Ahir al matí, a classe de Prehistòria, ens tocà veure els orígens del neolític i les diferents teories que existeixen al respecte. Entre totes aquestes teories em cridà l’atenció una de molt curiosa, de la qual no havia sentit a parlar mai. Es tracta de la proposada per Jacques Cauvin el 1994 segons la qual la revolució agrícola que comportà l’inici del neolític anà acompanyada d’una revolució ideològica. Així, davant les necessitats sorgides arran de l’increment de la població mesolítica i de la voluntat d’obtindre més recursos per tal de mantindre-la, s’inicià un procés d’adaptació ideològica a través de diversos mecanismes psicològics, que conformaren progressivament una concepció còsmica en què la creació de mites, divinitats i creences actuà com a incentiu de les accions d’aquella gent. Cauvin afirma, doncs, que el naixement de les divinitats i el naixement de l’agricultura es troben estretament relacionats.

D’una banda, resulta inquietant (o no tant, en realitat és una constant al llarg de la història) el fet que l’adaptació ideològica que hem comentat dalt podria haver-se produït  [1] mitjançant un procés d’imposició per part de les “classes dominants” mesolítiques. És a dir, que les “elits governants” (si és que poden anomenar-se així) d’aquelles societats encara caçadores-recol·lectores haurien promogut un procés de “propaganda ideològica” per tal de convéncer a la resta de gent que calia passar de perseguir animals i recollir fruits a cultivar determinades plantes i domesticar alguns animals, sedentaritzant-se així definitivament. Aquesta transformació ideològica comportà l’aparició d’un nou modus vivendi, propi del model agrícola, que exigia moltes més hores diàries de treball dur, en lloc de les dos o tres hores que, en climes favorables, eren suficients per a la caça, la pesca o la recol·lecció d’aliments [2]. Ja veus tu quina gràcia!

D’altra banda, i tornant a l’aspecte religiós, crida l’atenció (encara que tampoc és res de nou) el fet que la religió tal i com l’entenem en l’actualitat [3] podria haver nascut com a una eina de control social, en aquest cas per tal d’assegurar la transició cap al nou model agrícola sedentari. Fins aleshores, les manifestacions artístiques tenien un contingut religiós naturalista i no teista, i donen a entendre que per als humans del paleolític allò sagrat era el món mateix. Amb el “naixement dels déus” (inicialment una figura femenina i un déu-bou), que, com hem dit, es produí junt amb el sorgiment de l’agricultura, allò sagrat es traslladà més enllà del món i els éssers humans quedaren subjugats als éssers divins, en una posició inferior de lloança i súplica envers la divinitat. Si abans el “paradís” havia estat entre els homes, a partir del “naixement dels déus” es situà per damunt d’ells.

Ja ho veieu, sembla increïble les coses que es poden aprendre un dimecres qualsevol a les 9 del matí en classe de Prehistòria. Qui m’ho anava a dir!

———
[1] No he llegit l’obra de Cauvin i, per tant, no puc dir-vos amb total seguretat si ell afirma o no que es produí una “imposició per part de les ‘classes dominants’ mesolítiques del nou model agrícola”, però això és el que he deduït del que s’ha dit a classe.

[2] No hem de veure el procés de transició cap a l’agricultura com una mena d’”expulsió de l’Edén” (encara que potser fou aquest canvi en la manera de viure dels humans el que donà lloc a la idea d’un “paradís perdut”) ni tampoc com una mena de complot per part d’aquesta “elit dominant” per tal de fer la punyeta a la resta de la població (el canvi a l’agricultura es degué produir perquè no hi havia alternativa, per la qual cosa els “governants” intentaren afavorir el canvi, o penseu que la gent hauria acceptat treballar de sol a sol només perquè ho diguera el xaman o qui fóra?).

[3] Bé, en aquest cas potser seria més correcte parlar de “divinitats” en comptes de “religió”, però què són les divinitats si no la base de la religió?

El pensament crític o racional, però, no accepta l’elaboració mítica i radicalment teòrica que defineix l’ésser humà com un ésser diferent i superior a la resta pel simple fet (no demostrat empíricament, per cert) d’haver estat creat de manera especial per un suposat Déu. Així doncs, per tal de respondre a la pregunta que ens plantejàvem al principi (què diferencia els humans de la resta d’animals?), el pensament racional recorre a la ciència.

I què ha dit la ciència sobre la diferenciació entre els humans i la resta dels animals? Ha dit moltes coses. Ha dit que humans i no humans ens diferenciem pel fet que els primers emprem instruments i els segons no, la qual cosa s’ha demostrat que és falsa, ja que altres primats com els ximpanzés i els orangutans també n’utilitzen. Ha dit que és el llenguatge allò que ens fa humans, i sembla que és un tret fonamental a l’hora de definir-nos, ja que la resta dels éssers vius no disposen d’un sistema de llenguatge tan complex com el nostre, però no hem d’oblidar que els altres animals també disposen de sistemes de comunicació molt desenvolupats. Ha dit que és la memòria (el “tindre un passat”) allò que ens diferencia de la resta d’animals, però tampoc, estudis han demostrat que animals no humans són capaços de recordar-se’n de les coses. I finalment, també ha dit que el principal tret diferenciador dels humans és la capacitat de pensar en el demà, de planificar i projectar de cara al futur. Però sembla ser que tampoc és això el que ens fa únics als humans.

Llig al número d’aquesta setmana d’El Temps una entrevista en què el primatòleg Josep Call diu que estudis recents han demostrat que els bonobos, els ximpanzés i els orangutans són capaços de seleccionar un instrument al vespre, endur-se’l dalt l’arbre, on dormen, i a l’endemà baixar-lo i utilitzar-lo per a qualsevol cosa. Com diu el text “quan l’escullen no tenen cap servei per a l’instrument, però l’endemà l’agafen i baixen”. Un altre exemple és el d’un ximpanzé d’un zoo de Suècia que gaudeix tirant pedres als visitants: “com que els cuidadors ho saben, intenten que no en tingui a mà. Però ell, abans que els visitants hi arribin, va a llocs de la instal·lació on hi ha trossos de ciment que pot trencar, fa com discs de la mida adient i prepara piles de pedres. I quan la gent hi arriba, patam! Això és planificar”. És cert que hi han altres animals que es preparen de cara al futur (com les formigues, que acumulen menjar, o els ocells, que fan el niu), però “la seva resposta és controlada per paràmetres hormonals, de llum, etc.”, és a dir que ho fan automàticament quan es presenten unes determinades condicions o quan arriben a un determinat estat fisiològic. Els primats dels estudis que hem comentat més amunt, en canvi, si no tenen la necessitat, per exemple, de guardar l’instrument, no el guarden.

Aquests estudis no volen dir que els primats tinguen la mateixa capacitat de planificació que nosaltres (que es sàpia no planifiquen les vacances d’un any per l’altre ni res d’això), però ens demostren que la línia que ens separa als humans de la resta dels éssers vius no és tan clara ni tan evident com la pintaven (i la pinten) aquells que creien (i creuen) que l’home fou creat per Déu ex professo tal i com és en l’actualitat, sense cap evolució.

Lògicament, al virus de la grip, al de Coxsackie o al Streptococcus pyogenes els importa ben poc si jo he tocat la campaneta i li he posat un ciri a sant Blai o no, si em tope amb ells i es donen les condicions necessàries, cauré malalt igual. Això és evident, clar que sí, però no per això deixe d’anar cada any a posar-li el ciri al sant i a tocar la campaneta, igual que  per sant Antoni puge a la Capelleta a veure com es beneeixen els animals i igual que quan vaig ser quinto vaig anar a portar tant el sant Blai com el sant Bonaventura.

Jo no crec en Déu, bàsicament em sembla que la seua existència no té cap sentit fora de la ment humana i de la necessitat de superar la por a la mort (si creiem en Déu i hem estat bons no hem de témer la mort, que bé!). És a dir, pense que qualsevol divinitat (déu o Déu) és una invenció humana, i punt. Els déus grecoromans foren creats a imatge i semblança dels mortals; són uns déus vulgars i volubles, i no deixen de ser humans normals i corrents, però amb superpoders. Totes les seues històries podrien encaixar perfectament en qualsevol dels còmics de Marvel. El Déu dels cristians, en canvi, sembla que se’l van currar més; no només el van dotar de tots els superpoders haguts i per haver (omnipotència, omnipresència, omnisciència), sinó que el van fer molt més enrevessat (Déu és un i tres alhora, està en tot però no acaba d’estar, té i no té forma), i per acabar-ho d’arreglar van afegir allò del lliure albir, una mena de comodí per tal de justificar els patiments de la humanitat i així dir que Déu és tan i tan bo que va preferir donar llibertat als homes, encara que açò pogués provocar que es destruïren entre ells. Sí, serà molt i molt complex (2000 anys de discussió teològica donen per a això i més), però aquesta complexitat no és altra cosa que la mescla de tots els déus clàssics junts amb algun afegit que altre. No deixa de ser una entelèquia.

Encara que no crega en l’existència de Déu, això no m’impedeix participar de tant en tant en actes de caràcter religiós. Ara bé, no participe de la part espiritual de l’esdeveniment (Déu me’n guard!), a mi el que m’interessa és l’aspecte profà d’una determinada festa o d’una determinada tradició. És a dir que no vaig a posar-li ciris a sant Blai perquè crega en ell ni en el seu poder curatiu, sinó perquè m’agrada com es celebra la festa  i m’atrau en tant que tradició. Antropologia cultural amateur? Potser.

L’edifici de la cultura occidental té en la tradició cristina el seu basament principal (la tradició clàssica potser seria el terreny sobre el qual s’alça l’edifici complet) i, per tant, la gran majoria de les nostres tradicions són d’origen religiós, ens agrade o no. En conseqüència, independentment de les nostres creences, no hem de donar l’esquena a tot allò que olga a religió simplement per això, per oldre a religió.

En canvi, el vocable grec per a home, ánthropos (ἄνθρωπος), remarca allò que ens diferencia de la resta d’animals. Ánthropos, en grec, significava originalment el que mira cap amunt. Segons el filòsof Plató és precisament això, el fet d’examinar allò que veu, el que diferencia l’home, ánthropos, de la resta d’éssers de l’Univers.

Enllaçant aquesta curiosa reflexió etimològica amb l’estudi de la filogènia humana (toma!), i aplicant-hi la cèlebre qüestió de què va ser abans, l’ou o la gallina? podem plantejar-nos la següent pregunta: quin és el primer homínid que passa de ser un simple homo (no Homo, atenció) a ser també un ánthropos? És a dir, quin fou el primer homínid que desenvolupà un pensament crític, que començà a preguntar-se pel món que l’envoltava? L’Homo ergaster, l’Homo erectus, el Heidelbergensis, el Neanderthalensis, el Sapiens, tots ells (i algun altre) són ferms candidats al títol. Però, quin de tots fou el primer en abstraure’s? Vés tu a saber.

Eixa és una de les “grandeses” de la prehistòria (en tant que període de la història i en tant que disciplina científica que estudia aquest període), que ben poques coses poden saber-se del cert.