30/08/08
Ben agafats
L’any 1941, en plena Segona Guerra Mundial, el govern nord-americà aprovà el pla anomenat Lend-Lease (préstec i arrendament). D’acord amb aquest pla, els EUA havien de subministrar a la resta d’aliats el material necessari per aconseguir guanyar la guerra. L’estat aliat que més ajuda rebé fou el Regne Unit, que feia temps ja que patia les conseqüències d’un conflicte que encara no era mundial. Els britànics reberen de tot, des d’armes i municions fins a queviures i matèries primeres, fins al punt que la seua economia passà a dependre en gran part de l’ajuda nord-americana.
Acabada la guerra l’any 1945, el president nord-americà H. S. Truman decidí que era hora de tallar l’aixeta i, sense previ avís, signà la fi del pla. De sobte, el Primer Ministre britànic Clement Attlee es quedà sense recursos per alimentar el seu poble. La Gran Bretanya havia guanyat la guerra, però l’esforç havia estat tan gran que semblava que l’hagueren perduda. Aleshores es decidí enviar al cèlebre economista J. M. Keynes als EUA per aconseguir l’ajuda de Washington. Keynes esperava aconseguir 6 bilions de dòlars sense interessos, però l’únic que aconseguí fou un préstec de 3,75 bilions amb un 2% d’interessos que haurien de tornar en cinquanta pagaments anuals. A més a més, a partir d’aquell moment les lliures esterlines foren plenament convertibles en dòlars nord-americans.
Per fer front al préstec, el Regne Unit s’hagué d’estrènyer el cinturó, tant que el racionament de menjar fou major que durant la Guerra. Els 3,75 bilions de dòlars anaren pagant-se anualment i l’economia britànica quedà lligada definitivament a la nord-americana. Com havien de fer la seua si estaven agafats d’allà on més cou? No fou fins al 31 de desembre del 2006, després d’alguns ajornaments, que el deute quedà resolt definitivament amb un últim pagament de 83 milions de dòlars (45,5 milions de lliures esterlines).
No obstant, per als britànics el problema continua essent el mateix, només han passat d’estar agafats per la butxaca, a estar-ho ara per altres llocs. Cite textualment Andrew Marr: «How do you mantain independence and dignity when you are a junior partner, locked into defence systems, intelligence gathering and treaties with the world’s greatest military giant?». Bona pregunta.
30/08/08 a les 21:03
Que, ja vas aplicante per al curs que anem a començar? Molt bona història/anècdota, molt bon exemple del “…i el alumno superó al maestro” (si no ho he entés jo mal).
Vinga va, a veure si ens anem a València i torna a la normalitat la blogosfera marinera!
PS: Una sopaeta per allà podríem fer-mos, no?
30/08/08 a les 21:18
Podríem no, deuríem! A veure si ho parlem quan comence el curs.
31/08/08 a les 06:44
Sempre se les han sabut manegar bé els USA per tenir a tothom agafat dels collonets.
Un bon exemple de que les guerres les perd tothom.
Petons
01/09/08 a les 04:33
Crec que no es pot ser independent en este mon…
Un beset
PD: jo tambe mapunte a sopars xD
01/09/08 a les 19:53
Molt bé, ja som tres sopadors. Qui més s’apunta?
02/09/08 a les 17:15
El dubte ofén
02/09/08 a les 19:41
Quatre.
03/09/08 a les 13:27
Després de la II G.M no es va aplicar el pla Marshall per a reconstruir Europa? especialment els països perdedors com Alemanya?
fins aviat.
03/09/08 a les 16:24
Sí, però això va ser un parell d’anys més tard, el 1947. Els estats europeus havien quedat tan malmesos que els EUA decidiren ajudar-los amb l’anomenat Pla Marshall. Aquest pla havia de servir perquè les economies europees tornaren a alçar el vol (així, una vegada recuperades, podrien començar a importar productes nord-americans) i per contindre la influència comunista a l’Europa occidental (encara que en un principi també es convidà a l’URSS i els estats de l’Europa de l’Est a participar-hi). Una bona manera, sens dubte, de guanyar-se la simpatia i la gratitud dels estats europeus de cara a la posterior Guerra Freda.
Gràcies pel comentari, Vanity!