Hic et nunc

Aquesta vesprada, aprofitant que estic al poble fins dilluns, he anat a la perruqueria i com cada vegada que vaig he passat l’estona escoltant xerrar les dones majors del poble.
Com de costum, han començat parlant de la filla de fulano de tal que es casà l’altre dia, de l’home aquell del Carrer del Sol que es morí ahir, de la basca que està fent aquests dies… I com no podia ser d’altra manera, ja que sembla que és el tema que més els agrada, han acabat parlant de quan elles eren joves —la mitjana d’edat seria d’uns 80 anys aproximadament— i comparant aquells temps amb els actuals.
«Com ha canviat tot» deien, i no els falta gens de raó. La seua generació és una de les que han viscut tots els canvis del segle XX, que no han sigut pocs. Quan van nàixer aquestes dones, Pedreguer no era més que un poble de llauradors, que vivia de la pansa i dels cultius de secà. No hi havia llum elèctrica, els carrers no estaven asfaltats, no hi havia aigua corrent ni clavegueram. Els homes anaven al bancal amb el carro i l’haca, amb les espardenyes d’espart i l’aixada al coll. No hi havien massa medecines, i la gent només eixia de la comarca per anar a la mili, per qüestions puntuals de papers i de metges i en casos extrems per anar-se’n a guanyar-se les garrofes a l’Amèrica.
Tot això que ara ens sembla propi d’un altre món, ho vivia la gent dels nostres pobles fa menys de cinquanta anys enrere. Les noves generacions, nascudes en l’abundància i en l’ara-ho-vull-ara-ho-tinc, no valorem moltes vegades que isca l’aigua de l’aixeta, o que s’encenguen els llums de casa prement un botó. Els meus pares passaven els estius a caseta, però en comptes de banyar-se a la piscina, el que feien era empilar la pansa quan plovia, anar a plegar i descorfar les ametlles, xarcolar el bancal… Jo ja no he empilat pansa, he plegat molt poca ametlla i gairebé no he xarcolat cap bancal, i això és només un exemple de com ha canviat tot en una sola generació.
M’agradaria pensar que hem canviat a millor, i en major o menor mesura crec que així és; però no pel fet d’haver deixat enrere tot això hauríem d’oblidar-ho.