Hic et nunc

Pensava que aquest dia mai arribaria, però per una vegada estic d’acord amb el senyor Vladímir Vladímirovitx Putin (que bé sonen els noms russos), tsar de totes les Rússies President de la Federació Russa.
Aquest denuncià despús-ahir des del Kremlin el «doble tracte» dels països de la Unió Europea en recolzar la independència de Kosovo i no fer el mateix amb altres «separatismes» en llocs com Xipre i Espanya (literalment digué: «No vull ofendre ningú, però la part nord de Xipre fa quaranta anys que és una república independent de facto, encara que ningú no la reconeix. Aleshores, per què no la reconeixeu? No teniu vergonya, europeus, d’aplicar aquest doble tracte per a resoldre dos problemes idèntics en dues parts diferents del món?» i «A Espanya la gent no vol viure en un sol estat, llavors, doneu-los suport allí»).
He dit que estic d’acord amb Putin, però ara ho voldria matisar. Sols (i ho torne a dir: sols) coincidisc amb ell en denunciar aquest doble discurs, ja que no és massa coherent ni correcte fer com la UE i els EUA i reconèixer el dret d’autodeterminació en un lloc i negar-lo en un altre d’idèntiques o semblants característiques únicament per interessos econòmics, polítics o militars estrangers, i sense tenir en compte la voluntat del poble autòcton.
Ara bé, Putin hauria de saber que els russos no són precisament un model de justícia i decència en política exterior i és que des de la caiguda de l’URSS s’han dedicat a modificar els mapes de l’Europa oriental i part d’Àsia al seu gust. Exemples sonats d’aquest intervencionisme rus en la política dels seus estats veïns són els casos d’Ossètia del Sud, Abkhàzia i Transnístria. Es tracta de tres repúbliques autoproclamades independents que, a pesar de no comptar amb el reconeixement de la comunitat internacional, tenen el suport tàcit de Moscou per oposar-se a l’autoritat dels estats dels quals s’han escindit (Geòrgia en els dos primers casos i Moldàvia en el tercer). En lloc d’acceptar o negar la independència d’aquestes repúbliques de forma definitiva i intentar resoldre el problema, el Kremlin es dedica a jugar amb elles segons els propis interessos russos, sense tindre en compte els desitjos dels ossetes, abkhazos i transnistris (i tenen sort que Moscou no ha decidit acabar amb ells, com passa amb els txetxens). O siga que independència a Kosovo no, però a Ossètia del Nord, a Abkhàzia i a Transnístria sí (encara que siga a mitges). No és això «doble tracte» també?
Aquesta vegada el doble joc rus ha xocat amb el doble joc europeu i ara per ara sembla que acabarà imposant-se aquest últim (amb el suport nord-americà, és clar). De ben segur que Putin troba a faltar els temps dels tsars…

Compartir

Aquesta entrada fou publicada per Blai el dissabte 16 febrer 2008 a les 00:44 i està arxivada a Món, Política, Reflexions vàries.