Hic et nunc

Avui m’he enfadat de veritat. Disculpeu el to, però em sembla que ja s’han rigut bastant de mi a la meua cara. Ja està bé de tanta hipocresia, de tanta fal·làcia, de tanta poca vergonya, de tanta prepotència, de tant de fem. Ja està bé de jugar amb tots nosaltres, de tractar-nos com si fórem titelles en les seues mans. Però qui o què s’han pensat que són? Que potser són intocables? Estan per damunt de la resta dels mortals? Tenen dret a amargar-nos la vida? No! Ja n’hi ha prou.

Estic fart que la gentola del Partit Popular faça i desfaça a la seua voluntat, sense cap mirament. Fart que ens prenguen per xiquets de bolquers sense el mínim enteniment. Fart d’homes que titllen de “gilipolles” tots aquells que diuen “gairebé” i “aleshores” i que animen la seua gent a “rematar-los” —a re-matar-los!—, de mafiosos que rellisquen una vegada i una altra de les mans d’una justícia injusta i manipulada, fart de poca-soltes que diuen ser portadors de la Veritat absoluta i neguen qualsevol regal a pesar dels testimonis que ho confirmen; púrria que balafia el potencial d’un País Valencià crèdul i submís que amb gust calla, paga i pateix les seues barrabassades. Fart de tot això i de molt més.

Escrivint el paràgraf anterior m’ha vingut al cap un fragment de la primera Catilinària de Ciceró, aquell que comença amb allò de O tempora, o mores! i que diu més o menys això: “Oh temps, oh costums! El Senat coneix aquests fets [la conjuració de Catilina], el cònsol els veu; i, no obstant, aquest viu. Viu? Però si fins i tot ve al Senat, pren part en les decisions públiques, ens assenyala i ens designa amb els ulls a cadascun de nosaltres per a la mort. En canvi, a nosaltres,  homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república si aconseguim escapar als atacs de la seua follia. Ja fa temps que calia que tu, Catilina, fores portat a la mort per ordre del cònsol; que contra tu es girara aquesta pesta que tu prepares contra nosaltres des de fa temps”. Sembla mentida que hagen passat més de 2.000 anys des que s’escrigueren aquestes brillants paraules.

Com Ciceró davant la conspiració de Catilina em sent jo davant els tripijocs de tota aquesta gentalla. Indignat per la seua manca de vergonya i de principis que els porta a “vindre al Senat” malgrat haver-se descobert les seues maquinacions; enutjat perquè els ciutadans —titllats irònicament de “coratjosos” per l’orador— fan els ulls grossos i es limiten a mirar per ells mateixos, sense recriminar als mals polítics les seues faltes, sense mirar pel benestar de la cosa pública; i evidentment, com Ciceró, exasperat perquè encara no ha arribat l’hora que tot el mal que ells han fet a les institucions i a la societat els siga retornat amb escreix.

Existeix però una notable diferència entre la situació de Ciceró i la meua. Farts l’un i l’altre, el romà, com a cònsol, tenia l’oportunitat —que no dubtà en aprofitar— d’acabar amb la situació, fent pública la conjuració i atacant-la amb tot el poder de l’Estat romà. Per contra, jo no puc fer molt més que escriure aquestes quatre ratlles sobre el tema, fer un poc de bona política i preguntar-me  —com feia també Marc Tul·li Ciceró a l’inici de la primera Catilinària— fins quan tota aquesta trepa continuarà abusant de la nostra paciència. Quo usque tandem?