Hic et nunc » Art

Meravelles Valencianes

Blai — Sun, 13 Jan 2008 02:52:01 +0000

Logotip de la campanya pro Meravelles Valencianes

Fa una estona, mentre buscava informació (per curiositat pura i dura) sobre la dilatada història de la ciutat de Llíria, m’he trobat amb una interessant iniciativa.
Si fa quasi un any, des de la New7Wonders Foundation ens proposaven l’elecció de les noves meravelles del món; ara, des del club de viatges Fil-per-randa pretenen que triem les set Meravelles Valencianes. Aquesta vegada, però, les 56 candidates han estat agrupades en 7 categories independents: esdeveniments culturals i patrimoni immaterial, parcs i paratges naturals, conjunts historicoartístics, peces arqueològiques i obres d’art, monuments naturals, monuments arquitectònics històrics, i monuments arquitectònics moderns dels segles XX i XXI. En cadascuna d’aquestes categories hem de triar una meravella, de manera que al final en tindrem set, una de cada àmbit.
La veritat és que em sembla d’allò més encertada la iniciativa, perquè crec que pot servir per fer un poc de publicitat d’alguns monuments valencians (ja siguen naturals, culturals o arquitectònics) que potser no coneixem (en el meu cas, no tenia ni idea de l’existència del curiós pelegrinatge de Les Useres) o que ens caldria tenir més en compte.
Jo ja he votat, què espereu per fer-ho vosaltres?

Història de l’Art

Blai — Thu, 17 May 2007 22:43:26 +0000

Demà, els cinc alumnes d’Història de l’Art de l’IES Pedreguer tenim l’últim examen del curs d’aquesta assignatura. Història de l’Art és una assignatura obligatòria per als alumnes del batxillerat Humanístic i opcional per als de Ciències Socials (per a aquests l’altra opció és Economia). Quan vaig triar les assignatures que he fet enguany em vaig veure obligat a agafar-la, i no sabia massa bé què em trobaria. Ara, després de tot el curs puc dir que no me’n penedisc d’haver-la hagut de triar i, és més, em sembla que no haver-ho fet hauria estat un gran error.
Durant tot el curs hem donat, d’una forma bastant superficial i ràpida, des de l’art prehistòric fins a l’art del segle XX, passant per l’art clàssic, el medieval, el renaixement, el barroc, el segle XIX…
D’entre tota aquesta barreja d’estils, artistes, materials i obres d’art puc dir que els meus moments artístics favorits són l’art clàssic (les grans obres de Grècia i Roma, que, a pesar del pas de temps, continuen inexorables i orgulloses), les catedrals gòtiques (magnífics exemples del que són capaços els homes, a més de precioses obres d’art), les escultures de Bernini (plenes d’expressivitat, emoció i sentiment), els quadres del barroc holandés i especialment Vermeer (els seus ambients burgesos i la llum dels seus quadres m’encisen) i les obres de Monet (impressionisme portat a sublims extrems), Renoir (preciós classicisme dins de l’impressionisme) i Van Gogh (meravellosa i ondulant bogeria).
Ara que ha arribat el final crec que hem anat massa apressa; m’hauria agradat aprofundir en diversos temes, hauria volgut conèixer més sobre alguns quadres, sobre alguns edificis, i sobre algunes escultures. Hauria desitjat poder entendre els autors, el perquè de les seues obres, etcètera. Desgraciadament, no hi ha hagut temps per a tot açò. Però no em puc queixar. He acabat el curs amb una visió general de tota la història de l’art, ara aprofundir-ne és cosa meua.

Visita a València I

Blai — Fri, 09 Mar 2007 00:20:24 +0000

Avui els alumnes d’Història de l’Art de l’IES Pedreguer hem anat de visita a València. Per no fer un post massa extens, dividiré la visita al cap i casal del País Valencià en dos articles: el el primer, que és aquest, parlaré de la visita pròpiament dita i en el segon de les reflexions que m’ha provocat l’excursió.
Aquest matí, al voltant de les 07:30h del matí hem eixit de Pedreguer en direcció a l’estació de tren de Xeraco, on hem arribat trenta minuts després. Llavors hem comprat els bitllets i, després d’esperar uns quinze minuts, hem pujat al tren que ens ha portat a l’estació del Nord de València. Un cop allí, i després de pegar-li una miradeta (l’estació és d’estil modernista), ens hem dirigit cap a la Llotja de la Seda, que encara no havia obert les portes al públic. Per fer temps ens hem dirigit a l’església barroca dels Sants Joans, que si que hem pogut recórrer i contemplar. En eixir de l’església dels Sants Joans, hem entrat al mercat central, també d’estil modernista, i a continuació hem tornat a la Llotja, que ja estava oberta. Aquesta fou construïda entre 1482 i 1533 i és una de les mostres més representatives del gòtic tardà català. Després d’admirar durant una bona estona la bellesa deliciosa i austera (pròpia del gòtic català) de la Llotja, hem anat a buscar un lloc on esmorzar.
Més tard, ja amb les panxes plenes, hem anat a visitar l’església de Santa Caterina, d’un gòtic pur i simplista, però meravellós. Seguidament, ens hem dirigit a la plaça de la Verge per assistir a la sessió del Tribunal de les Aigües, abans, però, hem entrat a la basílica de la Verge. Un cop acabada la sessió del Tribunal, que ha estat curta perquè no s’ha presentat cap denunciant, hem entrat a la Seu. Aquesta fou construïda entre els segles XIII i XV, encara que posteriorment fou objecte de nombroses reformes, que arribaren a ocultar el seu aspecte gòtic original. En entrar a la Seu, el primer que hem fet ha estat pujar a la torre del Micalet (del segle XIV), on a pesar del vent, hem pogut contemplar una preciosa vista de tota la ciutat. En baixar, hem donat una volta per l’interior de la catedral, i hem pogut observar els meravellosos frescos renaixentistes de l’absis central. Aquests foren encarregats per Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) i pintats el 1472 per Paolo Da San Leocadio i Francesco Pagano, i es redescobriren l’any 2004. Els frescs mostren dotze àngels músics que presenten un estat de conservació magnífic gràcies als treballs de restauració realitzats durant els últims anys.
Acabada la visita a la Seu, ens hem dirigit a la plaça de l’Ajuntament (anteriorment plaça del País Valencià) per presenciar la mascletà. Què us he de dir sobre la mascletà? Sols que jo no hi havia anat mai i que no me’n penedisc, he de dir que no sóc gens faller jo (sí, sóc valencià i no m’agraden les falles, què passa?).
Després d’uns quants trons i molt de fum hem anat a veure l’edifici del Banc de València i la façana del palau del marqués de Dos Aigües. Seguidament hem anat a veure la porta romànica de la catedral i hem buscat un lloc per dinar. Després d’estar buscant durant una estona ens hem decidit per un simpàtic café-bar brasiler situat al carrer de Serrans, on hem menjat uns pans-formatge (una espècie de petits entrepans, la massa dels quals està replena de formatge) i unes croquetes típiques del Brasil (o almenys això ens han dit).
Acabat el dinar, al voltant de les 15:40h hem intentat accedir a les torres de Serrans, però ens han informat que no estarien obertes al públic fins les 16:30h, així que hem decidit anar al Museu de Belles Arts de València Sant Pius V. Allí em pogut donar un ràpid cop d’ull a una gran quantitat de pintures d’entre els segles XIV i XX. Després de recórrer quasi tot el museu hem tornat a les torres de Serrans i hi hem pujat. Vistes les torres hem tornat fins a l’estació del Nord per agafar el tren fins a Xeraco, on ens han recollit amb cotxe i hem tornat a Pedreguer.
Bé, això ha estat la visita, pròximament us oferiré un altre post amb unes quantes reflexions fetes durant la visita al cap i casal.

Ací us deixe un enllaç on podreu trobar algunes fotografies de la visita.

Johannes Vermeer

Blai — Thu, 01 Mar 2007 17:43:33 +0000

Avui hem començat amb el barroc en classe d'Història de l'Art, dins d'aquest període trobem un dels meus pintors favorits de tota la història de la pintura, es tracta de Johannes Vermeer.
Nascut el 1632 a Delft, una ciutat holandesa d'uns 15.000 habitants, fou el segon i últim fill d'un matrimoni de classe mitjana que regentava una fonda. El pare, a més, era fabricant de caffa, una espècie de setí, i posseïa l'autorització per a comprar i vendre quadres. El jove Jan (Jan és diminutiu de Johannes), optà per la pintura i, com marcaven les lleis comercials holandeses, hagué de superar un període d'aprenentatge de sis anys en el taller d'algun mestre. Acabat el període, el pintor tenia 21 anys, fou admès al gremi de Sant Lluc, el dels pintors i artesans, i pogué signar les seves obres. En aquest mateix any es casà amb Catharina Bolnes, filla d'una família acomodada. Fou un casament segurament, per amor, i la mare de la núvia, Maria Thins, acceptà l'enllaç a contracor, ja que Jan era socialment inferior i, a més, era protestant. No està massa clar si Vermeer es convertí al catolicisme, encara que, després del casament, ell i la seva esposa es traslladaren a l'anomenat "barri papista", cosa que tancà a Vermeer algunes portes.
Holanda estava en ple auge econòmic, era l'època daurada de la pintura de gènere, en la qual els burgesos esperaven contemplar les comoditats i els luxes dels seus domicilis. Vermeer continuà amb les mateixes temàtiques que els seus coetanis, però elevà allò quotidià a la categoria de sublim. Els seus protagonistes irradiaven una dignitat i un misteri mai vistos, els seus espais responien a una detallada planificació, les textures semblaven reals. és necessari observar un vermeer a pocs centímetres per adonar-se'n del perquè de la il·lusió de la realitat: cada superfície és el fruit de centenars d'acurades pinzellades. El talent de Vermeer li fou reconegut ja en vida, cosa que demostra el fet que ocupà grans càrrecs en el gremi de pintors. No obstant això, l'artista tenia un problema: l'execució de cadascuna de les seves obres requeria una enorme quantitat de temps. Els experts creuen que no pintà molts més dels 35 quadres que avui en dia es coneixen, quan el catàleg de qualsevol pintor de l'època incloïa centenars d'obres. Els vermeers eren, quasi amb total seguretat, obres de preu elevat, que pocs estaven disposats a pagar. Es creu que el principal client de Vermeer fou un cerveser milionari anomenat Pieter van Ruijven, amb qui Jan mantingué una estreta relació.
Johannes i Catharina foren un matrimoni feliç, però sempre necessitat de diners. Tenien onze boques a alimentar i l'escassa producció del pitor no proporcionava ingressos suficients. A causa d'açò hagueren de recórrer, en més d'una ocasió als préstecs. El 1672 es trencà aquell fràgil equilibri, els francesos envaïren Holanda, esclatant una guerra de cinc anys que féu caure el país en una important crisi econòmica. Comprar quadres no figurava entres les prioritats de ningú i el pintor caigué en la desesperació, "Entrà en un desànim tal que en un dia o dia i mig passà d'estar sa a estar mort", escrigué la seva esposa. El 15 de desembre del 1675 Johannes Vermeer era soterrat als 45 anys d'edat. La seva esposa envià cartes de súplica als creditors, finalment es declarà en fallida i ella i els seus fills sobrevisqueren gràcies a l'ajuda de sa mare, Maria Thins.

Ací us deixe un enllaç on podreu trobat totes les obres de Vermeer fotografiades i comentades (en anglés).

Antoni Gilabert i Fornés

Blai — Mon, 22 Jan 2007 19:51:34 +0000

Antoni Gilabert i Fornés nasqué a Pedreguer el 1716 i fou un arquitecte introductor i impulsor del neoclassicisme al País Valencià. Traslladat a València amb la seva família, estudià amb T. V. Tosca i treballà com a aparellador amb el seu cunyat Felip Rubio, fundador de l’Acadèmia de Sanat Carles, on ell mateix esdevingué catedràtic d’arquitectura el 1768. És el típic representant del període de transició cap al neoclassicisme.
En 1758-60, fonamentalment a les façanes de la Duana, acusà la manera acadèmica de Tosca. En 1772-81 remodelà la capella de Sant Vicent Ferrer al convent de Sant Domènec de València, on assolí el seu punt màxim en el tractament barroc dels efectes lumínics. Féu la seva obra més important amb posterioritat al 1774: la remodelació de la catedral de València, on imposà una il·luminació cupul·lar, reduí la lluminositat de la nau central i augmentà la de les naus laterals. A més, féu l’església de les Escoles Pies, la cel·la de Sant Lluís Beltran al convent de Sant Domènec, el Palau de Justícia, el tabernacle del Temple i el retaule de la Saïdia ―tot a València―, les esglésies de Torís, Xestalgar i Callosa d’En Sarrià i l’ermita i la casa del comte de Vilapaterna, a Nules.
També se li atribueixen dues construccions al seu poble natal, Pedreguer, es tracta de la capella de la Comunió (iniciada el 1775) i la capelleta de Sant Blai (també de la segona meitat del segle XVIII). Antoni Gilabert morí el 1792 a València.

Santa Maria del Mar

Blai — Mon, 18 Dec 2006 21:36:34 +0000

Demà tinc examen d'Història de l'Art sobre l'art paleocristià, l'art bizantí, l'art romànic i l'art gòtic, així que avui us deixe un post sobre l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona, clar exponent del gòtic català:

La construcció de Santa Maria del Mar s'inicià el 25 de març de 1329, durant el regnat d'Alfons el Benigne, els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut i Ramon Despuig. S'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple, per la qual cosa la població de la Ribera (barri on es troba l'església) participà activament en la construcció del temple. Els murs, les capelles laterals i la façana s'enllestiren al voltant de l'any 1350. El 1379, a punt d'acabar-se el quart tram de les voltes s'incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà l'última clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent es cel·lebrà la primera missa.
El 1428 hi hagué un terratrèmol que provocà l'esfondrament de la rosassa, però poc temps després s'iniciaren les obres per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459, un any després s'acabaren d'instal·lar-hi els vitralls. El 1936 el temple sofrí un altre incendi que acabà amb la majoria de la imatgeria i amb l'altar barroc, afegits durant els segles següents.
Interiorment es tracta d'un edifici de tres naus, amb girola (o deambulatori) i sense creuer. Les naus consten de quatre trams i el presbiteri de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. A pesar de comptar amb tres naus, sembla que sols en tinga una a causa de la gran separació dels pilars i de l'alçària semblant de les tres naus. El resultat és un espai diàfan, unitari, amb pocs obstacles que pertorben el camp visual, característic del gòtic català. La nau central s'il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals, que es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri. Destaca, a més, l'austeritat aconseguida per les parets llises, per les columnes octogonals netes…
Exteriorment, Santa Maria del Mar presenta un aspecte massís i robust. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Globalment l'edifici forma un bloc compacte, allunyant-se de la verticalitat i lleugeresa pròpies del gòtic europeu. La façana principal consta de dues torres octogonals i de dos poderosos contraforts que emmarquen la rosassa i tradueixen l'amplada de la volta interior. Horitzontalment podem observar-hi dos trams, clarament marcats per les motllures i els terrats, mentre que a les torres l'horitzontalitat queda subratllada, una vegada més, pels terrats que substitueixen els pinacles o agulles que es poden observar en altres catedrals gòtiques. El tram inferior queda centrat pel pòrtic i el superior per la rosassa, amb els dons finestrals que a l'acompanyen entre els dos contraforts i les torres. L'austeritat general es manifesta encara més als laterals, formats per parets planes sense decoració, que tanquen l'espai entre els contraforts i permeten la presència de capelles interiors. La concepció és, per tant, molt diferent de la gracilitat dels arcbotants del gòtic francès. A la part inferior s'obren estrets finestrals, relativament petits i que corresponen cadascun, a una capella interior. Als laterals s'obrin també dues portes: la porta de Sombrerers i la de les Moreres. Posteriorment s'obrí una nova porta a l'absis, la porta del Born.

Font Viquipèdia.

Bé, espere que l'examen de demà vaja bé.

L’espoli artístic

Blai — Wed, 13 Dec 2006 00:17:08 +0000

Una cosa que sobta bastant quan es parla d’art, i sobretot d’art antic, és el fet que quasi mai coincideixen el lloc de trobada de l’obra d’art en qüestió amb el lloc d’exposició d’aquesta. Moltes d’aquestes obres, a pesar de ser d’orgien ital·lic, hel·lènic, egipci o mesopotàmic, es troben al British Museum de Londres o al Museu del Louvre. Aquest fet és fruit de l’espoli portat a terme al llarg de la història (sobretot al segle XIX) tant per britànics com per francesos (i altres), que adquiriren ―en la majoria dels casos fraudulentament― una gran quantitat d’obres d’art provinents de Grècia, Itàlia, Egipte, l’Orient Mitjà… Un exemple de tot açò és el cas dels frisos del Partenó d’Atenes, que foren “comprats” pel gover britànic a lord Thomas Bruce, compte d’Elgin, que alhora els havia “comprat” l’Imperi Otomà, que llavors controlava Grècia. El Museu Britànic s’ha negat durant anys a negociar amb les autoritats gregues, argumentant que les escultures estaven més segures i millor conservades a Londres del que podrien estar-ho a Atenes. Açò, era cert fins fa poc, quan s’inaugurà a Atenes el Museu de l’Acròpolis. El Museu Britànic però, continua negant-se a negociar la tornada les peces espoliades amb el govern grec. A més, per problemes d’espai, moltes d’aquestes peces no estan permanentment exposades al públic, o siga que, a pesar de no poder-les exposar, no les volen tornar al lloc d’origen, on sí que es podrien exposar.
Altres casos d’espoli arqueològic són els següents:

El tresor de Príam: Encara que la seva atribució al rei troià és falsa, les joies foren sostretes il·legalment de Turquia per l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann a finals del segle XIX. Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit soviètic les robà de Berlín per endur-se-les al Museu Pushkin, a Moscou, on es troben actualment.
La barba de l’Esfinx: Durant l’època de l’Imperi Otomà, els turcs empraren l’Esfinx per fer pràctiques d’artilleria, cosa que explica que el nas i la barba es desprengueren de la figura. Uns exploradors del segle XIX aconseguiren part de la barba, que s’exhibeix actualment al Museu Britànic.
Les estatuetes de Benín: A pesar que Nigèria insisteix en la devolució, el Museu Britànic es nega a restituir-les. Les peces, de bronze, daten del segle XVI i pertanyen al regne de Benín, conquerit per la Gran Bretanya el 1897.
La porta de Pèrgam: Donava entrada al temple de la ciutat de Pèrgam i està datada entre 165 i 156 a.C. Fou descoberta per arqueòlegs alemanys durant les excavacions de 1897. A hores d’ara, el govern turc continua exigint a Alemanya la devolució d’aquest tresor, que es troba al Museu de Pèrgam de Berlín.
La pedra de Rosetta: Fou descoberta el 1799 per soldats de Napoleó en la ciutat egípcia de la qual pren el nom. Els britànics la reclamaren com a botí de guerra després de la rendició de l’exèrcit francès. Exposada al Museu Britànic, ha estat una peça clau per a desxifrar l’escriptura jeroglífica.
El plomall de Moctezuma: Representatiu de la cultura astec, es troba al Museu Etnològic de Viena. No obstant, el govern austríac s’ha disposat a dialogar per al seu retorn.

Però no cal anar tan lluny per trobar casos d’apropiació impròpia de béns artístics. Al País Valencià trobem el cas de la Dama d’Elx (que actualment es troba a Madrid i que també ha passat per Paris) i el del claustre de l’Abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna (que entre 1920 i 1926 fou desmuntat i portat a Madrid, on fou instal·lat en una finca privada).
Jo pense que les obres d’art haurien d’ésser conservades el més prop possible del lloc on han estat trobades, permetent així una major aproximació al context original de l’obra d’art en qüestió.

PS (11/01/07): Avui s’ha iniciat el trasllat del claustre de l’Abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna des de Madrid (on es trobava després que l’any 1926 fou desmuntat i traslladat a una finca privada madrilenya) a Simat de la Valldigna, l’emplaçament original del claustre.

Patrimoni mundial en perill

Blai — Tue, 10 Oct 2006 19:14:16 +0000

Fa aproximadament un parell de mesos ja us parlava del desgraciat conflicte a l'Orient Mitjà, i de l'última crisi entre l'Estat d'Israel i les milícies palestines (aquesta vegada, els israelians envaïren el Líban per tal de destruir la milícia àrab d'Hezbol·là). Doncs bé, a més de les terribles conseqüències humanes que tingué aquest inútil conflicte, els atacs de l’exèrcit palestí sobre territori libanès, provocaren una terrible catàstrofe natural. Un d’aquests atacs fou dirigit a una planta energètica situada al sud de Beirut, aquest atac causà una fuga de petroli que produí una mortífera marea negra. Aquesta marea negra no sols ha afectat i està afectant al medi natural, sinó que a més està provocant la ràpida degradació de les ruïnes de la històrica ciutat de Biblos (l'actual Gubayl). Segons els experts enviats per la UNESCO a la zona del desastre, totes les ruïnes situades a la zona costanera afectada per la marea negra hauran d’ésser netejades a mà.
Però aquest no és l’únic problema. La missió de la UNESCO visità també les ruïnes de la ciutat de Baalbek (la Colonia Iulia Augusta Felix Heliopolis romana). Ací es detectaren diverses fissures en els dintells dels temples de Bacus i Júpiter, s’observà un espaiament d’algunes columnes provocat per les vibracions generades pels bombardeigs, que a més causaren el despreniments d’alguns frescs d’època romana. Per si amb açò no n'hi havia prou, alguns edificis del centre històric de la mateixa Baalbek, foren bombardejats i destruïts durant el conflicte.
Altres conflictes en la zona (com la invasió nord-americana de l'Afganistan, primer, i de l'Irak després) també han provocat greus danys al patrimoni cultural mundial. Exemples d'açó són la mesquita d'Al-Askariya (escenari de constants enfrontaments entre les tropes nord-americanes i els insurgents talibans), la vall de Bamiyan (afectada pels bombardeigs sobre la regió i per la destrucció dels budes de Bamiyan el passat 2001 a mans dels talibans)…
Tot açò és únicament una llista dels monuments estudiats per la UNESCO, a més s'han de contar les antiguitats perdudes durant la guerra de l'Irak, la destrucció d'altres ruïnes menys importants però no per això mereixedores d’ésser destruïdes, etcètera. En definitiva, tot un desastre.

Ací podreu trobar algunes imatges de les ruïnes afectades.
Font: BBC Món