia Flàvia.
Podria semblar que tot açò ocorregué al segle V, quan ja estava pròxima la fi de l'Imperi, però no, l'any dels quatre emperadors fou el 69 dC. Aquest fou el primer conflicte successori després de l'establiment del Principat per August, i no seria l'últim. Durant els següents quatre segles es succeirien els assassinats, les traïcions, les guerres civils… i tot pel poder.
No obstant, no ens hem d'oblidar que a la Roma imperial no tot fou guerra, crim i traïció; no hem d'oblidar les figures d'emperadors com August, Claudi, el mateix Vespasià, Trajà, Adrià, Marc Aureli, Constantí el Gran, Teodosi el Gran… que portaren a l'Imperi llargs períodes de pau, de floriment cultural i de bonança econòmica; no hem d'oblidar que, durant molts segles: Roma, caput mundi, rexit orbis frena rotundi (Roma, capital del món, portà les regnes de l'orbe redó).