Hic et nunc

Sí, ja ho sé, Blai és un nom poc comú. De fet, fins i tot han arribat a dir-me en més d’una ocasió que el meu és “un nombre raro“, cosa, s’ha de reconèixer, fins a cert punt comprensible. Segons l’INE, a l’Estat espanyol només hi ha 895 Blais –dos dels quals, per cert, són de nacionalitat estangera–, i tots ells concentrats l’àmbit catalanoparlant. És a dir que Blai és el nom d’un 0’039‰ de la població espanyola i d’un 0’065‰ de la del conjunt de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Revisades les dades, doncs, és evident que es tracta d’un nom poc estés i, en eixe sentit, podem considerar normal que bona part de la gent –sobretot en zones de majoria castellanoparlant– no el conega o no el tinga massa sentit, i en conseqüència que el considere “estrany”.

Ara bé, hi ha casos concrets en què aquest desconeixement, comprensible a nivell general, ja no resulta tan fàcil d’entendre. En pobles com Pedreguer, que és el que em toca de més a prop, el nom Blai és un nom que sona, sobretot gràcies a la festa que se celebra anualment en honor al sant. Així doncs, és bastant corrent que la gent parle de sant Blai i que puga veure’s el nom del sant escrit en els cartells que cada any anuncien els actes programats pels volts del 3 de febrer. Doncs bé, tot i això, tot i aquesta suposada familiaritat del nom Blai entre la gent de Pedreguer, continua essent bastant comú el fet d’anar a qualsevol lloc i que, a l’hora d’escriure el meu nom en algun lloc, hi posen una cosa tan absurda com és “Blay” en lloc de “Blai”. Paciència i avant…