Aquest dimecres els alumnes de segon de Batxillerat de l’IES Pedreguer tenim examen d’Història, però no d’una història qualsevol, no, tenim examen d’història d’Espanya (atenció!!). El temari del control comprèn des de la guerra de Successió (1701-1714) fins a la mort de Ferran VII (1833). Aquest és un període històric de canvi i evolució constant a tota Europa amb el pas de l’Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés. Els segles XVIII i XIX són temps de revolucions (tant socials com econòmiques), d’il·lustració, de noves idees polítiques, de guerres… Però allò que més m’ha cridat l’atenció d’aquest tema ha estat la enorme incapacitat i la lentitud dels governants espanyols per dur a terme aquests canvis. M’explique:
La societat de l’Antic Règim estava dividida en tres estaments (classes socials definides pel naixement caracteritzades per l’immobilisme) que es podien dividir en dos grans grups, els privilegiats i els no privilegiats. Els privilegiats (noblesa i clergat) disposaven d’enormes avantatges socials i fiscals sobre la resta de la població (no pagaven impostos, cobraven tributs i delmes…), a pesar de ser una minoria (menys del 10% de la població). Els no privilegiats (camperols, classes populars urbanes i burgesos) suportaven tot el pes econòmic de l’Estat i eren marginats dels centres de decisió política. A més, la major part estaven lligats a la terra i als senyors feudals.
Després de la guerra de Successió i amb la pujada al poder dels Borbons s’iniciaren algunes reformes seguint la corrent reformista que, junt amb les idees il·lustrades, recorria Europa, on anys abans ja havien començat amb les reformes (sobretot a la Gran Bretanya, França, i els estats del centre i nord d’Europa). A Espanya, però, aquestes tímides reformes dels borbons es veieren fortament bloquejades per l’oposició dels sectors més conservadors de la societat (l’Església Catòlica, que no volia perdre el control sobre la població, i la noblesa que es negava a perdre els privilegis propis de l’Antic Règim).
Amb Carles III (1759-1788) s’intentaren reformes en el sector agrari, en l’economia i en la societat, però la majoria d’aquestes (les més importants i necessàries) fracassaren estrepitosament. Posteriorment, Carles IV, desbordat per la Revolució Francesa del 1789, eliminà les poques reformes aconseguides amb son pare Carles III i inicià una forta repressió dels il·lustrats que havien estat protegits per aquest.
El 1792 Carles IV confià el poder a Manuel Godoy que tornà a confiar en els intel·lectuals il·lustrats i desenvolupà una política anticlerical cosa que li procurà l’animadversió del sectors conservadors (alta noblesa i Església, com sempre), que ajudats pel príncep Ferran portaren a terme el motí d’Aranjuez el 1808, que obligà a Carles IV a abdicar en Ferran. Carles, alarmat i destronat, reclamà l’ajuda de Napoleó, que envaí Espanya i obligà a Carles IV i a Ferran VII a cedir el tron a Josep Bonaparte (Josep I), germà de Napoleó.
Josep I fou un monarca reformista que defensà les idees il·lustrades, per aquest motiu la majoria d’il·lustrats, així com una petita part de l’alta noblesa es posaren del seu bàndol (afrancesats), oposant-se al contraris al monarca francès (liberals antifrancesos, partidaris de l’Antic Règim i el poble). S’inicià la guerra del francès. Mentrestant a Cadis, un dels pocs llocs d’Espanya fora del domini francès, es reuní la Junta Central Suprema, que convocà les Corts de Castella (de dubtosa representativitat per la guerra) i es promulgà la Constitució de 1812, de caràcter fortament reformista, il·lustrat i modern. El 1813, amb la derrota de les tropes franceses a la península Ibèrica en mans de britànics, portuguesos i espanyols, Josep I fuig i Ferran VII recupera el tron. Aquest es nega a acceptar la Constitució de 1812 i inicia un procés de repressió contra els il·lustrats i els liberals partidaris de la Constitució. Restableix el règim feudal i anul·la l’acció legislativa de Cadis.
Al gener de 1820, després del fracàs de diversos pronunciaments militars a favor de la Constitució, el coronel Rafael de Riego, al capdavant d’una companyia de soldats destinats a l’Amèrica, es rebel·là i proclamà la Constitució de 1812. Ferran VII es veié obligat a acceptar-la i la jurà. Es formà un govern liberal que inicià reformes legislatives (reinstauració de les mesures de Cadis, reforma de l’exèrcit, intent de desamortització, reforma agrària…). Tot açò provocà el descontent dels sectors immobilistes (Església i alta noblesa), del poble (que no veu clares les reformes agràries) i del mateix rei, el qual buscà ajuda en la Santa Aliança (organització creada després de la derrota de Napoleó el 1815 per impedir les revoltes i revolucions contra els sistema absolutista). Aquesta envià els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que restaurà, el 1823, la monarquia absoluta de Ferran VII, que emprengué, com ja era costum, una forta repressió contra els liberals, molts dels quals s’exiliaren.
Tots aquests conflictes i buits de poder provocaren la pèrdua de les colònies (excepte Cuba, Puerto Rico, les Filipines i les Canàries) entre 1808 i 1826, per la impossibilitat del govern espanyol d’enviar tropes a l’Amèrica per parar-hi les revoltes.
El 1830, el naixement d’una filla del rei (que fins aleshores no havia tingut descendència), Isabel, provocà un conflicte en la successió al tron. La Llei sàlica, d’origen francès, impedia l’accés al tron a les dones, però Ferran VII, influït per la seva esposa Maria Cristina, promulgà la Pragmàtica Sanció derogant la Llei sàlica i obrint així el camí del tron a Isabel. Llavors, Carles Maria Isidre, germà del rei i hereu en cas d’aplicar-se la Llei sàlica es negà a acceptar-ho i influí, el 1832, sobre el monarca, greument malalt, perquè aquesta fóra instaurada de nou.
Al voltant de Carles s’aplegaren les forces més conservadores i els partidaris de l’Antic Règim i del retorn al feudalisme (alta noblesa i clergat). Maria Cristina, per contra, per tal de garantir el tron a la seva filla Isabel, buscà el suport dels liberals. Nomenada regent durant la malaltia de Ferran VII, formà un govern reformista moderat i permeté el retorn dels liberals exiliats.
El 1833 morí Ferran VII, ratificant en el seu testament a Isabel i nomenant regent a Maria Cristina. Carles es proclamà rei iniciant-se així la primera guerra carlina.
Com hem vist, la història d’Espanya durant els segles XVIII i XIX és una constant successió d’avanç i retrocés. Les reformes promulgades per uns, són abolides pel seus successors (o per els mateixos que les han promulgat, inclús), no arribant mai a ésser aplicades a tot l’Estat ni a veure’n els resultats. Els interessos de l’alta noblesa i de l’Església (que solen anar de la mà) frenen les reformes mantenint Espanya en l’Antic Règim i impedint-ne el progrés. Per si no n’hi havia prou amb aquest dos poders, a més hi ha l’exèrcit, que intervé en política quan li convé, tant per un bàndol com per l’altre. Amb tot açò no és d’estranyar que estiguem com estem; la qüestió és, tant ha canviat tot? …continuarà…
dimarts 21 novembre 2006 a les 00:12
Això passa perquè als reis que arretiravem no els matàvem. Mira a França, si més d’un cap hagués rodat per terra no hauria hagut tant d’embolic.
Per exemple, si a Alfons XII l’aguessin “guillotinat” ara seriem una República, segurament Franco ho hauria deixat tot “atado y bien atado” d’una altra forma, però la Democràcia hagués aplegat igualment, hauria “cantat” massa un dictadura a les portes del segle XXI…
No sé, no sé. És interessant si més no…
dimarts 21 novembre 2006 a les 00:15
Coi, perdoneu. M’he deixa’t una cosa molt important:
Salut i República!
dimarts 21 novembre 2006 a les 00:42
Ita est, salus et respublica!
divendres 24 novembre 2006 a les 12:07
jaja un bon resum tenint en compte q tinc examen d’això i més la 7mana q ve.. merci
divendres 24 novembre 2006 a les 23:16
No es mereixen. Gràcies a tu per visitar el blog.
diumenge 3 desembre 2006 a les 19:59
1r: Mai no haguessen funcionat les reformes, pq totes elles eren parcials. Mai no es pot canviar del tot la supraestructura sense canviar la infraestructura. Els reformadors il·lustrats fracasaren pq, òbviament, no volien canviar ni la societat ni l’economia, sols volien aprofitar de les reformes allò q creien q sanejaria l’economia i q enfortiria l’Estat. Tm, com enfortir un estat feudal per molt q il·lustrat, sense eliminar el feudalisme? Això darrer, no ho volgué mai cap dels reis espanyols. Ni Ferran VII qn abolí la Llei Sàlica. A més, tots ells eren reis q no creien en la nació (si existeix, q és més q dubtós…) ni en el poble, pq s’haurien d’haver preocupat per ells?
2n: Poc canviar totalment una societat sense un previ “estat mental” propici al canvi? Doncs… Potser q no. Qualsevol legislació avançada i progressista feta a Espanya entre 1700 i 1900 (o més tard…) ensopega amb el mateix: els espanyols, des del més poderós fins al més paupèrrim, sempre han odiat els canvis i han enyorat un passat idealitzat i inexistent. Amb la ignorància congènita dels espanyols era impossible canviar res: la llavor queia en una terra sembrada de sal. Sols pogueren canviar la situació aqueixos dos segles de frustració i allò q s’anomena el “moviment obrer”, i així i tot aq es basà en l’hegemonia de l’home ignorant… Almenys fins la darrera guerra civil, qn els eliminaren als obrers conscienciats. I ara… Ni n’hi ha.
3r: I darrer, l’únic lloc on la mentalitat no era manifestament passiva davant del poder, ans al contrari, era participativa i es basava en la iniciativa dels particulars i no en la sopa bova dels governs (una característica molt castellana i “por ende” molt espanyola…) fou la Corona d’Aragó ans de la desfeta de la Guerra de Successió. La tendència al parlamentarisme i a la representativitat en les institucions de “les forces vives” a la Corona d’Aragó, ens hagués dut directament a un model estatal, com l’anglés. I la tendència cap a un creixement econòmic de tipus capitalista més o menys propi, tb era evident i ascendent. I hagués crescut econòmicament i políticament des d’un model autòcton i autogenerat, no implantat a la força o des de dalt, com el parlamentarisme q tenim ara, una “democràcia de baixa intensitat”. L’estat borbònic s’encarregà de desmuntar una economia i una societat emergent i anihilar-la. La mentalitat d’esforç, d’interés i de treball q féu diferents als anglesos, alemanys, suecs, francesos… i q els feu capaços d’acceptar la modernitat, estava ben arrelada tb ací a la Corona d’Aragó, i fou destruïda. En l’actualitat, encara no la tenim, ni la tindrem. Simplement ens hem modernitzat al servei del nou imperi capitalista occidental, per a poder produir i per a poder consumir. Som una sucursal del Capital transestatal, la “nostra “burgesia” espanyola” són mers administradors indígenes d’una economia paracolonial q es complau en destruir l’única burgesia autòctona i els seus mercats a major glòria dels amos estrangers i del seu propi ego nacionalista. Si és q són nacionalistes, q ho dubte… Pq, el Capital té bandera o nació o pàtria? Visca l’anarcocapitalisme!!! I qn deixem de ser-hi útils? Ens deixaran empobrir i prou.
…
Sols unes reflexions. Pq darrere de la història: successió de fets narrats, hi ha la HISTÒRIA: anàlisi crítica i interpretativa dels fets, en termes, tb, de causa i efecte.
He dicho.
F..?
diumenge 3 desembre 2006 a les 20:57
Ferdinandus locutus, causa finita :D.
dilluns 3 novembre 2008 a les 17:44
M’ha sigut de bon complement per a l’exàmen que tinc demà. Així que, GRACIES =)!
dilluns 3 novembre 2008 a les 18:51
Gràcies a tu, David, per deixar el comentari!