Hic et nunc

Una de les figures més importants de la història de l’antiga Roma fou, sens dubte, la de Gai Juli Cèsar Octavià, primer emperador romà. A la mort de Gai Juli Cèsar, l’any 44 aC, Octavi era un eques (membre de l’ordo equester) més, ni tan sols era senador; però disset anys més tard, el 27 aC, s’havia convertit ja en l’amo del món. Com ho aconseguí?
Octavi nasqué el 23 de setembre del 63 aC, en el si d’una família de la classe eqüestre. Son pare morí quan Octavi no tenia més de cinc anys i aquest anà a viure amb diversos parents fins que als 15 anys rebé la toga uirilis i fou elegit Pontifex. El 45 aC, acompanyà Juli Cèsar a Hispània per enfrontar-se als fills de Pompeu Magne, que foren vençuts en la batalla de Munda. Pacificada Hispània, Cèsar tornà a Roma, on fou assassinat a l’any vinent. Octavi conegué la mort del seu oncle valencià quan es trobava a la ciutat d’Apol·lònia, a l’actual Albània, i després d’assabentar-se que Cèsar l’havia adoptat i designat hereu es dirigí ràpidament cap a Roma. En tractar-se d’un personatge jove (tenia només 19 anys), desconegut i que encara no havia demostrat cap vàlua, Octavi no era ni senador, però prompte mostraria de què era capaç.
En arribar a la península italiana, es féu amb els diners necessaris per a començar la seua campanya i aconseguí el suport d’una part dels legionaris veterans de Cèsar. Llavors començà l’enfrontament entre Octavi, hereu legal de Cèsar, i Marc Antoni, antic lloctinent i pretès hereu polític. Mentre el primer prometia venjar la mort dels assassins del seu oncle valencià i pagava els diners en metàl·lic llegats per Cèsar a tots els membres de la plebs urbana, el segon reaccionava i començava a afirmar que era ell qui realment havia estat adoptat per Cèsar, denunciant també els assassins de Cèsar. Llavors Marc Tul·li Ciceró, qui, a pesar de ser un republicà convençut, no havia participat en la conjura contra Cèsar, pronuncià una sèrie de discursos en el Senat contra Marc Antoni, que havia marxat a Mutina (l’actual Mòdena) per a fer-se amb el control de la Gàl·lia Cisalpina. Ciceró aconseguí el seu objectiu i el Senat acordà enviar un exèrcit contra Marc Antoni. Els senadors votaren a favor de concedir a Octavi un escó en la cúria i els poders i les distincions d’un pretor, i l’enviaren al capdavant de l’exèrcit que s’hauria d’enfrontar a Marc Antoni. Ciceró pensava que Octavi no pretenia acabar amb la República, sinó dedicar les seues forces a restaurar-la i per això li donà tot el seu suport.
A finals d’abril del 43 aC, Octavi derrotà Marc Antoni en una terrible batalla. Ambdós exèrcits, integrats pels veterans de Cèsar, quedaren molt malmesos, per la qual cosa quedà descartada la possibilitat d’un nou enfrontament. Aleshores, Octavi (que havia estat nomenat cònsol quan encara no tenia 20 anys) i Marc Antoni decidiren unir-se i enfrontar-se junts als enemics comuns: els assassins de Cèsar. Amb aquest propòsit es creà el segon triumvirat de la història romana i Marc Antoni i Octavi s’uniren a la figura de Marc Emili Lèpid, un vell senador sense cap importància. Llavors es repartiren el control de les províncies: Sicília i Àfrica per a Octavi, la Gàl·lia Cisalpina per a Marc Antoni i la Gàl·lia Narbonesa i Hispània per a Lèpid. Itàlia no fou atorgada a cap dels tres.
El novembre del 42 aC, Octavi i Marc Antoni derrotaren els assassins de Cèsar a la batalla de Filipos, a Grècia, i es modificà el repartiment de les províncies dels triumvirs: Octavi rebé les províncies occidentals (inclosa Itàlia), Marc Antoni les orientals i Lèpid Àfrica. Aleshores, cadascun es dedicà a resoldre els problemes dels seus territoris. Octavi hagué de fer front a la rebel·lió de Sext Pompeu, fill de Pompeu Magne, que amb una important flota s’havia fet fort a Sicília i s’oposava al poder del triumvir, i Marc Antoni inicià una guerra contra els parts. Durant un dels seus viatges per les províncies orientals, Marc Antoni conegué la reina Cleòpatra d’Egipte de la qual s’enamorà, fet que comportà que el 32 aC Marc Antoni rebutjara la seua esposa Octàvia, germana d’Octavi. Açò, sumat al fet que Marc Antoni havia cedit algunes províncies romanes orientals a Cleòpatra, es convertí en l’excusa perfecta per a declarar la guerra a Marc Antoni i la seua amant egípcia, i Octavi no la desaprofità. El conflicte es resolgué prompte, el 2 de desembre del 31 aC, en la batalla d’Àccium, on Octavi derrotà els seus rivals, que es refugiaren a Egipte. L’any següent, amb la conquesta d’Alexandria, l’annexió d’Egipte com a província romana i el suïcidi de Marc Antoni i Cleòpatra, acabà de facto la guerra civil.
A partir d’aquell moment, el poder d’Octavi esdevingué inqüestionable. El 13 de gener del 27 aC es posà fi oficialment a l’estat d’excepció i es restaurà formalment l’antic ordre de la República, però realment s’establí un ordre totalment nou: l’Imperi Romà sota la forma d’un Principat. Seguidament el senat proposà atorgar-li a Octavi el títol honorífic d’August, amb la qual cosa adoptà el nom de govern Imperator Caesar Diui Filius Agustus (Emperador Cèsar, fill del Diví, August), convertint-se així en el primer emperador romà.

Compartir

Cum in Italiam proficisceretur Caesar, Ser. Galbam cum legione XII et parte equitatus in Nantuates, Veragros Sedunosque misit, qui a finibus Allobrogum et lacu Lemanno et flumine Rhodano ad summas Alpes pertinent. Causa mittendi fuit quod iter per Alpes, quo magno cum periculo magnisque cum portoriis mercatores ire consuerant, patefieri uolebat. Huic permisit, si opus esse arbitraretur, uti in his locis legionem hiemandi causa collocaret. Galba secundis aliquot proeliis factis castellisque compluribus eorum expugnatis, missis ad eum undique legatis obsidibusque datis et pace facta, constituit cohortes duas in Nantuatibus conlocare et ipse cum reliquis eius legionis cohortibus in uico Veragrorum, qui appellatur Octodurus hiemare; qui uicus positus in ualle non magna adiecta planitie altissimis montibus undique continetur. Cum hic in duas partes flumine diuideretur, alteram partem eius uici Gallis [ad hiemandum] concessit, alteram uacuam ab his relictam cohortibus attribuit. Eum locum uallo fossaque muniuit.

En marxar a Itàlia, Cèsar envià Servi Galba amb la legió dotzena i una part de la cavalleria al país dels nantuates, dels veragres i dels seduns, que s’estén des de la frontera dels al·lòbroges, del llac Leman i del Roine fins a la part més alta dels Alps. El motiu de l’enviament fou que volia obrir a través dels Alps el camí per on els marxants solien passar amb grans perills i amb fortes gabelles. L’autoritzà perquè, si ho creia necessari, instal·lés la seva legió en aquests paratges per tal d’hivernar-hi. Galba, després d’haver portat a terme alguns combats favorables i d’haver pres diverses fortaleses, com que li enviaren emissaris de tot arreu, li donaren ostatges i es va fer la pau, decidí situar dues cohorts a la regió dels nantuates i passar l’hivern amb les altres cohorts de la seva legió en un llogaret dels veragres, que s’anomena Octodurus; aquest llogaret, situat al fons d’una vall que forma una plana no gaire gran, queda tot envoltat de muntanyes molt altes. Com que el riu el divideix en dues parts, n’assignà una als gals perquè li passessin l’hivern, i l’altra, un cop evacuada per aquests, la posà a disposició de les seues cohorts. Llavors fortificà aquest lloc amb una estacada i un fossat.

Gai Juli Cèsar, De bello gallico, 3, I, 1

Compartir

The Parthenon (tsak_d)

En l’Atenes de l’època clàssica no existia un sistema d’impostos com el que tenim actualment, però la tradició exigia als ciutadans més rics el pagament d’un tribut a la polis. Aquest tribut consistia habitualment en la construcció d’un vaixell per a la marina atenesa o en la posada en escena d’una obra dramàtica per al gaudi dels seus conciutadans.
No obstant això, si algun dels ciutadans rics creia que no ho era bastant podia negar-se a pagar, això sí, sempre que designara algú més ric que ell que s’estiguera lliurant del pagament. Llavors, el ciutadà assenyalat tenia dues opcions, o bé pagar el tribut i admetre la seua superior riquesa, o bé defensar-se dient que l’anterior tributari (aquell que havia argumentat que no era prou ric per pagar) havia mentit i sí que era més adinerat. En aquest punt, existia la possibilitat d’aplicar-se l’antidosi, és a dir, el canvi de les fortunes d’ambdós implicats. D’aquest manera, si el segon tributari era realment més pobre que el primer, no tindria cap problema en bescanviar-li la riquesa i pagar el tribut, mentre que si era més ric, preferiria pagar l’impost abans que perdre la fortuna.
La veritat és que no estaria gens malament que en l’actualitat existira un sistema semblant per a fer pagar als més rics allò que els pertoca, i evitar així alguns dels fraus fiscals que patim avui en dia.

Compartir

Encara que tenim diverses notícies biogràfiques sobre el poeta tràgic grec Eurípides, aquestes són de contingut confús i discutible. A més, les dades biogràfiques de què disposem estan bastant influïdes per les crítiques d’Aristòfanes i d’altres còmics, que parlaren d’un Eurípides estrany i ridícul, preocupat per cogitacions absurdes, enemic de les dones i crític amb la religió, els mites, l’Estat i les lleis. No obstant això, per altres fonts més fiables sabem que Eurípides nasqué a l’illa de Salamina, al voltant de l’any 480 aC, en el si d’una família de l’aristocràcia atenesa. Des de jove, el nostre autor es sentí atret per la lectura i la poesia, així com per la pintura, afició que mantingué durant tota la seua vida.
Eurípides es mostrà sempre preocupat per les corrents culturals i les ideologies més avançades de la seua època, arribant a coincidir, en certs aspectes, amb els sofistes. A pesar d’açò, el nostre autor es mantingué al marge de la política activa i els càrrecs públics, al contrari que la resta dels tràgics.
L’època d’Eurípides és l’època del predomini d’Atenes. Al segle V aC, acabades les guerres Mèdiques, la polis atenesa aconseguí la supremacia sobre la resta de ciutats-estat gregues. Aquest context de bonança econòmica, política i social afavorí el desenvolupament de les arts i els entreteniments del poble atenenc, entre els quals es trobava el teatre. Aquesta situació es mantingué fins a l’inici de la guerra del Peloponés, el 431 aC, quan Esparta i Atenes s’enfrontaren pel domini de l’Hèl·lade.
La primera representació euripidiana de què tenim constància és la de les Pelíades, l’any 455 aC, amb la qual obtingué el tercer premi. Pels pocs fragments que ens queden d’aquesta obra podem entreveure ja que la intriga, la màgia i l’abundància de sentències són les notes dominants en l’obra euripidiana des del primer moment. Es creu que tenia més de quaranta anys quan rebé el primer premi, l’any 441 aC. Segons les fonts, obtingué cors vint-i-dues vegades, arribant a representar vuitanta-vuit obres, cosa que encaixa amb el fet que, segons una de les seus biografies, arribà a escriure’n noranta-dues en total. Durant la seua vida, sols obtingué el primer premi en quatre ocasions (pòstumament el seu fill aconseguí el cinqué triomf amb obres del pare), però la fama li arribà després de la seua mort, ocorreguda el 406 aC, a Macedònia (on s’havia refugiat fugint de la guerra entre Atenes i Esparta) en circumstàncies estranyes.
D’aquestes noranta-dues obres que suposadament escrigué, sols setanta-cinc foren conegudes pels alexandrins dels segles III i II aC. A l’actualitat sols ens n’han arribat divuit, disset tragèdies i un drama satíric, cosa que fan d’Eurípides l’autor, després d’Homer, amb més obres conservades actualment. D’entre les seues obres podem destacar les següents: Alcestis, Medea, Heràclides, Hipòlit, Andròmaca, Hècuba, Suplicants, Electra, Troianes, Hèracles, Ifigènia a Tàurida, Hèlena, Ió, Fenícies…

Compartir

Aquesta segona setmana que avui hem acabat (lectivament parlant, és clar) ha estat notablement diferent de l’anterior. Si la setmana passada ens vam limitar a fer les presentacions i a iniciar tímidament els temaris, aquesta ens ha servit per a començar de bona veritat la nostra immersió en el magnífic món de la Filologia Clàssica.
I unes bones eines d’immersió en aquest univers seran, sens dubte, els dos treballs que ens han manat per al final del quadrimestre. El primer d’aquests dos treballs l’haurem de fer en un grup de sis persones, i haurà de versar sobre l’evolució de la Filologia Clàssica en època bizantina. Aquesta és una època històrica que, la veritat, sempre m’ha fascinat, encara que mai he tingut l’ocasió d’aprofundir-ne. Espere, doncs, que aquest treball m’ajude a conéixer millor Bizanci i tot el que significà.
El segon treball, que farem en grups de dues persones, tractarà sobre Les troianes d’Eurípides. Aquesta tragèdia ens narra la sort d’un grup de dones troianes capturades pels grecs en el marc de la Guerra de Troia.
Ahir dijous al matí, el mau company de grup i jo anàrem a la biblioteca d’humanitats Joan Reglà a recollir la bibliografia que ens havia recomanat la professora per fer el treball. Després d’estar una bona estona voltant per la biblioteca, ens enduguérem un exemplar de Les troianes, un de la Història de la Literatura Grega de J. A. López Férez et alii i un de la Història de la Literatura Grega d’Albin Lesky.
Quan tornàvem cap al pis després d’agafar els llibres, en passar per davant de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, ens vam trobar que s’estava començant a congregar gent per a la manifestació que s’havia convocat contra la monarquia espanyola. Aprofitant l’avinentesa, ens quedàrem una estona i una vegada desplegades les pancartes i després de pegar uns quants crits, continuàrem tranquil·lament cap al pis (després diran que els antimonàrquics són tots uns radicals!).
La setmana que ve, que és festiva per als alumnes de la Facultat de Filologia de la UV, la passaré llegint i rellegint les pàgines de les obres d’Eurípides i López Férez (la de Lesky se la quedà el meu company de grup), cercant informació sobre l’autor atenés i la seua obra. Espere que els déus em siguen favorables en la recerca.

Χαῖρε!

Compartir

Filologia és l’art de comprendre, explicar i restablir la tradició literària en el sentit més ampli. És un coneixement que s’aprén (τέχνη). L’embrió de la filologia el trobem en les explicacions dels mestres d’escola, que busquen fer comprendre als alumnes els texts dels poetes, especialment Homer. Com a ciència, disciplina intel·lectual independent, naix entre els segles IV i III aC i és creada per poetes interessats en conservar la seua herència, els clàssics, i interessants també en servir-se d’aquesta herència.
En l’antiga Grècia, l’escriptura, que era comunitària i que fou ràpidament socialitzada, tingué una major difusió que en la gran majoria de les seues cultures contemporànies. Al primer mil·lenni abans de Crist tingué lloc la reintroducció de l’alfabet, que fou feta per comerciants. Llavors s’inicià la creació d’escoles públiques per als ciutadans. La democratització i l’alfabetització estigueren fortament relacionades (calia saber llegir per comprendre les lleis).
Abans del segle VI aC, els mestres explicaven els poemes (especialment Homer, referent i contenidor dels valors morals dels grecs) als alumnes. Homer escrigué en una llengua artificial i, per tant, es féu necessari explicar-lo als alumnes, aleshores començà a explicar-se morfologia, sintaxi, mètrica… aplicades a l’obra homèrica. A partir de tot açò sorgiran la retòrica, la poètica, la gramàtica…
La filologia és també l’estudi del logos (λόγος), el pensament articulat en un discurs amb una finalitat determinada. Açò fa que la filologia no s’ocupe únicament del discurs escrit, sinó també de la resta de modalitats discursives (imatges). El logos (també “percepció de la realitat”) és, per tant, l’objecte de la filologia.
El grec tingué com a fonament bàsic del coneixement la visió, però també es desenvolupà el logos. Amb la primera τέχνη, la retòrica, sorgí la primera discussió sobre el logos, i sorgí molt prompte. Els tres genera dicendi (tipus de discurs) estigueren ja presents en la Ilíada d’Homer.
La primera discussió sobre el logos aparegué a Sicília, en caure una tirania. Llavors es donà una important activitat judicial i social, cosa que féu aparéixer una demanda d’instrucció en el logos per a dur a terme la defensa i l’acusació judicial (en l’antiga Grècia, els mateixos ciutadans exercien la defensa i l’acusació en els judicis). Per satisfer aquesta demanda sorgiren diversos personatges que s’encarregaren d’instruir i educar en el logos; açò provocà el naixement de la retòrica. De Sicília, aquest fenomen es traslladà a la mateixa Atenes (els primers rètors foren sicilians). A la capital de l’Àtica es donaren les condicions perfectes per al desenvolupament del logos, sobretot per la gran activitat política i judicial que hi havia en aquells moments.
A Atenes, la retòrica siciliana xocà amb un altre moviment, el relativisme, aquest d’origen jònic. Aquesta conjunció (la de retòrica siciliana i relativisme jònic) donà lloc a la retòrica sofística, que significà el primer intent d’establir una educació sistemàtica. A partir d’aquest moment, els sofistes continuaren oferint al poble (δήμος) allò que aquest demanava: les eines bàsiques per dominar el logos i triomfar públicament.
Amb la crisi de la polis i la creació dels regnes hel·lenístics (al voltant del segle III aC), els ciutadans deixaren d’intervindre directament en la política i la justícia. La magnitud dels nous regnes hel·lenístics féu impossible la democràcia directa, cosa que deixà obsoletes l’oratòria política i la judicial, i únicament restà l’oratòria epidíctica (aquella que s’ensenya a l’escola), unida a la poètica. En aquest moment es prengué consciència que un món i una cultura (la clàssica grega) havien mort, i s’intentà recuperar i recollir aquesta tradició ja perduda. Aquest fet posà les bases de la reflexió filològica. Continuarà…

Compartir

Segon dia a la Universitat de València. Les tres hores de classe que he tingut avui m'han servit per a acabar de conèixer els professors que tindré durant aquest curs que acaba de començar.
Aquest matí he tingut el primer contacte amb les dues assignatures principals del primer curs de Filologia Clàssica. En primer lloc, hem tingut classe de Llengua Grega i la seua Literatura. El professor, com tots els altres, ens ha explicat el programa de l'assignatura i ens ha fet un resum de tot el que veurem durant el curs. A més a més, per fi ens han dit que enguany treballarem sobre En defensa de Mantiteu i Per l'invàlid del grec Lísias. Avui mateix ja hem tingut el primer contacte amb la segona d'aquestes obres i em sembla que hauré de repassar bastant la gramàtica grega en els pròxims dies.
Després de dues hores de grec hem passat per fi a l'única assignatura de llatí d'aquest primer quadrimestre, Llengua Llatina i la seua Literatura. Com ja va sent tradició, el professor s'ha presentat i ens ha exposat els fonaments de l'assignatura; a més, ens ha comunicat que els autors llatins que treballarem aquest curs seran Cèsar i Ciceró.
Després de dos dies de classe puc dir que el balanç, en general, és bastant positiu, encara que segurament ens haurem d'esforçar bastant per acostumar-nos al nou sistema que ens ofereix la Universitat i per fer memòria de tota la matèria apresa al batxillerat. Si hi ha una cosa que, lamentablement, no m'agrada gens és el fet que sols tinga una classe en valencià (concretament Llengua Llatina i la seua Literatura), ja que em molesta bastant (i hem resulta lleugerament més difícil) prendre els apunts en castellà. Espere que això no es convertisca en un gran inconvenient.
Avui hem acabat les presentacions, a partir de demà sembla que ja començarà tot de debò. Ja vos contaré!

Compartir

Avui, per fi, hem començat les classes a la Universitat de València. Ha estat un dia intens i ple d’experiències, que m’ha deixat el cap com un bombo, i que ha anat més o menys així.
Al voltant de les 08:20h del matí he eixit del pis per anar caminant cap a la Facultat, camí de la qual he començat a veure estudiants amb les motxilles al coll dirigint-se al mateix lloc que jo. Trenta minuts més tard he arribat a la Facultat i, després d’una breu espera al corredor, he entrat a classe amb tots els companys. A primera hora ha tocat Llengua Castellana. El professor s’ha presentat i ens ha explicat breument el programa de l’assignatura. En acabar la classe hem tornat a eixir al corredor per esperar l’inici de la següent.
A segona hora, el primer contacte amb l’assignatura de Llengua Italiana. El mateix. El professor ha vingut, ens ha explicat els fonaments de l’assignatura, ens ha esporuguit un poc parlant-nos en italià i llestos, una altra vegada al corredor.
Per a la següent classe, Iniciació a l’Estudi de Texts Grecs, hem hagut d’abandonar l’edifici de la Facultat de Filologia per anar a l’Aulari I, on rebrem totes les classes de grec i llatí. Per fi, el primer contacte amb la Filologia Clàssica. La professora ha presentat el programa de l’assignatura i ens ha introduït breument en el món de la Filologia Clàssica.
La última classe del matí, Introducció a la Filologia Clàssica Grega, l’hem feta a continuació de l’anterior, amb la mateixa professora i a la mateixa aula. La sessió, igual que les altres, una breu introducció a l’assignatura i punt.
He tornat a casa acompanyat d’un company de classe, i comentant tot el que ens ha ofert la jornada. Encara és massa prompte per fer valoracions, cal processar tot el que ens han dit avui, però tot té molt bona pinta. Demà més.

Compartir

L’inici del curs ja està ací i aquests són dies d’acabar d’enllestir els últims detalls necessaris per a començar a fer vida d’estudiants al pis. Aquest matí he agafat el tren i he pujat a València, des d’on escric aquestes ratlles.
He passat el matí arreglant-me l’habitació, visitant els basars xinesos més pròxims al pis cercant un llum per a la taula d’estudi, i passejant pel barri per situar-me un poc. A migdia he dinat amb JV i JM, que ja fa unes setmanes que han començat el curs, i després de descansar una bona estona, JV i jo hem anar a donar una volta.
Ens hem dirigit a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, al carrer Blasco Ibáñez, i hem calculat el temps que hem tardat a arribar-hi (15 minuts). Després d’informar-nos sobre l’acte d’obertura del curs, al qual segurament no assistiré, hem anat al carrer Arts Gràfiques per donar-li un colp d’ull a un dels diversos establiments que la llibreria Tirant Lo Blanch té a la ciutat de València. Aquest en concret és el dedicat a les Humanitats i Ciències Socials, cosa que he pogut comprovar observant els carregats prestatges de la llibreria. He trobat una nombrosa col·lecció d’obres clàssiques (algunes bilingües llatí-castellà i poques en valencià) i un bon nombre de llibres relacionats amb el món grecoromà, cosa que de ben segur em farà tornar-hi en el futur. No he pogut evitar eixir d’allí amb les mans buides i m’he endut un exemplar (en castellà, com no) de El món clàssic de Robin Lane Fox, una obra de divulgació sobre el món clàssic recentment editada que ha estat rebuda prou favorablement per la crítica.
Després, amb el llibre sota el braç, hem tornat cap al pis amb la intenció de sopar; però encara hem hagut de tornar a eixir al carrer a la recerca d’algun “fotomatón” perquè JV necessitava algunes fotos per a portar-les demà a la universitat. Després hem tornat al pis definitivament i ens hem fet el sopar.
Ara estem a punt d’anar-nos-en a dormir. Demà al matí JV i JM tenen classe, jo potser aniré a donar-li un cop d’ull a la llibreria París-València o a passejar per la ciutat. Ja veurem.

Compartir

Encara que segons la tradició el Senat fou fundat pel mateix Ròmul amb cent patricis (membres de les famílies més il·lustres de l'aristocràcia romana), el més versemblant és que la seua fundació tinguera lloc en temps menys foscos de la Monarquia romana. Quan la República substituí el règim monàrquic, es conservà el Senat a tall de consell assessor format per uns 300 ancians, però encara integrat únicament per patricis. No obstant això, alguns anys després els plebeus pogueren accedir-hi, encara que tardaren bastant en poder ocupar les magistratures més elevades.
A causa de la seua antiguitat, al definició legal dels seus poders, drets i obligacions fou gradual, i parcial en el millors dels casos. El càrrec de senador era vitalici, cosa que propicià la creació d'una oligarquia, que lluità al llarg de la història, per conservar l'elitisme senatorial. Durant la República eren els censors els encarregats d'atorgar i retirar el títol de senador. Cap a la fi del període republicà fou habitual exigir, com a requisit d'accés al Senat, propietats equivalents a una milió de sestercis, encara que aquest fet mai arribà a la categoria de llei formal durant la República.
Únicament els senadors podien vestir la latus clauus (una túnica amb una ampla franja de color porpra sobre el muscle dret); també portaven sabates tancades de cuir marró i un anell (originàriament de ferro i després d'or). Les reunions del Senat s'havien de celebrar en llocs degudament consagrats, ja que no sempre tenien lloc a la seua seu, la Curia Hostilia. Les cerimònies i la sessió del dia d'any nou, per exemple, es celebraven al temple de Júpiter Òptim Màxim (Iuppiter Optimus Maximus) al Capitoli romà, en canvi, les sessions relacionades amb la guerra tenien lloc al temple de Bel·lona (deessa romana de la guerra), fora del pomerium (el límit sagrat de la ciutat).
Existia una estricta jerarquia entre aquells que tenien veu en les sessions, essent el príncep del Senat el degà durant la República; els patricis sempre tenien preferència respecte als plebeus d'igual condició, i no tots els senadors tenien veu en la cambra. Als senatores pedarii, que s'asseien darrere d'aquells que podien prendre la paraula, únicament els era permés votar. No hi havia limitacions respecte a la durada o el contingut de la oratio (el discurs), cosa que permetia practicar l'obstruccionisme. Les sessions podien durar des de l'eixida del sol fins a la posta i no podien continuar si es reunien els comitia (les assemblees), encara que podien convocar-se també els dies reservats per als comicis si aquests no es celebraven. Si l'assumpte a tractar no era important o la resposta totalment unànime, la votació podia fer-se verbalment o a mà alçada, però la votació formal s'efectuava quan hi havia discrepàncies. El Senat era un òrgan assessor i promulgava els seus decrets (consulta) a petició de les diverses assemblees. Si l'assumpte era greu, era necessari el quorum per a arribar a la votació, encara que no es sap exactament quina quantitat constituïa aquest quorum. Com passa ens alguns parlaments actuals, la majoria de les sessions comptaven amb una assitència bastant reduïda i sols els assumptes importants o conflictius eren capaços d'omplir la cambra.
Per tradició, el Senat tenia la potestat suprema en diversos assumptes, a pesar de no ser un òrgan legislatiu; aquest era el cas de les qüestions fiscals, ja que controlava el Tresor; dels afers exteriors i dels assumptes bèl·lics. En ocasions excepcionals el Senat podia suspendre tots els organismes estatals, aprovant un Senatus consultum de republica defendenda (decret del Senat sobre la defensa de la República), que era inapel·lable.
Amb la substitució de la República per l'Imperi, el Senat anà perdent importància progressivament. Els emperadors adquiriren la potestat per designar senadors, cosa que els ajudà a acabar amb l'oposició, fins al punt que no fou necessari tenir en compte les decisions de la cambra. D'aquesta manera, el Senat perdé totes les seues funcions i amb aquestes la rellevància que havia tingut en temps passats.

PS: He afegit a la barra lateral, a l'apartat El blog un cercador que vos ajudarà a trobar qualsevol cosa que s'haja publicat en aquest blog. Espere que vos resulte útil. 

Compartir