Hic et nunc

Aquest proppassat 9 d’octubre vam poder comprovar que en aquest país hi ha una cosa que no acaba d’encaixar. Que una colla de feixistes salvatges i violents impedisquen als militants pacífics d’un partit polític participar en un dels actes oficials de la Diada, i els agredisquen verbalment i física, significa que aquest país nostre, o la seua política, no acaba de ser, diguem-ne, “normal”. I no ho és únicament perquè els violents actuen impunement, sense cap resposta policial, sinó també per tot allò que ha portat una part del valencians a odiar profundament una altra, fins al punt d’arribar a l’agressió física directa.

Però com hem arribat fins aquest punt? La història és llarga i de sobres coneguda per tothom: la por de la dreta valenciana més reaccionària, hereva del franquisme, a perdre les regnes de la transició democràtica al País Valencià la portà a atiar un aleshores incipient anticatalanisme per tal d’acabar amb el predomini social d’una esquerra que havia fet seus els postul·lats de Joan Fuster. Així s’inicià l’anomenada Batalla de València, marcada per la violència feixista contra el catalanisme i l’esquerra, que tingué com a conseqüència última i més evident l’aprovació d’un estatut d’autonomia de segona, rebaixat des de Madrid, en el qual s’adoptaven la senyera coronada de la ciutat de València i el nom de Comunitat Valenciana com a bandera i nom oficials del País Valencià respectivament.

Tanmateix, la conseqüència més important de la Batalla de València no fou l’adopció d’una determinada bandera o d’un determinat nom per al país, sinó l’aparició d’una important fractura social i política entre els valencians. Amb la desfeta de la UCD i les eleccions autonòmiques del 1983, l’anticatalanisme entrà en la via institucional i abandonà la violència com a mètode per aconseguir els seus objectius polítics. Tot i això, la llavor sembrada durant la Batalla de València havia germinat i l’arbre de l’anticatalanisme havia arrelat amb força entre la societat valenciana, provocant un rebuig visceral a tot allò clarament català o sospitós de ser-ho. Paral·lelament, el catalanisme tendí a distanciar-se d’aquella part de la cultura valenciana que havia estat monopolitzada pel blaverisme. Amb aquesta divisió, el País Valencià (ara Comunitat) quedava indefens front a les pressions de l’espanyolisme, que feia i desfeia a voluntat.

En aquesta mateixa situació ens trobem en l’actualitat: la divisió dels valencians i les valencianes i la seua submissió als partits d’àmbit estatal ha situat el País Valencià a la cua de l’Estat pel que fa a la sanitat, l’educació, l’economia, el finançament, la protecció del territori, les infraestructures, etc. Podríem dir, parlant clar i ras, que PP i PSOE han arruïnat el País Valencià, i açò ha estat possible gràcies a la connivència de la majoria dels valencians. Uns valencians que, manipulats amb els vells fantasmes de l’anticatalanisme, no han estat capaços d’obrir els ulls i d’adonar-se que hi ha vida més enllà del PP i PSOE i que aquesta vida no és, com els han fet creure, el dimoni, sinó l’única alternativa per construir un País Valencià (tinga el nom que tinga) més lliure i més digne.

La culpa, però, no és  només de l’espanyolisme que ha manipulat gran part de la societat valenciana, ni d’aquesta societat que s’ha deixat encegar. Part de la responsabilitat recau també en el nacionalisme polític, que no ha sabut difondre el seu missatge de modernització i dignificació del país, eclipsat per la idea dels Països Catalans i de la senyera sense blau. Evidentment, cal reconèixer els intents que ha fet el nacionalisme valencià per arribar a la gent, sobretot tenint en compte que les condicions per fer-ho no han estat gens favorables: és molt difícil que algú t’escolte quan, només per portar la senyera quadribarrada o dir País Valencià, ja se’t considera poc menys que el dimoni emplomat.

Així les coses, sembla que l’única alternativa per al nacionalisme polític valencià (i, per tant, l’única opció per al País Valencià) és baixar al carrer, mesclar-se amb la gent, i trobar la manera de fer arribar el seu missatge a tota la societat valenciana. La millor manera de fer-ho és eixir de la trinxera, i fer seus tots aquells àmbits i elements culturals als quals es renuncià per la pressió del blaverisme: cal recuperar el país. Tant el valencianisme polític com la resta de la societat valenciana han de deixar de donar-se l’esquena, han d’encaixar les mans i han de normalitzar la política d’aquest país: es tracta de tancar la ferida per tal de bastir plegats un País Valencià més país i més valencià. És l’única manera.