Hic et nunc

Primera jornada del Simposi sobre Jaume I organitzat a pròposit dels XXXVII Premis Octubre. Avui han tocat les dues primeres conferències, que han versat sobre la situació de la Corona d’Aragó abans del regnat de Jaume I.

La primera, amb el títol Catalunya i Aragó abans de Jaume I, ha anat a càrrec de Josep Maria Salrach, professor de la Universitat Pompeu Fabra i la segona, titulada El infante don Jaime y sus circunstancias, a càrrec del professor de la Universitat Complutense, Martín Alvira. Com que m’ha agradat molt més la primera, intentaré resumir-la ací baix. De la segona només dir-vos que s’ha centrat en la figura de Pere el Catòlic i en la seua política occitana, així com en les circumstàncies que envoltaren el naixement del futur Jaume I. Si tinc temps, potser un altre dia en parlaré, ara, però, em limitaré a centrar-me en la primera.

La intervenció de Salrach ens ha servit per contextualitzar la vida i regnat de Jaume I. Salrach ha parlat primer de la Corona d’Aragó abans de Jaume I, després ha parlat de la Corona a la mort del rei i, finalment, ha fet una comparació d’ambdós períodes.

A principis del segle XIII, la situació político-territorial de la Corona Catalanoaragonesa és bastant complexa. L’Aragó es troba quasi completament sota l’autoritat reial, però a Catalunya, en canvi, hi ha una sèrie de comtats, heretats de l’època del domini carolingi —Urgell, Pallars Sobirà, Empúries…—, que resten fora de la sobirania reial, però que estan lligats al monarca per pactes i acords de caràcter feudal. A la mort del rei Pere el Catòlic, nobles catalans i aragonesos es troben fortament dividits i amenacen amb una guerra civil. L’Església i els Templers juguen un paper important en el manteniment de l’estabilitat en els anys previs al regnat de Jaume I.

Socialment, els estaments són un fet, encara que no estan plasmats directament en el dret. Els privilegiats —noblesa i clergat—, a pesar que són minoria, exerceixen el control polític i fiscal sobre els no privilegiats, arribant a enfrontar-se entre ells per aquest control. L’Església i la noblesa, a més, tenen objectius diferents, els primers afavoreixen la pau i el poder reial, mentre que els segons només busquen augmentar el seu poder personal, en detriment, fins i tot, de la resta de la Corona. Els pagesos són el gruix de la societat i la seua situació és precària, encara que al segle XII apel·len sense èxit a la corona per reduir la pressió fiscal exercida pels senyors. Per tant, els pagesos continuen sotmesos als senyors, encara que existien diferències regionals pel que fa a la forma d’aquest sotmetiment. La burgesia, per la seua banda, manté la dinàmica ascendent, però no arriba encara a controlar les ciutats, en mans del rei.

Econòmicament, la producció agrícola manté la tendència ascendent iniciada al segle IX, especialment gràcies a l’augment de les terres de cultiu guanyades als boscs i als musulmans. Aquest augment de la superfície cultivable, gràcies sobretot a les conquestes, ajudarà a evitar les crisis agrícoles cícliques pròpies de les societats feudals. El comerç també creix, però té un caràcter essencialment intern.

La cultura continua essent cosa de clergues, que al mateix temps exerceixen de notaris i escrivents. El català encara no té un paper important en la cultura escrita, ja que els documents oficials es fan en llatí i la literatura està dominada per la poesia trobadoresca occitana. És, a més, l’època del romànic.

En política exterior s’observen diverses actituds. Al nord, la derrota de Muret i la mort del rei Pere el 1213, impedeixen en principi l’expansió per terres occitanes. No obstant, la possessió de la senyoria de Montpeller permet mantindre algunes esperances. A l’est, la Corona d’Aragó intenta recuperar el regne de Navarra, perdut amb la mort d’Alfons el Bataller el 1134, però xoca amb l’oposició de Castella, que també pretén aconseguir el tron navarrés. Al sud, les conquestes als musulmans avancen a poc a poc fins a la victòria cristiana a Las Navas de Tolosa, que marca un punt d’inflexió en l’avanç cristià cap al sud peninsular. A l’est, hi han alguns cotactes amb italians —intent de conquesta de Mallorca amb ajuda de Pisa— i amb els sicilians —matrimoni de Constança, germana de Pere el Catòlic, amb Frederic II Hohenstaufen, rei de Síclia.

En definitiva, la situació de la Corona d’Aragó a principis del segle XIII és molt delicada pels conflictes i recels de la noblesa, l’economia depenent en gran part de les conquestes i la falta d’un monarca que guie la nau de la Corona. Aquest monarca serà Jaume I, que deixarà als seus fills —especialment a Pere— una herència molt més rica que l’heretada del seu pare.
A la fi del regnat del Conqueridor, la situació interior de la Corona és molt més estable. A les possessions heretades d’Aragó, Catalunya i Montpeller, Jaume ha afegit els regnes de València i Mallorca. Els comtats sobirans que hem comentat abans, continuen sent-ho, però estan encara més lligats a la monarquia. Políticament l’organització i administració dels regnes —nous i vells— és més eficaç.

Socialment, hi ha hagut una evolució, arribant els estaments a un primer estadi de maduresa. El pactisme i el diàleg parlamentari, duts a terme en les Corts i les institucions urbanes són més fluids i tenen un paper més important dins el joc polític de la Corona. El rei no ha interferit en les relacions entre senyors i vassalls, però ha donat als pagesos una nova eixida a les crisis agràries enviant gent a poblar els nous territoris conquerits. L’acció militar externa, a més, ha reduït la conflictivitat interna entre els nobles —encara que, en acabar les conquestes aquests conflictes revifen. El monarca ha concedit privilegis i franqueses al tercer estament, que s’ha convertit en el millor aliat del rei, donant suport a la seua política. La pagesia, però, ha evolucionat contradictòriament. Mentre la situació dels pagesos cristians ha millorat en el seu conjunt —en els nous regnes no hi ha servitud dels pagesos cristians, mentre que a la Catalunya Vella aquesta continua existint—, la dels musulmans, conquerits, ha empitjorat.

Econòmicament, el comerç ha fet un pas de gegant pel que fa a l’expansió comercial exterior, en part gràcies al suport de la corona. Les ciutats continuen essent un estímul important per a la producció agrícola. A més, les conquestes del rei retarden el col·lapse de l’agricultura.

En l’àmbit cultural, el català irromp en la literatura de la mà de Ramon Llull i del mateix Jaume I. El romànic deixa pas al gòtic en l’arquitectura i apareixen els ordes mendicants.
Pel que fa a la política exterior, Jaume renuncia definitivament a l’expansió ultrapirinenca, potser amb la voluntat d’evitar el conflicte amb França i d’assegurar els regnes de Mallorca i València, acabats de conquerir. A Ponent, el rei intenta de nou recuperar Navarra, però no ho aconsegueix. Amb Castella hi han desacords —sobre les fronteres valencianes, sobre la mateixa Navarra…—, però també acords —matrimoni de Violant, filla de Jaume, amb Alfons X de Castella; conquesta de Múrcia per als castellans sense retribució aparent, etcètera. A l’est, es manté l’activitat a la Mediterrània —matrimoni del futur Pere el Gran amb Constança de Sicília— amb interessos polítics i comercials.

A mode de resum, podem dir que Jaume millora l’herència rebuda del seu pare. Jaume augmenta les possessions heretades conquerint noves terres; enforteix la monarquia i millora l’organització de la Corona gràcies al sistema de Corts, i patrocina una societat més rica, diversa i dinàmica, afavorint el comerç exterior i aconseguint evitar les crisis agràries cícliques amb les conquestes.

Finalment, Salrach ha parlat de com han vist els historiadors la figura de Jaume I: per a valencians i mallorquins, Jaume I és el gran rei Conqueridor; els castellans han vist al rei com un rei hispànic o, fins i tot, espanyol, compromés amb la reconquesta, i han valorat positivament els lligams familiars amb Castella, així com l’ajuda en la conquesta de Múrcia; aragonesos i catalans han sentit estima envers el rei, però amb certa reserva, els primers li han retret la creació independent del Regne de València i els segons han lamentat tradicionalment la renúncia a l’expansió occitana.

Més o menys això és el que ha donat de si la conferència. Jo em quede especialment amb el següent. M’ha cridat l’atenció aquesta perspectiva segons la qual, és la conquesta de noves terres la que permet evitar les crisis cícliques inherents al sistema agrari feudal. Salrach ha insistit en el fet que les societats feudals són, a ulls d’avui, societats subdesenvolupades abocades al col·lapse a causa de les crisis agràries i de la falta de fonts energètiques —l’única font d’energia és la solar a través de la fotosíntesi de les plantes. Segons Salrach, la guerra en les societats feudals —i, segons ell mateix, també en les societats subdesenvolupades actuals— naix d’aquesta incapacitat de la societat de garantir el benestar de la població. Com que no troben cap manera d’evitar les crisis —tard o d’hora n’arribarà una altra—, intenten retardar la seua aparició amb la guerra. Una interpretació molt interessant que, supose, hem d’agafar amb pinces ja que potser observa el món medieval des d’una perspectiva massa contemporània.

Bé, açò és només un resum, a les conferències i al posterior col·loqui s’han dit moltes més coses, que potser aniré penjant pròximament si tinc temps. Mentre escrivia no m’he adonat que el text anava creixent i creixent i ara que l’he acabat em sembla que m’he passat un parell de pobles. La resta intentaré fer-los més curts.