03/02/08
Prejudicis
Estem en un dels vagons del metro de València. Dempeus hi ha un parell d’homes d’una cinquantena d’anys que xarren animadament sobre cotxes, avaries i mecànics. Ho fan en valencià. De sobte, un d’ells diu: L’altre dia li vaig deixar el cotxe al meu fill i quan me’l va tornar em va dir: «Papá, ¿te has dado cuenta de que los intermitentes de la derecha no van?». Després d’açò continuen parlant tranquil·lament en valencià i jo baixe del vagó, he arribat al meu destí.
De primeres m’he alegrat de trobar dos homes d’aquesta edat parlant en valencià (habitualment és la gent jove de fora de València —és a dir, estudiants— la que el parla), però en escoltar com l’home es passava al castellà per citar al seu fill (i a més ho feia com si fóra la cosa més normal del món), se m’ha passat l’alegria. Quin futur li espera al valencià si els pocs que el parlem no el transmetem? No és el valencià una llengua tan moderna com ho pot ser el castellà o l’anglés? Aleshores, per què alguns no l’ensenyen a la gent jove? Prejudicis lingüístics purs i durs.
I no estic parlant d’un cas aïllat, ja que des que estic a València n’he conegut de semblats. Per exemple, el d’un xic de nom i cognoms valencians i de pares valencianoparlants de pro, que des que el conec sols ha parlat en valencià amb mi i perquè li vaig preguntar, estranyat en veure que tenia el nom en valencià i no el parlava, a què es devia aital paradoxa.
Situacions com aquestes són les que fan que, a poc a poc, una llengua acabe perdent-se.
03/02/08 a les 14:16
¿Des de quan el valencià és una llengua?
03/02/08 a les 14:48
Amic Blai, no desfallisques, estes coses són prou habituals a la capi, jo tinc amics amb en els que en sos pares parle en valencià i entre lls es parlen en castella (a i al gos també)
Davant d’estes coses el millor que pots fer es pensar en els casos a l’inrreves que coneixes, pares castellanoparlants que s’han atrevit a fer dels seus fills valencianoparlants.
P.S. Feliç Sant Blai
03/02/08 a les 18:39
Benvolgut anònim, supose que el valencià comença a ser una llengua cap al segle IX dC, quan uns senyors dels Pirineus, deixaren estar el llatí vulgar per començar a emprar-la. Ah, se m’oblidava, per allà dalt, en comptes de valencià, li diuen català (veges tu, quines coses). Ai, santa paciència!!
Artur, tens raó, val la pena ser positius i no pessimistes. Ah, i gràcies per la felicitació!
Au, salut als dos!
03/02/08 a les 20:04
Pues al pan, pan, y al vino, vino. No és que li diguem català, és que és el que és.
03/02/08 a les 20:20
Anònim: ¿?
Aixo Blai, felicitats!
03/02/08 a les 20:39
Gràcies hugh!
03/02/08 a les 23:35
Això! avuí es sant Blai!! weee Felicitats
Sobre lo del homes akests..mmm fa mes risa que altra cosa, jo conec a gent amic monpare (el home era de ondara) que parla perfectament el valencià amb mi amb monpare i an tots, i el seu fill parla castellàa sompare, ami i a tots.. sompare diu k ell volgut p k “es más fino” i no se quina historia més.. va niaure una epoca que parlar la teva llengua era de incult i de poble, quant es tot lo contrari xDDD. Però si es veritat tmb conec a gent que es al reves… i es positiu clar que si, per que saben castellà i valencià i es poden defendre per ai.
04/02/08 a les 00:27
Per Nadal en vaig vore una de pitjor amb el nebodet al parc. Hi havia un pare que parlava als tres fills en castellà i ma mare en valencià, i un dels xiquets, com veia que nosaltres (ma mare i jo) parlàvem en valencià, se m’acosta i em diu: “jo vaig deprendre a anar en bicicleta este estiu al poble”. O siga, que el pare els parlava en castellà, però els xiquets d’anar al poble i de sentir son pare i potser els avis de quan en quan sabien parlar valencià…
Amb una actuació decidida de les autoritats municipals, provincials i autonòmiques, així com dels mitjans de comunicació valencians encara podríem fer alguna cosa. Només ens queda que lluitar amb el poc (o molt) que tenim a les nostres mans (la nostra actitud diària vers la llengua).
04/02/08 a les 03:34
xD