Hic et nunc

Diuen els entesos que allò que confereix a un llibre la categoria de clàssic de la literatura no és només la gràcia o l’estil amb què ha estat escrit —cosa que, evidentment, és molt important—, sinó també i sobretot el fet que un clàssic de bona veritat manté la seua vigència passat el temps en què fou escrit, mortes les generacions que el veieren nàixer i esgotades les modes amb què coexistí. Aquest, precisament, és el cas d’El roig i el negre, de Henri-Marie Beyle, Stendhal.

En un petit poble del Franc Comtat, Verrières, en temps de la Restauració, Julien Sorel, fill llatinista i republicà d’un fuster rural, és contractat per Monsieur de Rênal, alcalde del poble, com a preceptor dels seus fills. A partir d’aleshores, Julien, mogut per la seua ambició, haurà d’aprendre a respirar en una atmosfera que li resulta repugnant, envoltat d’aristòcrates monàrquics i jesuïtes reaccionaris. A pesar dels seus principis, als quals renunciarà aparentment per tal d’assolir els seus objectius, Julien aconseguirà ascendir en l’escala del poder [possible spoiler a la vista!], fins que l’amor el distraurà dels seus fins i el farà caure en desgràcia.

La vanitat i l’ambició —de Julien per considerar-se millor que els aristòcrates i clergues i, tot i això, voler arribar on són ells, però també d’altres personatges com Mathilde, Valenod o Monsieur de Rênal— són potser els dos motors principals de la novel·la, però no hem de d’oblidar el paper que hi juga la hipocresia. Al llarg de tota la novel·la hi és present la divergència entre els pensaments o principis dels personatges i les seues paraules o accions —el mateix protagonista ha d’amagar l’admiració que sent vers Napoleó per mor d’aconseguir prestigi social: cal fer el contrari del que s’espera d’un mateix. Aquesta hipocresia —considerada, en paraules d’un dels personatges del llibre, com “el gran principi” d’aquell temps—, doncs, juntament amb el materialisme —i l’avorriment crònic— de l’aristocràcia francesa, acaben de donar forma a una un llibre magníficament escrit.

Però el valor d’El roig i el negre no rau només en la prosa que Stendhal hi aboca, sinó també en la seua validesa atemporal. La societat del segle XIX que descriu Stendhal, com hem dit més amunt, és una societat marcada per la voluntat de poder, per la vanitat, la importància de les aparences, el materialisme i l’avorriment. Elements, tots aquests, que conformen també la substància del nostre món actual —contemporani, com el de Stendhal— i que, en definitiva, es troben entre les essències més bàsiques  i pregones de la condició humana.