Hic et nunc

Aquest migdia, en eixir de classe, he passat per la llibreria Tirant lo Blanch, a la vora de la facultat. Com que no buscava cap llibre en particular, he estat una bona estona mirant i remirant els prestatges de la llibreria, fins que m’he trobat amb un parell de llibres que m’han fet el pes: d’una banda, La República Romana de José Manuel Roldán, i de l’altra, Nuestra especie del nord-americà Marvin Harris.

El de Roldán és el primer volum d’una història de Roma publicada per Cátedra que comprén el període històric que va del naixement de la ciutat de Roma fins a la mort de Juli Cèsar el 44 aC. El llibre ja el vaig emprar l’any passat en aquell treballet que vaig fer sobre les magistratures romanes i, com que em va deixar una bona impressió i no està mai malament tindre una obra a la qual recórrer en cas de dubte sobre algun esdeveniment o alguna cronologia concreta, he decidit emportar-me’l.

El segon, el de Marvin Harris (eminent antropòleg que publicà un grapat de llibres de divulgació antropològica), és una mena de compendi de gran part dels coneixements que tenim (o, millor dit, teníem quan es publicà el llibre, l’any 1990) sobre la nostra espècie (d’ací el títol). Pel que he pogut copsar fullejant-lo, el llibre es divideix en una sèrie de capítols que tracten qüestions i aspectes concrets de l’evolució material i cultural de l’home com, per exemple, per què mengem més del que necessitem o per quina raó es produeixen les guerres. No havia sentit mai parlar d’aquest llibre, però en veure’l en un prestatge i donar-li un cop d’ull m’ha cridat l’atenció, així que l’he afegit al carretó de la compra.

Com sol passar-me, ara per ara tinc un altre llibre entre mans (La civilización romana: vida, costumbres, leyes, artes de Pierre Grimal) i no podré començar el de Marvin Harris fins més endavant (de fet, en tinc uns quants en llista d’espera, però segurament me’ls botaré). De totes maneres, no passeu ànsia, quan l’haja llegit ja vos contaré alguna cosa més; em sembla que li trauré bastant de suc a aquest llibre.

Polibi, oriünd de la ciutat grega de Megalòpolis, visqué aproximadament entre els anys 200 i 118 aC. Fill d’una família de la classe governant, tingué l’oportunitat de conèixer de primera mà els assumptes polítics i militars del seu temps. Ocupà diversos càrrecs rellevants en la Lliga Aquea, i fou portat com a ostatge a la ciutat del Tíber per haver contribuït a la neutralitat de la Lliga en la guerra entre Roma i Perseu de Macedònia. A Roma s’encarregà de l’educació d’Escipió Emilià, junt amb el qual Polibi recorregué més tard les terres d’Hispània, la Gàl·lia i Àfrica, assistint a moltes de les campanyes d’Escipió. Durant aquests viatges Polibi posà per escrit els coneixements geogràfics que anà adquirint, i, en tornar a Roma, es dedicà a la historiografia.
L’obra historiogràfica de Polibi inclou una descripció detallada de la Constitució romana de la seua època, gràcies a la qual podem conèixer millor el marc polític en què es desenvolupà la República romana. Polibi concep la Constitució romana com a gairebé la única que té un caràcter “mixt”, és a dir, que és una mescla dels principals sistemes polítics existents. Aquest caràcter “mixt” ve expressat pels tres puntals de la constitució, els cònsols, el Senat i el poble, cadascun dels quals equival a un sistema de govern diferent.
A propòsit dels cònsols, que serien l’element monàrquic, Polibi diu el següent:
«Els cònsols, mentre són a Roma i abans de treure l’exèrcit, són senyors de tots els afers públics. Els altres magistrats són subordinats a ells, i els han d’obeir, si fem excepció dels tribuns de la plebs [...]. I, d’aquelles coses que són administrades pel poble, perquè corresponen a empreses comunes, són els cònsols els qui n’han de tenir cura, els qui han de convocar les assemblees, introduir les mesures i dirigir l’execució dels decrets del poble. Els cònsols tenen una potestat pràcticament incontrolada en la preparació de les guerres i en la direcció de les campanyes [...]. Els cònsols poden així mateix gastar qualsevol quantitat de l’erari públic [...]. Es podria dir amb tota raó que la constitució romana, si hom considera només aquest aspecte, és simplement monàrquica i reial.» [1]
Pel que fa al Senat, l’element aristocràtic:
«El Senat exerceix, primordialment, vigilància sobre l’erari, perquè té potestat sobre tots els ingressos, i sobre la major part de les despeses. Si descomptem els pagaments als cònsols, els qüestors no poden disposar dels fons públics sense l’autorització del Senat. I d’aquella despesa, la més gran i cabal de totes, que els censors fan durant cinc anys per refer i reparar es edificis públics, també en disposa el Senat, i és per ell que els censors obtenen l’aprovació. De la mateixa manera, aquelles injustícies ocorregudes a Itàlia i que exigeixen una investigació pública, com són les traïcions, els perjuris, els enverinaments i els assassinats, cauen sota la jurisdicció del Senat [...]. És el Senat qui té la previsió, si val trametre una ambaixada a algú de fora d’Itàlia [...]. El Senat tracta també com cal contestar, i com cal comportar-se amb cadascú, quan arriben ambaixadors a Roma. En tot el que hem dit fins ara el poble no hi té cap part. Així, al qui arribi a Roma quan no hi són els cònsols, la constitució li semblarà perfectament aristocràtica. D’això, molts grecs, i també alguns reis, n’estan convençuts, perquè els seus assumptes, els han tractats íntegrament amb el Senat.» [2]
I, finalment, a propòsit del poble romà, l’element democràtic:
«Després de tot això, hom podrà preguntar raonablement la part que és reservada al poble en aquesta constitució, i com és aquesta part, si és que el Senat té jurisdicció sobre tot el que hem descrit, i principalment si disposa dels ingressos i de les despeses, i si els cònsols, per llur part, tenen un poder autàrquic per a arranjar els preparatius de guerra, i si durant la campanya tenen la potestat suprema. No manca, però, la seva part al poble, el qual té precisament la més pesada. En aquesta constitució, el poble és, només ell, àrbitre que determina premi o càstig, els únics puntals de les dinasties i de les constitucions, i, en una paraula, de tota la vida humana [...]. El poble judica sovint sobre les multes, sempre que cal imposar-ne alguna per a rescabalar del dany infligit, i si això passa principalment quan els acusats han ocupat els càrrecs més alts. El poble és l’únic facultat per a imposar la pena de mort [...]. A més, el poble és qui assigna els honors als qui en són dignes, cosa que en una constitució és el millor trofeu d’una noble conducta. El poble té també potestat per a examinar les lleis, i, cosa més important encara, el poble és el qui delibera sobre la pau i la guerra, i també sobre les aliances, els tractats de pau i els pactes; és el poble qui ho ratifica tot definitivament, o al contrari. D’aquesta manera, novament amb raó, hom podria dir a partir d’aquests fets que el poble té una gran part en la constitució, i que aquesta és una democràcia.» [3]
L’equilibri entre aquestes tres formes de govern, en aparença estable i eficaç, no durà eternament i el sistema acabà sent víctima, entre altres coses, d’un mal inherent a la condició humana: la corrupció i la voluntat de poder.
———
[1] Polibi 6.12.1-9 FBM
[2] Polibi 6.13.1-9 FBM
[3] Polibi 6.14.1-12 FBM