Hic et nunc

Diuen els entesos en la matèria que la millor manera de superar un trauma és parlar-ne. El fet de compartir amb els altres una experiència viscuda requereix abans un esforç de reflexió interna, de racionalització i de revisió d’allò que ens ha passat. Cal que, d’alguna manera, tornem a viure l’experiència traumàtica en qüestió, aquesta vegada, però, sent nosaltres els encarregats d’organitzar el relat i de posar les coses que han passat cadascuna al seu lloc. Aquest esforç de representació mental del trauma ens ajuda a suavitzar-lo, assumir-lo i, en definitiva, superar-lo.

Aquesta és la teoria de psiquiatres i psicòlegs, i cal reconèixer que, dins de les seus possibilitats, sembla que funciona. És per això que podem pensar, sense por a equivocar-nos massa, que potser fou aquesta necessitat d’expulsar el trauma, de llevar-se’l de damunt, el que portà Gabriel Chevallier a escriure La por, una obra que, tot i la seua qualitat, ha passat molt desapercebuda entre el públic lector general. Qui és, però, Chevallier? Quin trauma fou el que visqué i plasmà en aquest llibre? Vegem-ho.

Fill d’un ajudant de notari, Gabriel Chevallier nasqué l’any 1895 al si d’una família lionesa relativament acomodada. Després d’haver passat per diversos col·legis, a l’edat de setze anys començava els seus estudis a l’École nationale des beaux-arts de Lió. Tres anys més tard, però, quan tot semblava anar en proa per al jove Gabriel, sobrevingué la tragèdia: havia esclatat la Primera Guerra Mundial.

Chevallier, membre de la quinta del quinze, és mobilitzat i enviat al front, on és ferit després d’un any a primera línia. Tot i això, continuarà a la trinxera fins al final del conflicte, tres hiverns més tard. Un cop acabada la guerra, retornat a la vida civil, exercirà de periodista, de dissenyador, de viatjant, de petit industrial i, el que més ens interessa, d’escriptor.

Chevallier, per tant, sobrevisqué a la guerra, és evident, i, a més, ho va fer tant físicament –no el pelaren al front– com psicològicament –pogué reprendre la (seua?) vida. Una guerra, però, no és quelcom que s’oblide fàcilment. No deu ser fàcil dormir tranquil·lament després d’haver estat durant quatre anys poca cosa més que un “aspirant a cadàver”. En altres paraules: no deu ser gens fàcil refer-se per complet després de quatre anys de passar autèntica i continuada por.

Perquè, tal i com Chevallier, a través del seu alter ego a la novel·la, el jove Dartemont, afirma quan una infermera li pregunta què ha fet al front, la gran ocupació de la guerra no és altra que PASSAR POR, amb majúscules. Por simplement a la mort, sí, però també i sobretot por –i molta– a una mort dolorosa, tan freqüentment observada –i escoltada– als companys caiguts en la batalla, molt sovint abandonats a la seua agonia en terra de ningú per por –una vegada més– al foc de les metralladores enemigues.

I és que Chevallier, amb la seua novel·la, renuncia per complet a l’heroisme i al lirisme de la guerra i aspira únicament a narrar la realitat del fang de la trinxera, de la pols dels bombardeigs, de la sang i les vísceres del combat. Tot això, en el context d’una guerra a cavall encara entre l’era preindustrial i la plenament industrial, en la qual les càrregues a la baioneta coexistien amb les metralladores i els obusos.

Al remat, darrere de la novel·la de Gabriel Chevallier, més enllà d’aquella voluntat, comentada al principi i atribuïda per nosaltres a l’autor, de superar el trauma de la guerra, hi ha sens dubte –i així ho manifesta ell mateix al prefaci de l’obra– la voluntat ferma de contar la guerra tal com és i d’advertir la gent de les seues funestes conseqüències. El que no sabia Chevallier quan publicà La por és que nou anys més tard gran part de la humanitat s’embarcaria una altra vegada, amb totes les seues forces, en tan terrible activitat com és la de matar-se els uns als altres.