Hic et nunc

Avui ha tingut lloc a Madrid la manifestació anual a favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental convocada per la Plataforma Cívica pro-referèndum al Sàhara i per la Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara. Unes 10.000 persones segons els organitzadors ―unes 2.000 segons la policia― s’han manifestat amb el lema No més abandons i enganys. Sàhara lliure per tal de demanar l’autodeterminació del Sàhara Occidental i la fi de l’exili dels refugiats sahrauís, així com la intervenció del govern espanyol i de la comunitat internacional per tal que aquests fets siguen possibles. El conflicte sahrauí ja fa 31 anys que dura:
A mitjan segle XIX diversos comissaris espanyols visitaren el Sàhara Occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització britànica féu que en 1884-1885 una expedició espanyola prengués possessió del territori i hi fundés dues bases pesqueres. El 1900 hi foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès, i el 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. El 1974, estant pròxima la fi de la dictadura franquista i dins del corrent internacional de descolonització, el govern franquista anuncià que en els primers mesos de 1975 es portaria a terme un referèndum d’autodeterminació al Sàhara. Com a resposta, Marroc, el qual ja havia manifestat la seva intenció d’annexionar el Sàhara Occidental, sol·licità al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia un dictamen sobre els seus drets de sobirania sobre el territori sahrauí. La sentència del Tribunal, negà a Marroc les seves pretensions sobre el Sàhara. No obstant això, el rei Hassan II, ignorant el dictamen del Tribunal Internacional, llançà a l’octubre del mateix any, la “Marxa Verda”, una invasió pacífica multitudinària de la zona occidental del Sàhara, amb el propòsit de fer fora als espanyols i ocupar el territori. El 14 de novembre de 1975, en els Acords Tripartits de Madrid, el govern de Franco entregà el Sàhara a Marroc i a Mauritània.
El 26 de febrer de 1976 Espanya abandonà el territori, després d’açò el Front Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i inicià una guerra d’alliberament contra el Marroc i Mauritània. A partir d’aquell moment al voltant de 300.000 marroquins s’han instal·lat en territori sahrauí, alhora que una gran part de la població autòctona s’ha vist obligada a fugir, la majoria als camps de refugiats de Tinduf, en ple desert, al sud d’Algèria. Els combats entre el Front Polisario i l’exèrcit marroquí es prolongaren fins al 1991 quan es signà l’alto-el-foc. A partir d’aquest moment i fins a l’actualitat s’han anant succeint els intents d’arribar a un acord entre els dos bàndols, però els interessos marroquins sobre el territori sahrauí (ric en bancs de pesca i en mines de fosfats i amb alguns jaciments petrolífers) i la passivitat de la comunitat internacional, han fet fracassar els esforços per aconseguir l’autodeterminació del Sàhara Occidental.