Hic et nunc

“Què faríem els homes sense les dones?” És aquesta una pregunta de fàcil resposta que de tant en tant ens fem alguns desqueferats. Evidentment, els homes sense les dones no faríem absolutament res per simple biologia —no existiríem—, però a banda de no ser, hi ha més coses que tampoc faríem o no hauríem pogut fer sense elles, i no penseu malament. Segons la tradició, sense les dones, els homes ens hauríem lliurat d’unes quantes guerres i de més d’una desgràcia.

Segle XII aC [1], segons la tradició homèrica, Hel·lena de Troia és raptada —o no— pel troià Paris, la qual cosa desperta l’ira del seu espòs Menelau, el germà del qual, Agamèmnon, liderarà una expedició panhel·lènica contra Troia que acabarà amb el saqueig i la destrucció de la ciutat. La ciència, però, ens diu que la guerra de Troia, d’haver-se produït, estaria relacionada amb la caiguda de l’Imperi hitita al segle XIV aC i l’enriquiment de la ciutat pel control de l’estret dels Dardanels. Siga com siga, en la memòria ha quedat el record del rapte d’Hel·lena com a causant de la guerra. No vos recorda a allò de les armes de destrucció massiva?

Segle VIII aC, Roma, acabada de fundar, no és més que un llogaret de cabanes. Sembla que la futura urbs comença a caminar amb pas ferm, però hi ha un xicotet problema: Ròmul, necessitat d’habitants per a la nova fundació, ha acollit tota classe de malfactors i desheretats —la crème de la crème, vaja—, però els calen dones per perpetuar-se. Per tal de resoldre la situació, doncs, decideixen raptar totes les dones del poble veí, provocant l’ira dels seus marits i pares: és l’episodi conegut com el rapte de les Sabines. Finalment, però, gràcies a la intervenció de les segrestades, les dues comunitats acordaran la seua fusió. En aquest cas, l’arqueologia ha confirmat l’existència real de dues comunitats diferenciades al solar de l’antiga Roma, que en un moment determinat haurien acordat la seua fusió.

La tradició clàssica va plena d’episodis com aquests, marcadament misògins, en què una o diverses dones són emprades com a pretext a l’hora de començar una guerra o com a comodí a l’hora de buscar-li la causa a qualsevol desgràcia. Ja des del seu origen mateix, en la tradició grecoromana —Pandora, la primera dona, fou creada com a càstig a Prometeu per haver revelat als humans el secret del foc, i fou aquesta mateixa Pandora qui deixà escapar de l’àmfora tots els mals de la humanitat—, les dones han estat representades com una mena de creu que ens ha tocat carregar als homes, com un pes que no ens podem traure de sobre.

El cristianisme heretà de la tradicions clàssica i hebrea aquesta consideració negativa de les dones —no oblidem l’herència d’Eva i la poma—  i, per tant, no és estrany trobar-se en la literatura occidental medieval casos que, encara que escapen del marc clàssic, mantenen eixe nexe amb la matèria troiana de considerar una dona —o l’amor per una dona— la causant d’un conflicte bèl·lic. Dos exemples bastant curiosos d’aquest fenomen podem trobar-los en la magnífica Crònica de Ramon Muntaner [2].

Segons conta el cronista, Carles I d’Anjou, davant l’ofensa que havia patit la seua esposa, la qual, malgrat ser germana de la reina de França i muller del comte d’Anjou, germà del rei, no havia pogut asseure’s en un banquet al costat de la seua germana, car l’una era comtessa i l’altra reina [ho heu captat?], prometé a la seua muller “per lo sagrament de santa Esgleia e per la bona amor que jo us he, que si jo són viu, que abans que sia passat un any, que vos haurets la corona en la testa; que serets reina e porets siure en lo siti de la reina, vostra sor” [3]. I, efectivament, segons la Crònica, només tingué ocasió, Carles anà a veure el papa, del qual rebé el regne de Sicília, que arrabassà a Manfred I.

El segon d’aquests exemples, que apareix en la Crònica uns quants capítols més enllà de l’anterior, ens conta com fou l’amor que sentia el rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó per la seua esposa Constança —filla de Manfred I de Sicília i hereva del regne a la mort del seu pare— el que provocà la intervenció catalanoaragonesa a Sicília el 1282. Diu la Crònica: “E així, lo senyor rei En Pere amava més la reina que res qui fos e’l món. Per què cascun se pot pensar con era ab ella quin treball soferia. Que a cascuns vaja lo cor ço que dix En Muntayangol: ‘Bé ha prop guerra cell qui l’ha enmig del si, e pus prop l’ha qui l’ha en son coixí’. E així lo senyor rei consentia. Un plant de madona, dins lo cor li cavava; per què, tots perills pensats, en son cor se pensà que la venjança se feés per ell” [4].

En el primer cas, la intervenció de Carles I d’Anjou a Itàlia hauria estat motivada per la necessitat dels papes Urbà IV i Climent IV de contrarestar el poder de la casa Hohenstaufen, en marc de les lluites entre güelfs i gibelins, i per la voluntat de l’angeví d’augmentar els seus dominis i la seua influència, més que per l’enrabiada de la seua muller. En el segon cas, haurien estat els interessos econòmics, polítics  i dinàstics, i no l’amor que sentia el rei per la seua esposa, les raons de la conquesta de l’illa de Sicília per part de Pere II de Catalunya-Aragó.

Segurament, el motius reals d’aquests dos conflictes —però també els de la guerra de Troia, de la fusió de les comunitats sabina i llatina i de la resta d’episodis d’aquest tipus— resultarien massa poc elegants, massa vulgars, per als seus protagonistes, en conseqüència, degueren decidir substituir-los per altres de més elevats i nobles. Però com ho haurien justificat tot plegat de no haver existit les dones? S’ho hagueren pogut treure dels dits? Qui sap. I és que, encara que ells potser les menyspreaven, de ben segur que tampoc podien viure sense elles.

———
[1] Encara que els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre la cronologia de la guerra de Troia —si és que es produí—, existeix un cert consens a l’hora de considerar el 1184 aC com l’any del saqueig de la ciutat.

[2] Després de llegir-la, entre pitos i flautes, no vaig tindre temps d’escriure’n res al respecte, però he de dir ara que vaig gaudir molt de la seua lectura i que val moltíssim la pena. Pensava que em costaria més de llegir el català medieval, però la veritat és que no se’m va fer gens pesat

[3] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 32.

[4] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 37.