Hic et nunc

La història, evidentment, no és la mateixa a tot arreu, canvia d’acord amb les coordenades geogràfiques i conjunturals. Hi ha una cosa, però, que sí que és  (o hauria de ser) universal i única, em referisc a la justícia. Si es coment un crim, aquest crim ha de rebre una resposta legal independentment d’on s’haja produït. La resposta pot revestir formes diferents, és clar, però al cap i a la fi ha de tindre el mateix efecte: castigar a aquell que ha comés el crim i impedir que reincidisca.

On vull anar a parar amb açò? Molt fàcil. Dictadures i governs autoritaris n’hi ha hagut arreu del món i de molts colors al llarg del segle XX; barbaritats se n’han comés moltes i sota diferents banderes. A Sud-àfrica, entre 1948 i 1990, estigué vigent l’apartheid, un sistema de segregació racial que restringí els drets de la població no blanca. A l’Argentina, entre el 1976 i el 1983, ocupà el govern una dictadura militar que aplicà una política de repressió brutal sobre la població civil (amb detencions, tortures, execucions…). A Alemanya, el nazisme practicà l’extermini sistemàtic dels anomenats “impurs” (jueus, gitanos, homosexuals, comunistes…) i, un cop acabada la guerra, a la part oriental, sota l’òrbita soviètica, el govern de la República Democràtica Alemanya reprimí amb mà de ferro la dissidència contrària al règim comunista. A Espanya, Francisco Franco liderà un alçament contra el govern republicà legítim i instaurà una dictadura que durà gairebé quaranta anys. Molts altres estats patiren també la imposició de règims totalitaris d’intencions diverses i conseqüències terribles.

Per tant, no només a Espanya hem patit la imposició violenta d’unes idees o d’uns principis. Però arreu del món, els crims comesos han estat investigats i, sempre que ha estat possible, jutjats. A Sud-àfrica, desmantellat l’apartheid, es creà la Comissió per la Reconciliació i la Veritat (1994-1999), que tragué a la llum pública els crims comesos durant els anys de la segregació. A l’Argentina, després de moltes vacil·lacions, el 2003 començaren a declarar-se inconstitucionals els indults per “crims de lesa humanitat” comesos pels militars durant la dictadura i el 2006 s’havien reobert ja més de 900 causes penals. A Alemanya, acabada la II Guerra Mundial, es perseguí els criminals nazis i el nazisme es convertí en delicte. A la part oriental, amb la caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament del bloc soviètic, començaren a investigar-se i jutjar-se les actuacions del Stasi (el Ministeri de Seguretat Estatal de la RDA).

A l’estat espanyol, però, investigar els crims de la Guerra Civil (d’un i altre bàndol, encara que és evident qui guanya) i del posterior franquisme és un despropòsit. Voler portar als tribunals a tots aquells (almenys els pocs que queden) que reprimiren, empresonaren, torturaren o assassinaren per qüestions polítiques o ideològiques, tot això, és remoure un passat que vam superar amb la Transició i que cal oblidar. Això precisament és el que no farem mai; ja els agradaria.