Com demà és Sant Vicent màrtir, els alumnes de filologia de la UV tenim un parell de dies de festa. Aprofitant aquest pont i per desconnectar un poc dels exàmens que s’acosten, despús-ahir dissabte, vaig anar a Alacant a gaudir de la meua afició marinera.
Amb el meu oncle, eixírem a navegar en el seu xicotet veler i, com quasi sempre, posàrem rumb a Tabarca. Després d’unes quantes hores de travessia i a pesar que el vent no ens acompanyava, aconseguírem arribar a l’illa (a motor, això sí) i atracar-hi. Després de donar una volta per Tabarca i dinar en un dels restaurants de l’illa, tornàrem a bord i posàrem rumb a Alacant. Aquesta vegada hissàrem l’espinàquer per intentar aprofitar el poc vent que bufava, arribant a aconseguir la miserable velocitat de 2,3 nusos. Però com Èol no ens era favorable, arriàrem el velam i engegàrem el motor, fins que, quan el sol es ponia, entràrem al port d’Alacant.
Cada vegada que vaig a navegar amb el veler del meu oncle m’agrada més tot eixe món. Sentir el vent inflant les veles, escoltar el soroll de la proa fenent l’aigua, balancejar-se al ritme de les onades. Tot això no té preu.
I d’on em ve aquesta afició? Doncs no ho sé. Com ja vaig comentar en un altre post, de menut m’agradava d’allò més anar al port de Dénia a veure els vaixells, però amb els anys vaig anar perdent el contacte amb la mar, fins que fa uns anys vaig conèixer l’obra de Patrick O’Brian. Aquest magnífic escriptor i la seua sèrie de novel·les sobre les aventures del capità Jack Aubrey i el cirurgià Stephen Maturin, i la vida en la Marina Reial Britànica dels segles XVIII i XIX, em despertaren de nou la vena marinera.
Des d’aleshores, sempre que puc, faig una escapada a Alacant per navegar amb el meu oncle o devore amb avidesa les pàgines dels llibres d’O'Brian.
Impressionant, a mi m’agrada la mar, però bé, només m’he apugat a una barca quan vam anar al riu Ebre i quan amb els meus pares vaig apujar a donar una volta per la meravellosa Penyiscola, adore eixa ciutat, em recorda vagament a una fortalessa marítima, si vols t’ensenyaré fotos de la ciutat. Jo sòc mès de terra ferma, de fet, m’agrada passejar per la muntanya quan puc fugir de la vida a la ciutat. Tot i això, estime molt la mar, de menuda la miraba i m’imaginaba que hi havíen sirenes i nereides que m’aplegaven cap al seu fons, l’origen de la vida (què poètic XDD).
La pròxima vegada vull vore fotos, eh?, tinc curiositat de descobrir com és l’illa de la que parles.
Beijos (Besos en portugués XDD)
Yolanda
22/01/08 a les 10:31
Hola!
Sóc un noi de Barcelona. He arribat aquí buscant coses sobre l’Espanya del segle XVIII. Bé, no aquí exactament, a un article teu del 2006. Però sorprès per la quantitat d’aficions compartides, no em puc estar de deixar-te un comentari. Per una banda, m’encanta la història, les batalles, l’art, la literatura antiga, etc. Tot plegat té un component màgic que em fascina des que sóc petit. Però el que més m’agrada és el mar. Quan tinc uns dies de vacances corro automàticament cap a Cadaqués per navegar amb la barca de vela llatina de la família. Del mar a Patrick O’Brian només hi ha un petit pas i veig que els dos hem trobat el gual. He passat molts bons moments a la Surprise. I, de fet, si pogués, em posaria un tricorni i me n’aniria a servir a les ordres de Nelson…
El núvol de veles inflades, la inefable bellesa d’aquests grans navilis del segle XVIII, joies d’una època on fins i tot les armes es feien amb gràcia…
Et poso a favoritos i et dic fins ben aviat!
Lluís
05/10/08 a les 19:49
Gràcies, Lluís per deixar el teu comentari per ací.
Què t’he de dir? Que jo també em posaria el tricorni i m’embarcaria a les ordres del capità Aubrey (encara que això d’haver de menjar galetes plenes de cucs no m’acaba de fer el pes!).
Gràcies, de nou, per la visita i fins la pròxima!
Salut!
Blai
06/10/08 a les 22:28