Hic et nunc

El primer, amarg com la vida; el segon, dolç com l'amor; i el tercer suau com la mort. Així són els tes que preparen els sahrauís. Per a ells el te és tot un ritual, amb les seues normes i la seua finalitat: fer passar, en companyia dels amics o les amigues, les llargues hores del dia al desert, on hi ha poc per fer.
Aquesta vesprada he tingut el plaer de prendre'm un deliciós te amb un parell de sahrauís que han vingut a casa. Des de fa bastants anys, a casa meua, tenim un contacte bastant directe amb la realitat sahrauí, i és que uns dels meus oncles, a més d'estar dins de l'Associació Comarcal d'Ajuda al Poble Sahrauí, han participat i participen en el programa Vacances en Pau, acollint, cada estiu, algun xiquet o xiqueta sahrauí a casa seua. Per això, com ja he fet anteriorment (article 1 i article 2), no puc estar-me'n de denunciar, des d'aquest modest blog, la injusta situació del poble sahrauí.
Aquests dos sahrauís que han vingut a prendre te a casa aquesta vesprada, hagueren d'abandonar el Sàhara Occidental el 1975, quan tenien uns cinc anys, forçats per l'ocupació marroquina. Ells dos, juntament amb milers de sahrauís més, es refugiaren en terres d'Algèria, en ple desert del Sàhara, on construïren els campaments de refugiats de Tinduf, en una zona considerada inhabitable. Durant tots aquests anys, el Marroc ha evitat la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara Occidental i continuarà evitant-la fins que el cens li siga favorable, cosa que està intentant aconseguir amb l'augment de les inversions en el territori del Sàhara Occidental (per comprar vots contraris a l'autodeterminació), amb l'enviament de colons marroquins al territori sahrauí i amb el control de l'educació i dels mitjans de comunicació. Tot açò sumat a una estratègia iniciada recentment que consisteix en facilitar el l'adquisició del passaport marroquí (per viatjar més fàcilment a Europa) a canvi dels documents de la MINURSO (la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) que acrediten la procedència sahrauí (amb la qual cosa, aquests que passen a tindre el passaport marroquí perden el dret a votar en un hipotètic referèndum).
I és que el territori del Sàhara Occidental no és, ni molt menys, un desert pedregós i estèril. No. El Sàhara Occidental és una zona rica en bancs de pesca, en mines de fosfats i amb alguns jaciments petrolífers, cosa que complica més encara la solució del conflicte pels diversos interessos internacionals (especialment els de França i dels EUA, amics de la casa reial marroquina) sobre els recursos del territori ocupat.
I tot açò passa quasi desapercebut als ulls de la resta del món. Quasi tots els dies veiem a la televisió alguna notícia sobre el conflicte del Pròxim Orient, sobre el mur de Gaza. Però, quan veiem alguna notícia sobre el Sàhara Occidental? Quan ens parlen dels huit (sí, 8!!) murs que alçà el Marroc per separar la zona ocupada del Sàhara Occidental de la poca que quedà lliure? Mai. Per què? Perquè no interessa. Bé ho saben els sahrauís, prenguen te o no, com d'amarga pot ser la vida.

Compartir

Aquesta entrada fou publicada per Blai el dijous 23 agost 2007 a les 23:58 i està arxivada a Món, Reflexions vàries.