Hic et nunc

“Lisboa és una ciutat estranya”. Aquesta és la resposta que he donat a tots aquells que, des que hem tornat de Portugal, m’han preguntat per la ciutat del Tejo. Sí, Lisboa és una ciutat estranya, molt estranya. De fet, és la ciutat del però. Lisboa és una ciutat molt bonica però bastant deixada. És una ciutat moderna però alhora antiga. És una ciutat fluvial però també marítima.  Una ciutat d’aire mediterrani però enclavada a la riba de l’Atlàntic. En definitiva, és una ciutat de contrastos, apta per a tots els gustos.

I què és el que més m’ha agradat a mi de Lisboa? Doncs, especialment, la Baixa (la zona reconstruïda pel marqués de Pombal després de tsunami de 1755), el Bairro Alto i el Chiado (amb les innumerables pujades i baixades) i l’Alfama (que envolta el castell). És a dir, el centre històric de la ciutat. Altres coses que m’han agradat han estat l’ambient de la ciutat, molt mediterrani, el menjar (bo i abudant) i els tramvies vells (que, tot i provocar més d’un problema de trànsit i dificultar les fotografies per la presència de les catenàries li donen un toc exòtic a la ciutat).

Algunes coses, però, no m’han acabat de fer el pes. Com he dit adés, la ciutat presenta fins a cert punt un aspecte bastant deixat. A més, un dels atractius principals de la ciutat, el gòtic manuelí, m’ha deixat bastant fred. El meu gòtic és el de Santa Maria del Mar o el de la Llotja (català, mediterrani, senzill, harmònic, estilitzat) i no el gòtic carregat, barroc inclús, del monestir dels Jerònims o de la torre de Belém.

Però no només de Lisboa viu l’home i per això també visitàrem Sintra i, en concret, el Palácio da Pena i el Castelo dos Mouros. El primer, construït al segle XIX sobre la base d’un antic monestir jerònim, fou una de les residències de la família reial portuguesa. El segon, d’origen islàmic, fou reconstruït al segle XIX d’acord amb les tendències romàntiques del moment. El millor de la visita, més enllà de les construccions, foren sens dubte els boscos que les envoltaven i les fantàstiques vistes que ens oferien.

Lisboa, una ciutat bastant estranya, doncs, i Portugal, un país curiós (com tots) i amb moltíssimes diferències a pesar de la seua proximitat. Tot plegat em porta a plantejar-me un grapat de qüestions d’aritmètica política i històrica peninsular. Què haguera passat si…