Nació, nacionalitat o què?
04/05/08
Ja deia Joan Francesc Mira i Casterà en la seua fantàstica Crítica de la nació pura que «la fidelitat i solidaritat nacionals només poden dirigir-se a una nació»; i citava fins i tot l’Evangeli dient que «hom no pot servir dos senyors». Si el bilingüisme total ja és molt difícil, el «bi-nacionalisme» és del tot impossible. No es pot ser B si ja s’és A, ni tampoc C si s’és D, i viceversa. I està clar que tots som alguna cosa.
Per tant, si tenim en compte aquestes premisses i les acceptem (ai las, vet ací el problema), els intents d’encabir la nació catalana —siga quina siga, ara no entraré en aquest hort— dins la nació espanyola (la «nació-mare», la de bona veritat), haurien de semblar-nos, com a mínim, una broma de mal gust.
Despús-ahir llegia a La Vanguardia que el Tribunal Constitucional accepta que Catalunya es definisca com a nació en el preàmbul de l’Estatut (la qual cosa no té cap efecte jurídic), ja que aquesta realitat nacional de Catalunya queda reconeguda en l’article segon de la Constitució Espanyola com a nacionalitat. Aquest segon article parla també de la «unitat indisoluble de la nació espanyola», és a dir, que Catalunya és una quasi-nació (perquè una nacionalitat és això, més que una regió però menys que una nació; i en aquest cas s’empra, en paraules de Mira, per «reservar el terme nació per a Espanya-estat […] i alhora acontentar els bascos i els catalans»), com dèiem, Catalunya és una nació-que-no-arriba-a-ser-nació-del-tot que alhora es troba inclosa en una nació-de-bona-veritat que és l’espanyola. I és que això és el que importa: que l’espanyola és l’única nació, davant la qual totes les altres (ho siguen del tot o no) han d’acotar el cap.
Mentre aquest esperit uniformitzador que predomina arreu de l’Estat no desaparega, mentre vulguen obligar-nos a ser allò que no som i no volem ser, no anirem enlloc. Més de vint anys fa que J. F. Mira escrigué els fragments que ací he citat, i llegint-los podem veure que la situació no ha canviat massa en tot aquest temps. I és que si no hi ha voluntat d’entesa i ens deixem portar pels prejudicis, malament.
dilluns 5 maig 2008 a les 06:17
Sí, i tens raó. Però ja n’hi ha prou de què ens tornen les llonganisses que ens entraren pel cul fa temps. No es tracta de formular una opció ulterior, o una opció única. Es tracta de realitzar uns fets viables a curt termini. I la gran nació catalana, o pan-catalana o llemosina, si es vol, ja succeirà. Importa que la gent estime la terra. Això i les lobotomies. Ens porten molts cervells davant, no?
Per altra banda, ens cal, precís una entitat de poble; però no crec jo que sols siem “els altres” que com Fuster deia venen després dels àrabs i els romans i els íbers… No. Ens cal eixa identitat col·lectiva per posar-li fre a la barbàrie capitalista. Ja n’hi ha prou d’essencialismes, no ens cal cap espill, ens calen uns motius crítics.
dilluns 5 maig 2008 a les 13:07
El problema no és referir-se a Catalunya com una nació o a la catalana com una nacionalitat. El problema ve a l’hora de definir els termes “nació” i “nacionalitat”, que signifiquen aquestes paraules i sobretot que és pot fer amb aquest significat:
“All the peoples have the right to self-determination; by the virtue of that right the freely determine their political status and freely pursue their economic, social, and cultural development (Declaration on the Granting of Independence to Colonial Countries and Peoples)”.
Traduïsc: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació; i en virtut d’aquest tenen dret a determinar lliurement el seu estatus polític i dur endavant la seva pròpia política econòmica, social i cultural (Declaració per garantir la Independència dels Països Colonials i les persones)”.
Així que la definició de nació és molt imporant. Ara bé, per als espanyols, “nación” i “nacionalidad” són (segons la RAE):
Nació: http://rae2.es/naci%F3n
Nacionalitat: http://rae2.es/nacionalidad
I per als catalans (segons l’IEC):
Nació: http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=naci%F3&operEntrada=0
Nacionalitat: http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=nacionalitat&operEntrada=0
És curiós veure la primera accepció de “nació” en els diferents diccionaris:
“Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.”
contra “Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.”
Qui té raó? Això us ho deixe als filòlegs, jo em “dedique” a la informàtica…
dilluns 5 maig 2008 a les 14:42
Joan, he esborrat l’enllaç de les Nacions Unides que has posat al teu comentari perquè eixia error en clicar-lo (t’hauràs equivocat copiant-lo) i perquè era massa llarg i no deixava que la barra lateral estiguera al seu lloc.
All right?
dimarts 6 maig 2008 a les 18:28
Sempre he defugit de les definicions de tipus “sentiment d’identitat col·lectiva” (així España seria també una nació), de “voluntat de poble”, o d’eixe estil. Pense que el quid està més aviat en el que Adorno deia “reactivitat negativa”, ço és, front a un fet en positiu ha d’haver-ne un en negatiu. Més clar, l’oposició a una posició que oprimeix. Ja dic, no crec en essencialismes i, per tant, tampoc en definicions fixes. La cosa ha d’anar, simplement s’ha de moure en un sentit. I tot i que és més difícil és més segur quan t’ataquen pujar una paret amb piolets que amb una corda des de dalt.