Hic et nunc

«Travessant amb el tresor sota el braç entre bandes ni denses ni tumultuoses d’estudiants davant de les Facultats per l’avinguda que a Blasco Ibáñez banal apèndix perifèric de les lletres castellanes li hem dedicat els valencians i que és la més ampla i més llarga de la nostra capital, a Francesc Eiximenis que és un geni universal no li han dedicat res, el Cid Campeador té una gran avinguda i el rei Jaume I un carreró, pels noms dels seus carrers coneixereu la vocació de les ciutats, Jesús camina.»
De fragments brillants com aquest Els treballs perduts de Joan Francesc Mira n’està ple. L’he acabat de llegir aquest matí, assegut al riu-rau de la caseta, i francament és un dels millors llibres que he llegit mai. Paraula.
Les seues pàgines ens evoquen el paisatge material i social del centre del cap i casal del Regne. Bastes venedores de mercat, vells nobles anacrònics, fematers maquinistes, fematers retrògrads, prostitutes honrades i familiars especuladors, entre d’altres, poblen les pàgines de l’obra, i entre tota aquesta fauna trobem Jesús Oliver, bibliotecari i home de llibres, l’únic desig del qual és convertir el vell palau dels Oliver en una magna biblioteca de cent quaranta-quatre mil volums que, a mode d’Arca de Noè, aplegue totes les branques del coneixement humà i les salve del diluvi devastador a què s’autoaboca la humanitat en general i València ciutat en particular. Jesús i la seua bilbioteca que ha de donar llum al món, contra la família que el vol fer passar per boig i vendre el palau als especuladors.
I tot açò en un marc incomparable i com aquell que diu fet a mida, la València d’intramurs. Entre vells palaus encara drets, solars buits i abandonats, i horribles edificis de nova construcció («no sé quin barri modern volien fer que només han deixat solars plens de gats i de merda i les cases noves ofenen la vista que no es poden mirar de tan lletges banda de tarrossos caps de suro crega’m a mi això no ho han fet en cap atre país d’Europa que jo he treballat en l’obra a França i Alemanya i ho he vist els d’ací són uns especuladors de merda que s’han menjat mig barri i es menjarien l’altra meitat si els deixaven»), Jesús intentarà dur a terme la seua empresa, com un Hèrcules que amb afany intenta acabar els dotze treballs imposats per Euristeu.
En definitiva, Els treballs perduts és un llibre com n’hi ha pocs, propi de Mira (no de Mira de l’Àsia Menor, sinó d’un Mira valencià autor d’El bou de foc i altres meravelles). I essent com és el primer la trilogia de València, no puc fer més que recomanar-vos-el i arreplegar Purgatori, el segon de la trilogia, el qual també promet. Ja vos contaré.