Es podria dir que no sóc massa aficionat al futbol, a pesar de considerar-me barcelonista fins la medul·la, però avui us vull parlar d’un joc que està considerat un precedent del futbol modern: el “calcio in costume” o “calcio storico fiorentino” o “calcio in livrea”.
Aquest joc té el seu origen en un antic joc grec, adaptat per les legions romanes de Florència per mantenir-se en forma. Practicat durant l’Edat Mitjana com el gioco del calcio (joc del cop de peu), no fou fins a l’arribada dels Mèdici al poder (segle XV) que s’oficialitzà. Fins a finals del segle XVIII es va concebre com un espectacle programat per la noblesa urbana per celebrar moments especials (casaments, recepcions, trobades cortesanes…), encara que també s’utilitzà per a entretenir el poble. Amb el pas del temps, es convertí en un espectacle festiu i caigué en l’oblit a principis del segle XIX. A partir de 1930 (any del quart centenari del setge a Florència per les tropes de l’emperador Carles V, durant el qual es disputà una partida de calcio) començà a recuperar-se. Avui en dia es celebren tres partides a l’any durant la tercera setmana de juny a la plaça de la Santa Croce.
Les regles oficials del calcio foren publicades per primera vegada el 1580 pel comte Giovanni de Bardi. Les principals places de Florència, entre elles la de la Signoria o la de Santa Maria Novella, servien com a camps de joc per al calcio. La de la Santa Croce era una de les més grans de la ciutat (al segle XV tenia 137 metres de llarg per 50 d’ample). Però no sols açò la convertí en un camp ideal. L’any 1530, les autoritats de la ciutat decidiren celebrar els encontres en aquesta plaça perquè consideraren que aquest era el millor lloc des d’on vigilar les tropes de Carles V, que assetjaven la ciutat. La ciutat de Florència tenia quatre equips, cadascun amb un color diferent: el blanc identificava l’equip del Santo Spirito, el blau el de la Santa Croce, el roig el de Santa Maria Novella i el verd el de San Giovanni.
Cada equip estava format per 27 homes fornits i d’origen noble. L’objectiu era col·locar la pilota en la meta, una línia marcada a cada extrem del camp. Per aconseguir portar la pilota fins a la meta els jugadors podien llançar la pilota amb els peus i agafar-la amb les mans. Els únics jugadors que podien llançar la pilota amb les mans eren els defenses (tres per cada equip), que actuaven de porters. El calcio era (i en les partides que actualment es juguen encara ho és) un joc extremadament violent, ja que empentes, rebolcades, cops de puny, puntades de peu i tota classe d’artificis entre els contrincants estaven permesos (hi havia moments fins i tot, en els quals els jugadors deixaven de preocupar-se pel baló i es dedicaven a colpejar i agredir els rivals). El joc durava uns 50 minuts.
Aquesta activitat gaudí de tanta fama que no tardà en practicar-se també a Roma. Entre alguns dels seus jugadors més il·lustres es troben els posteriors papes Climent VII, Lleó XI i Urbà VIII.
Ací us deixe un vídeo (en italià) en el qual podreu contemplar la brutalitat d'aquest esport (després que diguen que els videojocs fan la gent violenta…):

Curiós esport, si més no.

Compartir