Hic et nunc

«Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.»

Homer, Ilíada, versos 1-7, traducció de Joan Alberich.

Així arranca la Ilíada d’Homer i, amb ella, la literatura dita occidental. Començar una obra d’aquesta magnitud emociona, però també provoca una mica d’angoixa i un cert aclaparament. Quants ulls curiosos s’hauran passejat per damunt d’aquests magnífics versos d’ençà que foren escrits allà pel vuité segle abans de la nostra era? I, abans d’això, quants parells d’orelles els hauran sentit recitar commoguts?

Aquil·les i Àjax jugant a les dames, ceràmica de figures negres d’Exèquies (c. 540 aC).

La pressa no és bona consellera, ja ho diu la dita. I com sol passar amb les dites, aquesta tampoc falla. L’altre dia vaig decidir comprar un parell de llibres a través d’internet. Habitualment m’agrada anar a les llibreries a perdre-hi el temps remirant prestatges i més prestatges, el problema és que aquestes expedicions acaben massa sovint amb uns quants llibres sota l’aixella i la butxaca tremolant, la qual cosa no m’interessava ja que el grapat de llibres pendents de llegir no deixa d’augmentar i temps per llegir-los continua essent igual de minso. Bé, la cosa és que per evitar caure en la temptació de saquejar qualsevol llibreria, vaig decidir comprar per internet un parell de llibres que feia temps que tenia ganes d’arreplegar. Un d’ells era La cripta dels caputxins de Joseph Roth (autor, per cert, que crec que m’agradarà i molt però del qual, tot i tindre un parell de llibres per casa, no gose començar-ne cap per por a trencar l’encís: paranoies) i l’altre la Ilíada d’Homer. Ja feia un cert temps que buscava alguna edició assequible de la Ilíada en valencià, però tampoc havia fet massa esforços per trobar-ne cap (bé, de fet, la intenció estava al meu cap, però no havia arribat a traduir-se en cap acció concreta i material de recerca). Fa un parell de setmanes, però, Joan Francesc Mira anunciava que està treballant en una traducció de l’Odissea i això va fer que em decidira d’una vegada per totes a donar el pas i trobar alguna traducció decent de la Ilíada d’Homer. Després de donar-li unes quantes voltes em vaig decidir per la traducció en hexàmetres catalans de Manuel Balasch editada per Proa el 1997. I la vaig demanar i me’n vaig oblidar: calia concentrar-se en els exàmens. Avui, en acabar l’últim examen, he tornat al poble i he vist que ja havia arribat el paquet. I la sorpresa ha estat majúscula quan, en obrir-lo, m’he trobat que la Ilíada que m’havien enviat era la traduïda en prosa per Joan Alberich i no la que jo havia demanat. He revisat la comanda, pensant que l’error hauria estat de qui empaquetà els llibres, però no, l’error havia estat meu: amb les presses (vaig demanar els llibres en un descans de l’estudi i supose que no voldria perdre massa temps) vaig triar el llibre equivocat. De bones i primeres he pensat en tornar el llibre, però com que l’error ha estat meu m’han dit que només em tornarien l’import del llibre i que em cobrarien els costos d’enviament i de devolució. Així doncs, fent gala de pedregueria, he decidit interpretar la meua equivocació com un senyal dels déus i començar avui mateix a llegir aquesta Ilíada que la humana o divina providència m’ha fet arribar. Així sia.

El mite del rapte d’Europa és potser un dels més coneguts de la tradició mitològica grecoromana. La celebritat d’aquest mite es deu, com tots sabem, al fet que la seua protagonista acabà donant nom al continent europeu, però més enllà d’aquesta anècdota, el mite d’Europa i el bou ens  dóna certes pistes útils a l’hora d’entendre no només el procés de formació d’allò que actualment anomenem Europa o Occident, sinó també la concepció que d’aquesta han tingut aquelles cultures que no en formen part. Comencem, però, fent memòria i recordant el mite.

Segons conta la mitologia, Europa era una bonica princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir, aficionada a passejar vora la mar. Zeus, com no podia ser d’altra manera tenint en compte el seu tarannà, s’enamorà de la princesa i per tal de seduir-la (o violar-la) es transmutà en bou i aprofità un dels passeigs d’Europa per la platja per apropar-se-li. La princesa, veient que el bou era mans, l’acaronà i acabà pujant-li al llom, la qual cosa fou aprofitada per Zéus-bou per arrencar a córrer mar endins, portant Europa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seua autèntica identitat. Aleshores, segons la versió més edulcorada del mite, Europa s’enamorà perdudament de Zeus i amb ell engendraren tres fills: Minos, Radamant i Sarpedó. D’acord amb una altra versió, menys light que l’anterior, Europa no s’enamorà de Zeus, sinó que aquest, en arribar a les platges de Creta, la violà.

Aquest contrast entre ambdues versions del mite a l’hora de definir la naturalesa consentida o no de les relacions entre Zeus i Europa coincideix quasi a la perfecció amb les dues maneres existents de concebre la relació d’Europa-Occident amb la resta del món. D’una banda, en la línia de la primera versió del mite, s’ha dit que Europa ha intentat compartir amb la resta del món la seua tradició cultural de manera pacífica i amatent. De l’altra, d’acord amb la segona versió, s’ha afirmat que Occident, marcat pel pecat original que representa la violació d’Europa per part de Zeus, ha “violat” al seu torn la resta del món, imposant-hi la seua cultura i civilització de manera violenta i interessada.

La curiosa transcendència del mite del rapte d’Europa més enllà de l’esfera mitològica no s’acaba ací. L’element bàsic del mite, el rapte en si mateix, és també un element a tindre en compte, ja que es troba relacionat amb l’origen del concepte actual d’Europa-Occident. Aquest concepte, pràcticament com l’entenem avui en dia, apareix per primera vegada a l’edat mitjana amb l’objectiu clar de diferenciar el món cristià (Europa-Occident) del món musulmà. Fins aleshores, el continent europeu s’havia dividit en l’Imperi romà occidental, l’oriental i les terres que escapaven al domini llatí; no existia, per tant, un tot cultural o polític anomenat Europa. Amb l’expansió del cristianisme açò comença a canviar: el continent europeu s’uniformitza culturalment i religiosa,  i encunya el concepte d’Europa (la cristiandat) com un tot que va més enllà de la geografia i que s’oposa a l’Islam.

La construcció d’aquest nou concepte d’Europa s’inicia, doncs, a l’edat mitjana i continua fins als nostres dies (tenint especial rellevància les aportacions del Renaixement i del Romanticisme). Tanmateix, aquest nou edifici que és Europa es construeix (i ací ve la importància del mite d’Europa) en base a un rapte. En aquest cas no es tracta del rapte d’una princesa fenícia, sinó del d’una cultura: la cultura hel·lenística. L’Europa que construeix aquest nou concepte per definir la civilització suposadament pròpia dels europeus és eminentment occidental i cristiana, però la base d’aquesta nova Europa (Grècia i l’hel·lenisme) és oriental i musulmana. I no només està en mans musulmanes l’hel·lenisme geogràfic (és a dir, els territoris que formaren part del món hel·lenístic), sinó també la cultura hel·lenística (el saber clàssic està en possessió dels erudits musulmans). Però els europeus obvien aquests fets i s’apropien la cultura clàssica grega (de la mateixa manera que Zeus rapta una princesa oriental, els europeus segresten una cultura de l’Orient), situant-la en la base d’allò que anomenaran civilització europea.

Acabem de veure,  doncs, com el mite del rapte d’Europa és molt menys innocent del que pot semblar-nos a simple vista. La breu història d’una més de les nombroses aventures amoroses de Zeus ha esdevingut una espècie de matrioixka russa, que ha demostrat contenir més d’una sorpresa. Amb aquesta curiosa història del mite d’Europa podeu fer-vos una idea de fins a quin punt ha donat de si la primera classe d’Àfrica i Àsia Contemporànies, una assignatura que promet bastant.

Aquest migdia, en eixir de classe, he passat per la llibreria Tirant lo Blanch, a la vora de la facultat. Com que no buscava cap llibre en particular, he estat una bona estona mirant i remirant els prestatges de la llibreria, fins que m’he trobat amb un parell de llibres que m’han fet el pes: d’una banda, La República Romana de José Manuel Roldán, i de l’altra, Nuestra especie del nord-americà Marvin Harris.

El de Roldán és el primer volum d’una història de Roma publicada per Cátedra que comprén el període històric que va del naixement de la ciutat de Roma fins a la mort de Juli Cèsar el 44 aC. El llibre ja el vaig emprar l’any passat en aquell treballet que vaig fer sobre les magistratures romanes i, com que em va deixar una bona impressió i no està mai malament tindre una obra a la qual recórrer en cas de dubte sobre algun esdeveniment o alguna cronologia concreta, he decidit emportar-me’l.

El segon, el de Marvin Harris (eminent antropòleg que publicà un grapat de llibres de divulgació antropològica), és una mena de compendi de gran part dels coneixements que tenim (o, millor dit, teníem quan es publicà el llibre, l’any 1990) sobre la nostra espècie (d’ací el títol). Pel que he pogut copsar fullejant-lo, el llibre es divideix en una sèrie de capítols que tracten qüestions i aspectes concrets de l’evolució material i cultural de l’home com, per exemple, per què mengem més del que necessitem o per quina raó es produeixen les guerres. No havia sentit mai parlar d’aquest llibre, però en veure’l en un prestatge i donar-li un cop d’ull m’ha cridat l’atenció, així que l’he afegit al carretó de la compra.

Com sol passar-me, ara per ara tinc un altre llibre entre mans (La civilización romana: vida, costumbres, leyes, artes de Pierre Grimal) i no podré començar el de Marvin Harris fins més endavant (de fet, en tinc uns quants en llista d’espera, però segurament me’ls botaré). De totes maneres, no passeu ànsia, quan l’haja llegit ja vos contaré alguna cosa més; em sembla que li trauré bastant de suc a aquest llibre.

Roma nasqué com una aldea governada per reis. Segons la tradició se’n succeïren set, durant el regnat dels quals la ciutat de Roma cresqué i es desenvolupà. Al voltant de l’any 505 aC, el rei Tarquini el Superb fou enderrocat i es posà fi al sistema monàrquic. Encara que la llegenda ens diu una altra cosa, resulta més fiable creure que el vertader motiu que produí la fi de la monarquia fou la voluntat dels nobles patricis de posar fre al poder del rei, fins aleshores il·limitat [1].
Caiguda la monarquia, s’inaugurà la República, que restà sota el control dels patricis. La plebs, però, no es resignà a continuar sotmesa com en temps dels reis i s’inicià un conflicte pel control del sistema polític. La lluita continuà i no fou fins al 451 aC, davant el perill d’una guerra exterior, que s’intentà buscar la solució. Així, es creà el decemvirat, una comissió constituïda per deu homes, amb plens poders per legislar i establir una Constitució i un codi jurídic. Amb aquesta legislació es pretenia posar límits als poders dels cònsols i dels patricis i alhora establir els drets de la plebs, fins aleshores marginada del sistema polític i explotada per les classes superiors.
Aquests decemvirs governaren justament i prompte presentaren deu taules de lleis perquè foren examinades i esmenades. Després d’un breu període de debat, les centúries les aprovaren i foren elevades al rang de lleis. No obstant, alguns temes quedaren pendents i l’any següent s’elegiren nous decemvirs. En aquesta ocasió, els decemvirs obraren de forma injusta i capritxosa, però aconseguiren redactar dues taules de lleis, que també foren aprovades. Aquestes dues taules, sumades a les deu anteriors, conformen les Lleis de les XII Taules (duodecim tabularum leges).
A partir d’aquest moment, les XII Taules (la primera i única codificació legal de la República romana) foren la base de la llei romana, sobre la qual anà bastint-se al llarg dels anys l’edifici de la Constitució republicana [2]. El conflicte entre plebeus i patricis perdé la seua intensitat inicial, però es mantingué viu al llarg de tota la història de la República.

———
[1] GUILLÉN, J. Urbs Roma: Vida y costumbres de los romanos (2000), pàg. 67
[2] LINTOTT, A. The Constitution of the Roman Republic (2002), pàg. 38

Polibi, oriünd de la ciutat grega de Megalòpolis, visqué aproximadament entre els anys 200 i 118 aC. Fill d’una família de la classe governant, tingué l’oportunitat de conèixer de primera mà els assumptes polítics i militars del seu temps. Ocupà diversos càrrecs rellevants en la Lliga Aquea, i fou portat com a ostatge a la ciutat del Tíber per haver contribuït a la neutralitat de la Lliga en la guerra entre Roma i Perseu de Macedònia. A Roma s’encarregà de l’educació d’Escipió Emilià, junt amb el qual Polibi recorregué més tard les terres d’Hispània, la Gàl·lia i Àfrica, assistint a moltes de les campanyes d’Escipió. Durant aquests viatges Polibi posà per escrit els coneixements geogràfics que anà adquirint, i, en tornar a Roma, es dedicà a la historiografia.
L’obra historiogràfica de Polibi inclou una descripció detallada de la Constitució romana de la seua època, gràcies a la qual podem conèixer millor el marc polític en què es desenvolupà la República romana. Polibi concep la Constitució romana com a gairebé la única que té un caràcter “mixt”, és a dir, que és una mescla dels principals sistemes polítics existents. Aquest caràcter “mixt” ve expressat pels tres puntals de la constitució, els cònsols, el Senat i el poble, cadascun dels quals equival a un sistema de govern diferent.
A propòsit dels cònsols, que serien l’element monàrquic, Polibi diu el següent:
«Els cònsols, mentre són a Roma i abans de treure l’exèrcit, són senyors de tots els afers públics. Els altres magistrats són subordinats a ells, i els han d’obeir, si fem excepció dels tribuns de la plebs [...]. I, d’aquelles coses que són administrades pel poble, perquè corresponen a empreses comunes, són els cònsols els qui n’han de tenir cura, els qui han de convocar les assemblees, introduir les mesures i dirigir l’execució dels decrets del poble. Els cònsols tenen una potestat pràcticament incontrolada en la preparació de les guerres i en la direcció de les campanyes [...]. Els cònsols poden així mateix gastar qualsevol quantitat de l’erari públic [...]. Es podria dir amb tota raó que la constitució romana, si hom considera només aquest aspecte, és simplement monàrquica i reial.» [1]
Pel que fa al Senat, l’element aristocràtic:
«El Senat exerceix, primordialment, vigilància sobre l’erari, perquè té potestat sobre tots els ingressos, i sobre la major part de les despeses. Si descomptem els pagaments als cònsols, els qüestors no poden disposar dels fons públics sense l’autorització del Senat. I d’aquella despesa, la més gran i cabal de totes, que els censors fan durant cinc anys per refer i reparar es edificis públics, també en disposa el Senat, i és per ell que els censors obtenen l’aprovació. De la mateixa manera, aquelles injustícies ocorregudes a Itàlia i que exigeixen una investigació pública, com són les traïcions, els perjuris, els enverinaments i els assassinats, cauen sota la jurisdicció del Senat [...]. És el Senat qui té la previsió, si val trametre una ambaixada a algú de fora d’Itàlia [...]. El Senat tracta també com cal contestar, i com cal comportar-se amb cadascú, quan arriben ambaixadors a Roma. En tot el que hem dit fins ara el poble no hi té cap part. Així, al qui arribi a Roma quan no hi són els cònsols, la constitució li semblarà perfectament aristocràtica. D’això, molts grecs, i també alguns reis, n’estan convençuts, perquè els seus assumptes, els han tractats íntegrament amb el Senat.» [2]
I, finalment, a propòsit del poble romà, l’element democràtic:
«Després de tot això, hom podrà preguntar raonablement la part que és reservada al poble en aquesta constitució, i com és aquesta part, si és que el Senat té jurisdicció sobre tot el que hem descrit, i principalment si disposa dels ingressos i de les despeses, i si els cònsols, per llur part, tenen un poder autàrquic per a arranjar els preparatius de guerra, i si durant la campanya tenen la potestat suprema. No manca, però, la seva part al poble, el qual té precisament la més pesada. En aquesta constitució, el poble és, només ell, àrbitre que determina premi o càstig, els únics puntals de les dinasties i de les constitucions, i, en una paraula, de tota la vida humana [...]. El poble judica sovint sobre les multes, sempre que cal imposar-ne alguna per a rescabalar del dany infligit, i si això passa principalment quan els acusats han ocupat els càrrecs més alts. El poble és l’únic facultat per a imposar la pena de mort [...]. A més, el poble és qui assigna els honors als qui en són dignes, cosa que en una constitució és el millor trofeu d’una noble conducta. El poble té també potestat per a examinar les lleis, i, cosa més important encara, el poble és el qui delibera sobre la pau i la guerra, i també sobre les aliances, els tractats de pau i els pactes; és el poble qui ho ratifica tot definitivament, o al contrari. D’aquesta manera, novament amb raó, hom podria dir a partir d’aquests fets que el poble té una gran part en la constitució, i que aquesta és una democràcia.» [3]
L’equilibri entre aquestes tres formes de govern, en aparença estable i eficaç, no durà eternament i el sistema acabà sent víctima, entre altres coses, d’un mal inherent a la condició humana: la corrupció i la voluntat de poder.
———
[1] Polibi 6.12.1-9 FBM
[2] Polibi 6.13.1-9 FBM
[3] Polibi 6.14.1-12 FBM

Ací estic, assegut a la taula de la meua habitació (a veure si un dia d’aquests vos la presente), amb una tassa de te a les mans i un llibre davant els ulls. El te, negre, carregadet de sucre i amb un núvol de llet: boníssim. El llibre, una edició de The Constitution of the Roman Republic d’Andrew Lintott, no tan bo com el te, però això sí, molt interessant.
Haureu notat que aquests últims dies el ritme d’actualització del blog ha baixat bastant, i això es deu a què el final del curs ja està ací. Acabem el dia 6 i aquests són dies d’acabar d’enllestir treballs i començar a preparar els exàmens. I en eixes estem. El primer treball, sobre els Amores d’Ovidi ja el tinc acabat i llest per a entregar. L’altre, sobre les institucions polítiques de la República romana, encara no l’he començat però ho faré només acabe de llegir el llibre d’Andrew Lintott, un dels majors especialistes en el món romà de les últimes dècades. Es tracta d’un estudi detallat (un dels millors, segons tinc entés) sobre el complicat model polític romà. Està en anglés, sí, però la veritat és que no he tingut cap problema llegint-lo (clar, com la majoria de paraules són cultismes d’origen llatí!). Si em queda temps potser vos conte alguna cosa quan l’acabe; ja veurem.
I llevat d’això, poca cosa més: continue fent pràctiques i millorant poc a poc. Espere poder anar a examen d’ací a un parell de setmanes, però no vull atabalar-me, prou tinc amb anar fent cada dia (això d’alçar-se a les 5:30h del matí per fer una pràctica a les 7h i després anar a classe és una punyeta).
Bé, vaig a seguir llegint a veure si avance. Per on anava? Ah sí: the superiority of the consul in both middle and late Republic lay in his possession of the initiative both at home and abroad…

Ciutadans Anònims (Sebastià Giralt)

Etiam habitum vestitumque pristinum reducere studuit, ac visa quondam pro contione pullatorum turba indignabundus et clamitans: “en Romanos, rerum dominos, gentemque togatam!” negotium aedilibus dedit, ne quem posthac paterentur in Foro circave nisi positis lacernis togatum consistere.

També procurà [August] recuperar l’antiga manera de vestir, i una vegada, veient en una assemblea una colla d’homes vestits amb robes fosques, cridà indignat: “vet aquí els romans, senyors del món, la raça togada!”, i encarregà als edils que des d’aleshores no els fóra permès accedir al Fòrum i als seus voltants a aquells que no anaren vestits amb la toga i sense la lacerna.

Gai Suetoni Tranquil, De uita duodecim Caesarum, Diuus Augustus, 40

Perdoneu l’abandó, però aquesta setmana he estat bastant ocupat amb la tornada a les classes després de les vacances de Pasqua. I ha estat tornar de les vacances i començar a manar-nos faena.
A més de les traduccions que anem fent dia a dia a casa i a classe, ens han manat dos treballs per a les assignatures d’Iniciació a l’Estudi de Texts Llatins i Introducció a la Filologia Clàssica Llatina, igual que al primer quadrimestre van fer amb les seus homòlogues de Filologia Grega. El primer l’haurem de fer en grups i sobre algun aspecte de la vida i obra del poeta llatí Ovidi, a qui estem traduint a classe. A mi i al meu company de grup ens ha tocat fer el treball sobre els Amors. Pel que fa al segon treball, que és individual, ens han donat llibertat per elegir qualsevol tema relacionat amb el món romà (l’important és que aprenguem a fer un treball, ens diuen) i jo (com la majoria) m’he decantat per un tema més històric que filològic i he pensat de fer-lo sobre les institucions políltiques de la Roma repubicana. El primer que hauré de fer serà posar-me a buscar bibliografia sobre el tema i assegurar-me que puc fer un bon treball amb ella, així que ja sabeu, si coneixeu algun llibre que em puga resultar útil, no dubteu en dir-m’ho.
A banda de tot això, la resta continua més o menys igual: València igual d’atabaladora, bruta i estressant; el pis igual de descuidat (ens toca netejar-lo la setmana que ve, tranquil·litat!), i el poble tan acollidor i relaxant com fins ara.
Bé, ja aniré contant-vos com avancen els treballs i com evoluciona tot. Passeu-ho bé.

Em preguntava Felip l’altre dia la meua opinió sobre l’exitosa sèrie Roma i, a pesar que ja li vaig contestar la pregunta en un comentari, aprofitaré avui per fer-ne un comentari més extens. La veritat és que, com ja vaig dir, la sèrie està molt bé, però té un bon grapat de defectes (alguns més greus que altres) que s’haurien pogut tenir en compte.
Comencem, doncs, pels encerts. Roma s’allunya bastant de les anteriors sèries i pel·lícules de romans (deixant de banda Jo, Claudi), ja que ens mostra el món romà d’una forma molt més real i menys idealitzada. A més a més, ens dona una bona imatge de la vida en la Roma de l’època, tant des de la perspectiva dels rics patricis com de la dels plebeus més pobres. Finalment, també podríem destacar l’acurada representació de les legions romanes del final de la República i de les seues tàctiques de combat (la recreació de la batalla de Filipos és impressionant).
A pesar d’aquests encerts, alguns errors canten bastant. Caldria destacar especialment el fet que dos dels principals personatges de la sèrie, Cèsar i Ciceró, no acaben d’estar ben caracteritzats. Especialment el segon, el qual, a més de ser bastant més jove del que deuria, és presentat com un pusil·lànime, incapaç de pronunciar cap discurs ni la meitat de brillant dels que pronuncià en realitat (si ja tenien escrits els discursos, hagueren pogut aprofitar-los!); de fet, crec que Ciceró no arriba a pronunciar cap discurs pròpiament dit en tota la sèrie. Una altra caracterització que no m’ha agradat és la de l’Octavi adult, ja que en alguns moments sembla un babau i un inútil, i en altres millor orador que el propi Ciceró.
Pel que fa a l’argument de la sèrie no tinc massa a dir. Si bé és veritat que pot arribar a resultar massa poc creïble (els tripijocs de Pullo i Vorenus són excessius), crec que els creadors de la sèrie han intentat ser fidels a la història, permetent-se, això sí, algunes llicències (evidentment, si hagueren fet la sèrie 100% històrica sols hauria interessat als estudiosos).
En definitiva, Roma, com tot, té virtuts i defectes, i jo vos recomane que si no l’heu vista i teniu ocasió de veure-la, feu-ho, però tingueu els ulls ben oberts.