Ciutadans Anònims (Sebastià Giralt)

Etiam habitum vestitumque pristinum reducere studuit, ac visa quondam pro contione pullatorum turba indignabundus et clamitans: “en Romanos, rerum dominos, gentemque togatam!” negotium aedilibus dedit, ne quem posthac paterentur in Foro circave nisi positis lacernis togatum consistere.

També procurà [August] recuperar l’antiga manera de vestir, i una vegada, veient en una assemblea una colla d’homes vestits amb robes fosques, cridà indignat: “vet aquí els romans, senyors del món, la raça togada!”, i encarregà als edils que des d’aleshores no els fóra permès accedir al Fòrum i als seus voltants a aquells que no anaren vestits amb la toga i sense la lacerna.

Gai Suetoni Tranquil, De uita duodecim Caesarum, Diuus Augustus, 40

Compartir

Perdoneu l’abandó, però aquesta setmana he estat bastant ocupat amb la tornada a les classes després de les vacances de Pasqua. I ha estat tornar de les vacances i començar a manar-nos faena.
A més de les traduccions que anem fent dia a dia a casa i a classe, ens han manat dos treballs per a les assignatures d’Iniciació a l’Estudi de Texts Llatins i Introducció a la Filologia Clàssica Llatina, igual que al primer quadrimestre van fer amb les seus homòlogues de Filologia Grega. El primer l’haurem de fer en grups i sobre algun aspecte de la vida i obra del poeta llatí Ovidi, a qui estem traduint a classe. A mi i al meu company de grup ens ha tocat fer el treball sobre els Amors. Pel que fa al segon treball, que és individual, ens han donat llibertat per elegir qualsevol tema relacionat amb el món romà (l’important és que aprenguem a fer un treball, ens diuen) i jo (com la majoria) m’he decantat per un tema més històric que filològic i he pensat de fer-lo sobre les institucions políltiques de la Roma repubicana. El primer que hauré de fer serà posar-me a buscar bibliografia sobre el tema i assegurar-me que puc fer un bon treball amb ella, així que ja sabeu, si coneixeu algun llibre que em puga resultar útil, no dubteu en dir-m’ho.
A banda de tot això, la resta continua més o menys igual: València igual d’atabaladora, bruta i estressant; el pis igual de descuidat (ens toca netejar-lo la setmana que ve, tranquil·litat!), i el poble tan acollidor i relaxant com fins ara.
Bé, ja aniré contant-vos com avancen els treballs i com evoluciona tot. Passeu-ho bé.

Compartir

Em preguntava Felip l’altre dia la meua opinió sobre l’exitosa sèrie Roma i, a pesar que ja li vaig contestar la pregunta en un comentari, aprofitaré avui per fer-ne un comentari més extens. La veritat és que, com ja vaig dir, la sèrie està molt bé, però té un bon grapat de defectes (alguns més greus que altres) que s’haurien pogut tenir en compte.
Comencem, doncs, pels encerts. Roma s’allunya bastant de les anteriors sèries i pel·lícules de romans (deixant de banda Jo, Claudi), ja que ens mostra el món romà d’una forma molt més real i menys idealitzada. A més a més, ens dona una bona imatge de la vida en la Roma de l’època, tant des de la perspectiva dels rics patricis com de la dels plebeus més pobres. Finalment, també podríem destacar l’acurada representació de les legions romanes del final de la República i de les seues tàctiques de combat (la recreació de la batalla de Filipos és impressionant).
A pesar d’aquests encerts, alguns errors canten bastant. Caldria destacar especialment el fet que dos dels principals personatges de la sèrie, Cèsar i Ciceró, no acaben d’estar ben caracteritzats. Especialment el segon, el qual, a més de ser bastant més jove del que deuria, és presentat com un pusil·lànime, incapaç de pronunciar cap discurs ni la meitat de brillant dels que pronuncià en realitat (si ja tenien escrits els discursos, hagueren pogut aprofitar-los!); de fet, crec que Ciceró no arriba a pronunciar cap discurs pròpiament dit en tota la sèrie. Una altra caracterització que no m’ha agradat és la de l’Octavi adult, ja que en alguns moments sembla un babau i un inútil, i en altres millor orador que el propi Ciceró.
Pel que fa a l’argument de la sèrie no tinc massa a dir. Si bé és veritat que pot arribar a resultar massa poc creïble (els tripijocs de Pullo i Vorenus són excessius), crec que els creadors de la sèrie han intentat ser fidels a la història, permetent-se, això sí, algunes llicències (evidentment, si hagueren fet la sèrie 100% històrica sols hauria interessat als estudiosos).
En definitiva, Roma, com tot, té virtuts i defectes, i jo vos recomane que si no l’heu vista i teniu ocasió de veure-la, feu-ho, però tingueu els ulls ben oberts.

Compartir

Aquesta nit, per fi, la segona temporada.

Compartir

O tempora, o mores! Senatus haec intellegit, consul uidet; hic tamen uiuit. Viuit? Immo uero etiam in senatum uenit, fit publici consili particeps, notat et designat oculis ad caedem unum quemque nostrum. Nos autem fortes uiri satis facere rei publicae uidemur, si istius furorem ac tela uitemus. Ad mortem te, Catilina, duci iussu consulis iam pridem oportebat, in te conferri pestem istam quam tu in nos omnis iam diu machinaris.

Oh temps, oh costums! El senat coneix aquests fets [els detalls de la conjuració], el cònsol els veu; i no obstant aquest viu. Sí, viu, i encara més, també ve al senat; pren part en les decisions públiques; assenyala i designa amb els ulls, per a la mort, cadascun dels ací presents. A nosaltres, però, els homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república si evitem la fúria i els dards d’aquest. Ja fa temps que calia que tu, Catilina, fores portat a la mort per ordre del cònsol; que contra tu es girara aquesta pesta que tu prepares contra nosaltres des de fa temps.

Marc Tul·li Ciceró, Catilinàries I, 2

Compartir

Aprofitant el senyor pont que hem tingut aquesta setmana, he dedicat aquests dies a acabar de llegir un llibre que ja feia temps que tenia entre mans. Es tracta de El món clàssic de Robin Lane Fox. En les 800 pàgines d’aquest interessant llibre, Lane Fox ens narra, com diu el subtítol de l’obra, “l’epopeia de Grècia i Roma”. I és que El món clàssic és un agosarat llibre de divulgació sobre els nou-cents anys d’història de les dues civilitzacions clàssiques per excel·lència, la grega i la romana.
L’obra comença en l’època arcaica grega, amb els poemes d’Homer (segle VIII aC), i s’endinsa de ple en el complex món grec fins a l’època d’Alexandre Magne. Llavors passa a centrar-se en Roma, des de la fundació de la ciutat fins al mandat de l’emperador Adrià (segle II dC), quan segons l’autor acaba el món estrictament clàssic.
Lane Fox no es limita a fer-nos un llistat dels fets purament històrics (guerres, batalles i demés), sinó que ens fa un encertat retrat de la cultura i el pensament grecoromà. L’autor tracta tota classe de temes que ens ajuden a entendre i a conèixer el món clàssic: parla de conflictes, revoltes, lluites pel poder… però també de religió, tecnologia, economia, literatura, vida quotidiana…
En definitiva, es tracta d’un llibre del tot recomanable i molt interessant si es vol tindre una perspectiva general de tot el món clàssic i fer-se una idea de qui foren i com foren els nostres avantpassats grecs i romans. Ara bé, si el que es vol és aprofundir en certs detalls o períodes determinats, no és aquest llibre el millor aliat perquè, evidentment, si es vol fer una obra assequible per a tothom que abaste uns nou-cents anys d’història és del tot impensable aturar-se a tractar cada detall i cada fet ocorregut.
El món clàssic de Robin Lane Fox està editat en castellà per l’editorial Crítica.

Compartir

Una de les figures més importants de la història de l’antiga Roma fou, sens dubte, la de Gai Juli Cèsar Octavià, primer emperador romà. A la mort de Gai Juli Cèsar, l’any 44 aC, Octavi era un eques (membre de l’ordo equester) més, ni tan sols era senador; però disset anys més tard, el 27 aC, s’havia convertit ja en l’amo del món. Com ho aconseguí?
Octavi nasqué el 23 de setembre del 63 aC, en el si d’una família de la classe eqüestre. Son pare morí quan Octavi no tenia més de cinc anys i aquest anà a viure amb diversos parents fins que als 15 anys rebé la toga uirilis i fou elegit Pontifex. El 45 aC, acompanyà Juli Cèsar a Hispània per enfrontar-se als fills de Pompeu Magne, que foren vençuts en la batalla de Munda. Pacificada Hispània, Cèsar tornà a Roma, on fou assassinat a l’any vinent. Octavi conegué la mort del seu oncle valencià quan es trobava a la ciutat d’Apol·lònia, a l’actual Albània, i després d’assabentar-se que Cèsar l’havia adoptat i designat hereu es dirigí ràpidament cap a Roma. En tractar-se d’un personatge jove (tenia només 19 anys), desconegut i que encara no havia demostrat cap vàlua, Octavi no era ni senador, però prompte mostraria de què era capaç.
En arribar a la península italiana, es féu amb els diners necessaris per a començar la seua campanya i aconseguí el suport d’una part dels legionaris veterans de Cèsar. Llavors començà l’enfrontament entre Octavi, hereu legal de Cèsar, i Marc Antoni, antic lloctinent i pretès hereu polític. Mentre el primer prometia venjar la mort dels assassins del seu oncle valencià i pagava els diners en metàl·lic llegats per Cèsar a tots els membres de la plebs urbana, el segon reaccionava i començava a afirmar que era ell qui realment havia estat adoptat per Cèsar, denunciant també els assassins de Cèsar. Llavors Marc Tul·li Ciceró, qui, a pesar de ser un republicà convençut, no havia participat en la conjura contra Cèsar, pronuncià una sèrie de discursos en el Senat contra Marc Antoni, que havia marxat a Mutina (l’actual Mòdena) per a fer-se amb el control de la Gàl·lia Cisalpina. Ciceró aconseguí el seu objectiu i el Senat acordà enviar un exèrcit contra Marc Antoni. Els senadors votaren a favor de concedir a Octavi un escó en la cúria i els poders i les distincions d’un pretor, i l’enviaren al capdavant de l’exèrcit que s’hauria d’enfrontar a Marc Antoni. Ciceró pensava que Octavi no pretenia acabar amb la República, sinó dedicar les seues forces a restaurar-la i per això li donà tot el seu suport.
A finals d’abril del 43 aC, Octavi derrotà Marc Antoni en una terrible batalla. Ambdós exèrcits, integrats pels veterans de Cèsar, quedaren molt malmesos, per la qual cosa quedà descartada la possibilitat d’un nou enfrontament. Aleshores, Octavi (que havia estat nomenat cònsol quan encara no tenia 20 anys) i Marc Antoni decidiren unir-se i enfrontar-se junts als enemics comuns: els assassins de Cèsar. Amb aquest propòsit es creà el segon triumvirat de la història romana i Marc Antoni i Octavi s’uniren a la figura de Marc Emili Lèpid, un vell senador sense cap importància. Llavors es repartiren el control de les províncies: Sicília i Àfrica per a Octavi, la Gàl·lia Cisalpina per a Marc Antoni i la Gàl·lia Narbonesa i Hispània per a Lèpid. Itàlia no fou atorgada a cap dels tres.
El novembre del 42 aC, Octavi i Marc Antoni derrotaren els assassins de Cèsar a la batalla de Filipos, a Grècia, i es modificà el repartiment de les províncies dels triumvirs: Octavi rebé les províncies occidentals (inclosa Itàlia), Marc Antoni les orientals i Lèpid Àfrica. Aleshores, cadascun es dedicà a resoldre els problemes dels seus territoris. Octavi hagué de fer front a la rebel·lió de Sext Pompeu, fill de Pompeu Magne, que amb una important flota s’havia fet fort a Sicília i s’oposava al poder del triumvir, i Marc Antoni inicià una guerra contra els parts. Durant un dels seus viatges per les províncies orientals, Marc Antoni conegué la reina Cleòpatra d’Egipte de la qual s’enamorà, fet que comportà que el 32 aC Marc Antoni rebutjara la seua esposa Octàvia, germana d’Octavi. Açò, sumat al fet que Marc Antoni havia cedit algunes províncies romanes orientals a Cleòpatra, es convertí en l’excusa perfecta per a declarar la guerra a Marc Antoni i la seua amant egípcia, i Octavi no la desaprofità. El conflicte es resolgué prompte, el 2 de desembre del 31 aC, en la batalla d’Àccium, on Octavi derrotà els seus rivals, que es refugiaren a Egipte. L’any següent, amb la conquesta d’Alexandria, l’annexió d’Egipte com a província romana i el suïcidi de Marc Antoni i Cleòpatra, acabà de facto la guerra civil.
A partir d’aquell moment, el poder d’Octavi esdevingué inqüestionable. El 13 de gener del 27 aC es posà fi oficialment a l’estat d’excepció i es restaurà formalment l’antic ordre de la República, però realment s’establí un ordre totalment nou: l’Imperi Romà sota la forma d’un Principat. Seguidament el senat proposà atorgar-li a Octavi el títol honorífic d’August, amb la qual cosa adoptà el nom de govern Imperator Caesar Diui Filius Agustus (Emperador Cèsar, fill del Diví, August), convertint-se així en el primer emperador romà.

Compartir

Cum in Italiam proficisceretur Caesar, Ser. Galbam cum legione XII et parte equitatus in Nantuates, Veragros Sedunosque misit, qui a finibus Allobrogum et lacu Lemanno et flumine Rhodano ad summas Alpes pertinent. Causa mittendi fuit quod iter per Alpes, quo magno cum periculo magnisque cum portoriis mercatores ire consuerant, patefieri uolebat. Huic permisit, si opus esse arbitraretur, uti in his locis legionem hiemandi causa collocaret. Galba secundis aliquot proeliis factis castellisque compluribus eorum expugnatis, missis ad eum undique legatis obsidibusque datis et pace facta, constituit cohortes duas in Nantuatibus conlocare et ipse cum reliquis eius legionis cohortibus in uico Veragrorum, qui appellatur Octodurus hiemare; qui uicus positus in ualle non magna adiecta planitie altissimis montibus undique continetur. Cum hic in duas partes flumine diuideretur, alteram partem eius uici Gallis [ad hiemandum] concessit, alteram uacuam ab his relictam cohortibus attribuit. Eum locum uallo fossaque muniuit.

En marxar a Itàlia, Cèsar envià Servi Galba amb la legió dotzena i una part de la cavalleria al país dels nantuates, dels veragres i dels seduns, que s’estén des de la frontera dels al·lòbroges, del llac Leman i del Roine fins a la part més alta dels Alps. El motiu de l’enviament fou que volia obrir a través dels Alps el camí per on els marxants solien passar amb grans perills i amb fortes gabelles. L’autoritzà perquè, si ho creia necessari, instal·lés la seva legió en aquests paratges per tal d’hivernar-hi. Galba, després d’haver portat a terme alguns combats favorables i d’haver pres diverses fortaleses, com que li enviaren emissaris de tot arreu, li donaren ostatges i es va fer la pau, decidí situar dues cohorts a la regió dels nantuates i passar l’hivern amb les altres cohorts de la seva legió en un llogaret dels veragres, que s’anomena Octodurus; aquest llogaret, situat al fons d’una vall que forma una plana no gaire gran, queda tot envoltat de muntanyes molt altes. Com que el riu el divideix en dues parts, n’assignà una als gals perquè li passessin l’hivern, i l’altra, un cop evacuada per aquests, la posà a disposició de les seues cohorts. Llavors fortificà aquest lloc amb una estacada i un fossat.

Gai Juli Cèsar, De bello gallico, 3, I, 1

Compartir

The Parthenon (tsak_d)

En l’Atenes de l’època clàssica no existia un sistema d’impostos com el que tenim actualment, però la tradició exigia als ciutadans més rics el pagament d’un tribut a la polis. Aquest tribut consistia habitualment en la construcció d’un vaixell per a la marina atenesa o en la posada en escena d’una obra dramàtica per al gaudi dels seus conciutadans.
No obstant això, si algun dels ciutadans rics creia que no ho era bastant podia negar-se a pagar, això sí, sempre que designara algú més ric que ell que s’estiguera lliurant del pagament. Llavors, el ciutadà assenyalat tenia dues opcions, o bé pagar el tribut i admetre la seua superior riquesa, o bé defensar-se dient que l’anterior tributari (aquell que havia argumentat que no era prou ric per pagar) havia mentit i sí que era més adinerat. En aquest punt, existia la possibilitat d’aplicar-se l’antidosi, és a dir, el canvi de les fortunes d’ambdós implicats. D’aquest manera, si el segon tributari era realment més pobre que el primer, no tindria cap problema en bescanviar-li la riquesa i pagar el tribut, mentre que si era més ric, preferiria pagar l’impost abans que perdre la fortuna.
La veritat és que no estaria gens malament que en l’actualitat existira un sistema semblant per a fer pagar als més rics allò que els pertoca, i evitar així alguns dels fraus fiscals que patim avui en dia.

Compartir

Encara que tenim diverses notícies biogràfiques sobre el poeta tràgic grec Eurípides, aquestes són de contingut confús i discutible. A més, les dades biogràfiques de què disposem estan bastant influïdes per les crítiques d’Aristòfanes i d’altres còmics, que parlaren d’un Eurípides estrany i ridícul, preocupat per cogitacions absurdes, enemic de les dones i crític amb la religió, els mites, l’Estat i les lleis. No obstant això, per altres fonts més fiables sabem que Eurípides nasqué a l’illa de Salamina, al voltant de l’any 480 aC, en el si d’una família de l’aristocràcia atenesa. Des de jove, el nostre autor es sentí atret per la lectura i la poesia, així com per la pintura, afició que mantingué durant tota la seua vida.
Eurípides es mostrà sempre preocupat per les corrents culturals i les ideologies més avançades de la seua època, arribant a coincidir, en certs aspectes, amb els sofistes. A pesar d’açò, el nostre autor es mantingué al marge de la política activa i els càrrecs públics, al contrari que la resta dels tràgics.
L’època d’Eurípides és l’època del predomini d’Atenes. Al segle V aC, acabades les guerres Mèdiques, la polis atenesa aconseguí la supremacia sobre la resta de ciutats-estat gregues. Aquest context de bonança econòmica, política i social afavorí el desenvolupament de les arts i els entreteniments del poble atenenc, entre els quals es trobava el teatre. Aquesta situació es mantingué fins a l’inici de la guerra del Peloponés, el 431 aC, quan Esparta i Atenes s’enfrontaren pel domini de l’Hèl·lade.
La primera representació euripidiana de què tenim constància és la de les Pelíades, l’any 455 aC, amb la qual obtingué el tercer premi. Pels pocs fragments que ens queden d’aquesta obra podem entreveure ja que la intriga, la màgia i l’abundància de sentències són les notes dominants en l’obra euripidiana des del primer moment. Es creu que tenia més de quaranta anys quan rebé el primer premi, l’any 441 aC. Segons les fonts, obtingué cors vint-i-dues vegades, arribant a representar vuitanta-vuit obres, cosa que encaixa amb el fet que, segons una de les seus biografies, arribà a escriure’n noranta-dues en total. Durant la seua vida, sols obtingué el primer premi en quatre ocasions (pòstumament el seu fill aconseguí el cinqué triomf amb obres del pare), però la fama li arribà després de la seua mort, ocorreguda el 406 aC, a Macedònia (on s’havia refugiat fugint de la guerra entre Atenes i Esparta) en circumstàncies estranyes.
D’aquestes noranta-dues obres que suposadament escrigué, sols setanta-cinc foren conegudes pels alexandrins dels segles III i II aC. A l’actualitat sols ens n’han arribat divuit, disset tragèdies i un drama satíric, cosa que fan d’Eurípides l’autor, després d’Homer, amb més obres conservades actualment. D’entre les seues obres podem destacar les següents: Alcestis, Medea, Heràclides, Hipòlit, Andròmaca, Hècuba, Suplicants, Electra, Troianes, Hèracles, Ifigènia a Tàurida, Hèlena, Ió, Fenícies…

Compartir