Hic et nunc

Passada ja la Copa de l’Amèrica (America’s Cup en anglés) és hora d’aportar la meua reflexió al debat que s’alçà, ja fa bastant temps, al voltant d’aquesta singular competició.
Des que era menut, he sentit sempre una forta atracció per tot allò relacionat amb els vaixells i el món nàutic. Allò que més m’agradava d’aquest món era veure navegar els velers, que sempre m’han atret més que els vaixells a motor. Aquesta afició per la vela no l’he perduda amb els anys, és més, crec que ha anat augmentant gradualment, gràcies principalment a dos factors. El primer és el fet que fa uns quatre anys vaig descobrir la sèrie de novel·les de l’escriptor anglés Patrick O’Brian sobre l’Armada reial britànica dels segles XVIII i XIX, que m’encisà i a hores d’ara encara no he acabat de llegir (la sèrie consta de més de vint llibres). El fet que un dels meus oncles té un veler, amb el qual he anat a navegar algunes vegades en aquests últims anys, aprenent així a manejar un vaixell de vela, és el segon factor. Per tot açò, pel fet que sóc un aficionat a la vela, no tinc res en contra de la Copa de l’Amèrica, és més, fins i tot m’agrada veure algunes de les regates (encara que tampoc penseu que hi estic enganxat, ja que m’agraden més els antics velers dels segles XVII, XVIII i XIX que els actuals).
El problema ve amb com s’ha gestionat la 32ª edició d’aquesta competició i sobretot amb on s’ha gestionat. Als valencians, sense saber ben bé com, ens van endossar tot el merder de l’America’s, i tot açò sense preguntar-nos si ho volíem o no. Els “nostres molt il·lustres governants” van veure l’oportunitat continuar amb la seua política de faraonisme destrellatat, i no la van desaprofitar. Es van vestir amb el Nemes, van agafar els ceptres Nejej i Heka, i iniciaren la planificació de la nova meravella del seu tan odiat estimat Levante español (des de quan som un vent al País Valencià senyors?). Desgraciadament, aquest projecte no fou la seva tomba, com passava a l’Egipte faraònic, i en el futur a més de vaixells també ens portaran bòlids que recorreran els carrers de la tan maltractada València. I preferiren fer tot açò abans d’eradicar les esperes als hospitals públics, abans d’acabar amb els barracons i els abusos urbanístics, abans de millorar els transports del País València i llevar-nos els peatges. En comptes de governar, preferiren aparentar. Aquest és el verdader problema de l’America’s Cup i, pel que sembla, que això és el que vol el poble. La plebs l’únic que vol és pa i circ. Nihil novum sub valentino sole.

Compartir

Aquesta entrada fou publicada per Blai el diumenge 8 juliol 2007 a les 17:26 i està arxivada a Nàutica, País Valencià, Política, Reflexions vàries, València.