Hic et nunc

“―¿Sentiu la veu de Nímrodel? ―preguntà en Légolas―. Us cantaré una cançó de la donzella Nímrodel, que duia el mateix nom que el rierol al costat del qual vivia, fa molt, molt de temps. És una bella cançó en la llengua dels nostres boscos, però així és com fa en occità, i és com alguns la canten a Rivendell.
Amb una veu melodiosa que gairebé no se sentia entre el remoreig de les fulles que els cobrien, començà:

Si n’era una donzella
fa molt de temps,
resplendent de dia
com un estel.
El mantell duia tot blanc,
d’or el girell,
les sabates que calçava,
de gris i argent.

Un estel duia fermat
damunt el front,
a la seva cabellera
un llum pregon,
com aquell brancam daurat
on juga el sol,
a Lothlórien el bell
país del món.

Els cabells duia molt llargs,
el cos ben blanc.
Era molt bella, i lliure
sense entrebanc;
lleugera sempre corria
com el ventam
com la fulla del til·ler
sempre encavant.

Del Nímrodel a la riba,
on l’aigua salta,
vora fresquíssimes aigües,
clares sense falta,
sa veu forma una cascada
tota de plata,
que salta al gran bassal
que la llum banya.

En quin lloc es troba ara,
ningú no ho sap dir,
si corre per sota el sol
o en fosca nit;
car Nímrodel s’és perduda
un dia antic
i erra per les muntanyes
sense venir.

Els elfs en el seu vaixell
en rada grisa,
protegits pel pujolar
de tota brisa,
l’esperaren molt de temps,
de nit i dia,
sempre vora aquella mar
trontolladissa.

Bufa fort, de nit, el vent
que ve del nord,
s’enfurisma la gropada
i xiscla fort,
i el vaixell empeny ben lluny
de l’èlfic port,
endut dins endins la mar
pel marejol.

Perduda és tota terra
quan tenca l’alba,
s’han enfonsat les muntanyes,
grisor llunyana,
les grans ones s’interposen
i juguen ara
amb esquitxs encegadors
d’aigua salada.

Àmroth veu perdre’s la costa
i desespera,
ja només és una ratlla
en la bromera.
I maleeix el vaixell
que en la galera
el va separant de Nímrodel
i al ribera.

Un rei èlfic ha estat ell
en l’antigor,
d’arbredes i fondalades
n’era el senyor,
quan tot el boscam tenia
d’or el color
allà al país de Lothlórien,
enmig del bosc.

El veuen tots capbussar-se
endins la mar,
salta com una sageta
des del seu arc,
per enfonsar-se en les aigües
sens vacil·lar,
com la gavina que un peix
ha atalaiat.

S’entortolliga el vent
en son cabell,
l’escuma tota rebull
al voltat d’ell,
fins que l’han perdut de vista
forçut i bell,
com majestuós cigne
contra corrent.

Cap mot no ha arribat, però,
des d’occident,
i al ribatge més proper ,
aquí a l’orient,
d’Àmroth no en tenen notícies
homes ni elfs,
el seu rastre s’ha perdut
per sempre més.”

Extret del llibre segon d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Traducció de Francesc Parcerisas.