Hic et nunc

O tempora, o mores! Senatus haec intellegit, consul uidet; hic tamen uiuit. Viuit? Immo uero etiam in senatum uenit, fit publici consili particeps, notat et designat oculis ad caedem unum quemque nostrum. Nos autem fortes uiri satis facere rei publicae uidemur, si istius furorem ac tela uitemus. Ad mortem te, Catilina, duci iussu consulis iam pridem oportebat, in te conferri pestem istam quam tu in nos omnis iam diu machinaris.

Oh temps, oh costums! El senat coneix aquests fets [els detalls de la conjuració], el cònsol els veu; i no obstant aquest viu. Sí, viu, i encara més, també ve al senat; pren part en les decisions públiques; assenyala i designa amb els ulls, per a la mort, cadascun dels ací presents. A nosaltres, però, els homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república si evitem la fúria i els dards d’aquest. Ja fa temps que calia que tu, Catilina, fores portat a la mort per ordre del cònsol; que contra tu es girara aquesta pesta que tu prepares contra nosaltres des de fa temps.

Marc Tul·li Ciceró, Catilinàries I, 2

Compartir

Aquesta entrada fou publicada per Blai el divendres 22 febrer 2008 a les 00:42 i està arxivada a Clàssiques.