Hic et nunc

Sempre m’ha fet gràcia allò del “¡Gibraltar español!” i tot el que aquesta proclama comporta, que no és poc. Ara, amb la visita del ministre Moratinos al Penyal, sembla que ha despertat —si és que s’havia arribat a adormir— el monstre del nacionalisme espanyol més reaccionari i imperialista. Deixant de banda les declaracions del PP i el PSOE, que malgrat divergir en la forma coincideixen en el contingut —la “sobirania” espanyola sobre Gibraltar és sagrada i irrenunciable—, m’ha cridat l’atenció l’actuació d’una d’aquestes organitzacions que sembla que ara estan de moda i que tenen per objectiu la defensa —defensa davant què?— de la “nació” espanyola. Estic parlant de la fundació DENAES.

En protesta contra la visita del ministre Miguel Ángel Moratinos a Gibraltar, una dotzena de valents defensors de la “nació” espanyola, membres d’aquesta fundació, s’han apropat fins la frontera amb el Penyal per tal de desplegar una pancarta i llegir un manifest. La pancarta resava literalment “¡¡Por la dignidad de España!!! No tiremos por la borda III siglos de firmeza” i el manifest incloïa perles com “la tierra española de Gibraltar fue literalmente robada por Gran Bretaña” o “la nación española nunca estará completa mientras esta tierra gibraltareña siga en manos ilegales“. Em limitaré a analitzar breument aquests dos fragments, perquè si ens posàrem a revisar el text complet —ací el teniu—, no acabaríem.

La primera afirmació, que assegura que “la terra espanyola de Gibraltar” va ser “robada” pels britànics, no deixa de ser una fal·làcia bastant barroera: ni la “terra” era espanyola, ni va ser “robada” pels britànics. En sentit polític, la terra del Penyal no era espanyola, sinó més bé castellana, perquè Espanya com a estat-nació no existia encara i Gibraltar pertanyia a la Corona de Castella. En sentit geogràfic, en canvi, la terra sí que era espanyola —el terme “Espanya” designava la península Ibèrica en la seua totalitat i no només un dels estats que l’ocupaven—, però no més espanyola que la terra peninsular de Portugal, Andorra o França, que sembla no interessar a la fundació. Tampoc fou un “robatori” l’annexió de Gibraltar a la corona britànica, ja que el canvi de mans fou ratificat pel Tractat d’Utrecht, que donà la propietat absoluta del Penyal al monarca britànic i als seus successors “para siempre, y sin excepción ni impedimento alguno”.

El segon extracte del manifest, que afirma que la “nació” espanyola mai estarà completa mentre Gibraltar continue en mans britàniques, m’ha recordat un fragment de la Crítica de la nació pura de J. F. Mira, que ja vaig penjar per ací fa un temps però que ara voldria recordar: “El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia) [ací hauríem d'afegir Gibraltar], ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…”.

Sembla, doncs, que la “nació” espanyola és com un gas —letal?— que necessita ocupar tot l’espai del recipient que el conté. Per sentir-se realitzada i satisfeta necessita beure’s fins a l’última gota de diversitat, varietat, pluralitat que hi haja dins del seu “espai natural-vital”. Ha de ser Una i, com afirma Mira, ha de ser Grande —en tots els àmbits: ha de ser monolingüe, ha de guanyar Eurocopes, ha de formar part del G8, etc.  Necessita ser-ho, ja que si no ho és, s’ofega.