Aquesta vesprada, aprofitant que estic al poble fins dilluns, he anat a la perruqueria i com cada vegada que vaig he passat l’estona escoltant xerrar les dones majors del poble.
Com de costum, han començat parlant de la filla de fulano de tal que es casà l’altre dia, de l’home aquell del Carrer del Sol que es morí ahir, de la basca que està fent aquests dies… I com no podia ser d’altra manera, ja que sembla que és el tema que més els agrada, han acabat parlant de quan elles eren joves —la mitjana d’edat seria d’uns 80 anys aproximadament— i comparant aquells temps amb els actuals.
«Com ha canviat tot» deien, i no els falta gens de raó. La seua generació és una de les que han viscut tots els canvis del segle XX, que no han sigut pocs. Quan van nàixer aquestes dones, Pedreguer no era més que un poble de llauradors, que vivia de la pansa i dels cultius de secà. No hi havia llum elèctrica, els carrers no estaven asfaltats, no hi havia aigua corrent ni clavegueram. Els homes anaven al bancal amb el carro i l’haca, amb les espardenyes d’espart i l’aixada al coll. No hi havien massa medecines, i la gent només eixia de la comarca per anar a la mili, per qüestions puntuals de papers i de metges i en casos extrems per anar-se’n a guanyar-se les garrofes a l’Amèrica.
Tot això que ara ens sembla propi d’un altre món, ho vivia la gent dels nostres pobles fa menys de cinquanta anys enrere. Les noves generacions, nascudes en l’abundància i en l’ara-ho-vull-ara-ho-tinc, no valorem moltes vegades que isca l’aigua de l’aixeta, o que s’encenguen els llums de casa prement un botó. Els meus pares passaven els estius a caseta, però en comptes de banyar-se a la piscina, el que feien era empilar la pansa quan plovia, anar a plegar i descorfar les ametlles, xarcolar el bancal… Jo ja no he empilat pansa, he plegat molt poca ametlla i gairebé no he xarcolat cap bancal, i això és només un exemple de com ha canviat tot en una sola generació.
M’agradaria pensar que hem canviat a millor, i en major o menor mesura crec que així és; però no pel fet d’haver deixat enrere tot això hauríem d’oblidar-ho.
Totalment d’acord
Anaïs
27/06/08 a les 18:08
Però, que cert, el que dius al post
PD: Te m’has avançat en la publicació del post
Vinz
27/06/08 a les 20:38
Anaïs,
Vinz!! Quan un obri un blog, avisa!!!!
Ara mateixa t’afig als enllaços.
Blai
27/06/08 a les 20:43
També és una llàstima que del camp, hui no es traga res, i que els llauradors tinguen que abandonar la terra perquè lo únic que produeixen són pèrdues. Si els nostres iaios alçaren el cap.
Corpi
27/06/08 a les 23:35
Gràcies per la teva cobertura publicista xD
Vinz
28/06/08 a les 11:47
Aquest segle XX ha estat de grans canvis: la meva àvia li contestava el Buenas tardes al senyor del Telediario perquè mai va entendre el que era la tele.
Feia dies que no passava per aquí. Salutacions.
Euphorbia
28/06/08 a les 14:26
Això és molt hardcore Euphoria xD
Vinz
29/06/08 a les 20:25
[...] cap, amb l’ajuda del cabell, una obra d’art. En aquestes hores, les dones, tal com diu Blai al seu blog (se m’ha avançat per coincidències de la vida), aporten el seu granet d’arena, el seu sac de [...]
Hairdresser « .::Melmelada de maduixa::.
18/09/08 a les 22:20