15/02/10
Canta, deessa…
«Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.»
Homer, Ilíada, versos 1-7, traducció de Joan Alberich.
Així arranca la Ilíada d’Homer i, amb ella, la literatura dita occidental. Començar una obra d’aquesta magnitud emociona, però també provoca una mica d’angoixa i un cert aclaparament. Quants ulls curiosos s’hauran passejat per damunt d’aquests magnífics versos d’ençà que foren escrits allà pel vuité segle abans de la nostra era? I, abans d’això, quants parells d’orelles els hauran sentit recitar commoguts?
16/02/10 a les 13:32
Si em permets la frivolitat, llegir-se una obra així deu ser tota una Odissea… Jo tinc la Ilíada per casa i encara em fa feredat.
16/02/10 a les 21:08
“Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, / has de pregar que el camí sigui llarg, / ple d’aventures, ple de coneixences.”
21/05/10 a les 20:59
Jo personalment ja me l’he llegida tres voltes. Des de fa uns anys llig cada estiu l’Íliada, l’estiu següent L’Odissea i l’estiu següen L’Eneida, … i encara m’emociona i em sorprén. Un salut