Hic et nunc

Just abans de les vacances de falles vaig anar a l’Arxiu del Regne de València a consultar el lligall de mitjan segle XIX que conté tota la paperassa generada pel procés de desfeudalització de Pedreguer. L’objectiu era aprofitar la visita per matar dos pardals d’un tir: d’una banda per donar-li un cop d’ull a la documentació i valorar si podia emprar-la en un treball de la universitat, i de l’altra per començar a familiaritzar-me amb l’arxiu i el seu funcionament.

Els pardals vaig aconseguir matar-los: vaig fullejar el lligall, arribant a la conclusió que aquell no era el tipus de document que estava buscant per al treball, i vaig poder assabentar-me del funcionament de l’arxiu. En arribar a la sala de consulta, vaig demanar a l’encarregat el lligall, que em van treure després d’emplenar un formulari i explicar-me poc dalt o baix com funcionava tot allò. Amb el lligall a les mans, em vaig asseure en una de les taules i em vaig disposar a obrir-lo. Al principi tenia por de trencar-lo, evidentment, però quan ja portava una estona (i, sobretot, veient com tractaven els arxivers el material), vaig començar a passar les pàgines amb més desimboltura. Això sí, vaig trobar a faltar alguna noció de paleografia o documentació a l’hora d’enfrontar-me als papers; no sé per què l’assignatura dedicada precisament a això està just al final de la carrera. Per sort, però, no vam de lamentar cap pèrdua documental per inexperiència.

Bé, vaig estar una mitja hora llegint i rellegint el lligall, i prenent algunes notes. Com que s’apropava l’hora de tancar l’arxiu i tenia ganes d’analitzar més  a fons alguns dels fulls, vaig demanar que em feren algunes còpies. Sense problema, em digueren que marcara les pàgines amb un paper, que omplira un altre imprés, que ells s’encarregarien de fer les fotografies, i que al cap d’un mes aproximadament m’avisarien perquè passara pagar-les i arreplegar-les.

“Has dit un mes?”  “Sí, tardaran un mes a fer-les.” “Ah, val, bé, d’acord, moltes gràcies.” Així acabà la meua conversa amb l’arxiver, i amb eixes paraules vaig abandonar l’arxiu. Un mes! Trenta dies per fotografiar 20 pàgines! Increïble. A l’endemà em van dir que només tenen un fotògraf per fer les fotos i que es respecta estrictament l’ordre de demanda (òbviament), i també que potser aprofiten per digitalitzar el document complet. De totes maneres, em sembla una gran pèrdua de temps per als investigadors. Ara entenc per què la sala de consulta estava plena de gent copiant textos a llapis.

D’ací a un parell de dies farà un mes de la meua visita a l’arxiu i encara no he rebut cap notícia sobre les còpies. Espere que no tarden massa en arribar-me (i que no em costen massa cares!), i puga reprendre’n l’anàlisi que vaig deixar a mitges.