Corre la dècada dels ’80. Shaun és un xiquet de 12 anys que viu en un poble costaner d’Anglaterra i que acaba de perdre son pare, mort en la guerra de les Malvines. A l’inici de les vacances escolars, Shaun és “adoptat” per una banda d’skinheads, als quals veu com un model a seguir. Amb el seu ingrés en la banda, Shaun entrarà a formar part del món marginal dels seus nous companys. Quan tot semblava anar bé, apareix Combo, un cap rapat racista acabat d’eixir de la presó, que divideix la colla en dos: d’una banda els skins antiracistes i de l’altra els feixistes i xenòfobs. Shaun, manipulat per Combo, es decantarà per aquesta última facció, decidit a restablir l’orgull del seu pare. Amb el temps, Shaun s’adonarà de l’error comés en posar-se al costat dels violents.
No puc fer res més que treure’m el barret davant d’aquesta pel·lícula. Amb ella, Shane Meadows, aconsegueix apropar-nos a l’Anglaterra del anys ’80, sacsejada pel conflicte de les Malvines i per tota una sèrie de problemes socials (atur, violència racial…), així com immersa en una forta depressió post-colonial. El film reflexiona precisament sobre tot això, sobre les causes dels moviments socials que hi sorgiren (per cert, almenys aleshores hi havia algú que es rebel·lava contra el sistema, avui en dia sembla que ens deixem portar i punt), i sobre com evolucionaren aquests moviments.
Crec convenient destacar la crítica que fa la pel·lícula al nacionalisme irracional, excloent, violent, feixista (digueu-li com vulgueu), que promogueren alguns d’aquests grups socials. Aquest tipus de nacionalisme, evidentment, no porta a res de bo (com queda palès en el llargmetratge), però cal tenir clar que no n’és l’únic tipus (ni tampoc el majoritari), cosa que solen oblidar alguns quan malparlen de “los nacionalistas” d’ací i d’allà.
Per tot açò, i molt més, aneu a veure This is England (i si podeu, feu-ho en versió original subtitulada). Ah, se m’oblidava, God save the Queen!
Ara estic llegint “Diario de un skin” (imagine que haureu sentit parlar del llibre) i ha segut una bona pel·li per complementar el llibre i entendre un poc més els skinheads i nacionalsocialistes.
Joan
01/02/08 a les 15:45
Hola Blai,
T’he deixat un comentari a l’entrada que vas fer de l’any Dèneu. Salut!
Josep
01/02/08 a les 16:15
Deu meu! Un ésser humà que ha vist la peli/report, i no t’has traumat, per cert, Yannick i aquestos m’han dit que l’examen de la troncal no entra per a nota, tot i així crec que convindría que li demanarem
Yolanda
01/02/08 a les 19:47
Veus, Yolanda, com no entrava… Em tornareu boig!
Blai
01/02/08 a les 22:03
[...] recomanable la pel·lícula. No vaig a contar-la tota (Blai ha fet un bon treball), simplement dir que tracta d’un xiquet de dotze anys que [...]
El vol de l’home ocell » This is a skin’s diary
01/02/08 a les 23:14
No he vist la peŀlícula però, de totes maneres, el meu comentari no va per aquí…
Que ara no hi ha gent que lluita per les problemàtiques socials? El teixit associatiu, almenys a la meva ciutat ha crescut molt des dels 80. Una banda és realment un mitjà de pressió social?
Amb tot el respecte, Blai, crec que caus en l’error d’idealitzar el passat.
moz
02/02/08 a les 00:18
Personalment no crec que ni ara ni mai haja existit molta (i dic molta) gent que haja lluitat per les problemàtiques socials. En foren ben pocs als anys 80 i segueixen sent-ne pocs ara. I això sense descomptar a aquells que suposadament lluiten per les problemàtiques socials, però que realment no lluiten contra res, sinó que segueixen una corrent que els fa sentir-se especials.
Sincerament, que molts dels que ajuden a la resta, no ho fan per ningú excepte que per ells mateixos, per satisfer el seu ego. Però bueno, deixant a banda la “rallada” aquesta de mitjanit, sempre serà millor ajudar a la resta encara que siga per profit propi que no quedar-se assegut…
Joan
02/02/08 a les 01:36
Moz, no sé si m’has entés. No em referia a “lluitar contra les problemàtiques socials”, sinó simplement a rebel·lar-se, estar en desacord, amb el sistema (evidentment, no crec que els punks o els skins pensaren en resoldre les desigualtat socials i els problemes de la gent).
Potser siga més útil l’intentar resoldre aquestes problemàtiques, supose que sí. Però jo em referia a tots aquests moviments que intentaven trencar amb tot allò anterior a ells (ja fóra amb l’estil de vida, amb la manera de vestir, amb la música…).
En una altra banda, estan els moviments i les associacions que lluiten per resoldre els problemes i els conflictes de la gent, però no em referia a això.
Idealitzar el passat? Potser, sempre he sigut un nostàlgic.
I tant Joan, l’egoisme és el que ens mou a tot, fins i tot a l’altruisme.
Au, salut!
Blai
02/02/08 a les 02:15