La Unió Europea ha donat avui un nou pas endavant, desgraciadament després d’haver-ne donat alguns enrere, i és que avui s’ha arribat a un acord per a la reforma institucional de la Unió. Passats dos dies de dures negociacions, s’ha aconseguit superar l’oposició de Polònia i el Regne Unit, els primers pel que fa al futur sistema de votació, i els segons entorn a política exterior, justícia i assumptes interns.
Després del fracàs de l’anterior Constitució Europea, presentada el 2004 i votada en referèndum en diversos estats de la Unió durant aqueix any i els dos següents, sembla que és hora de tornar a començar a plantejar-se la redacció d’un nou Tractat. I és que Europa s’ha de construir a poc a poc, sense pressa però sense pausa. Europa s’ha de bastir des de baix cap a dalt, des de cada europeu i europea, des de la diversitat lingüística, cultural, social… Sense deixar de banda res ni ningú, integrant-nos a tots adequadament, respectant i comprenent les diferències entre tots i cadascun dels membres. No val tindre pressa, voler-ho enllestir de qualsevol manera, sense tindre en compte determinats grups culturals o sectors socials, no val uniformitzar-nos i eliminar els trets distintius de cadascun dels integrants de la Unió. Això no. Però tampoc val oposar-nos-hi rotundament, tancar-nos a Europa, rebutjar-la pels errors comesos fins ara. No, això tampoc.
Hem de mirar amb esperança cap al futur, un futur de la mà amb la resta de nacions europees, en una Europa de les nacions i no dels estats. Un futur on la diversitat siga el principal tret d’unió. Un futur amb, com diu en llatí el lema de la Unió Europea, in varietate concordia (unitat en la diversitat). I per què no?

Compartir