Hic et nunc

Aquestes coses dels blogs –com la inspiració, de la qual depenen– són així, van i venen. Últimament, sembla que han anat més que han vingut i fa més d’un mes que no done senyals de vida. La faena de la Universitat em deixa ben poc de temps per escriure quatre ratlles per ací. A més, el fet d’anar de bòlit amb altres múltiples quefers no em deixa el cap lliure per dedicar-me a pensar articles i eixes coses que fem els desqueferats que escrivim per aquestes contrades. Sembla, però, que hui un raig de llum m’ha il·luminat i alguna cosa escriuré abans de continuar passat apunts a net, la tasca estrella d’aquests dies. Bé, deixem-nos de donar voltes i som-hi.

El motiu que m’ha portat a desempolsegar el teclat ha estat la troballa, aquests dies, d’un parell de notícies curioses i, en part relacionades, que m’han fet plantejar-me una qüestió que fins ara no se m’havia passat pel cap. Però anem a pams. La primera notícia, que em va arribar l’altre dia tot i tindre uns quants anys ja (és del 2002), parla d’un estudiant taiwanés que morí a conseqüència d’una hemorràgia cerebral motivada pel fet d’haver estat estudiant 16 hores de mitjana al dia per superar unes oposicions. La segona notícia, apareguda hui mateixa la premsa, fa referència al fet que una empresa japonesa ha estat condemnada a pagar una indemnització a la família d’un treballador que morí d’un infart després de fer una mitjana de 112 hores extra al mes en una cadena de restaurants. Evidentment, la relació entre ambdues notícies rau en el fet que les dues recullen la mort d’una persona a conseqüència d’una sobrecàrrega que podríem considerar laboral, tot i que en el primer cas es tracta d’un estudiant.

La lectura d’aquestes dues notícies m’ha fet plantejar-me una qüestió que pot semblar molt evident però que fins ara no se m’havia ocorregut. Almenys no en aquests termes. Sempre que en classe m’han parlat o a casa he llegit sobre la revolució industrial i els inicis del moviment obrer, una de les qüestions bàsiques, que sempre apareix quan es tracten aquests temes, és la de les condicions de vida del primer proletariat industrial. Com tots sabeu, les condicions de treball i vida de la nova classe obrera eren pitjor que pèssimes: fèrria disciplina, salaris molt baixos, jornades inacabables, condicions ambientals molt deficients, cap assistència en cas de malaltia o accident, insalubritat dels barris obrers, segregació social, etcètera. No crec que faça massa falta afegir res més, tots podem fer-nos una idea de com (mal)viuria aquella gent.

Doncs bé, si el fet d’haver treballat de manera extraordinària unes 112 hores al mes (si dividim ens ixen, més o menys, uns tres hores extra al dia) li ha causat la mort per infart a un pobre treballador japonés, no vull ni pensar el que podria significar per a la salut d’un treballador qualsevol de, per exemple, l’Anglaterra de principis del segle XIX, el fet de fer jornades laborals de 14 o 16 hores, en condicions com a mínim infrahumanes, amb una alimentació, una sanitat i una higiene absolutament deficients. I tot això per no parlar ja de com afectarien totes aquestes condicions de treball a dones i xiquets. En definitiva, resulta altament inquietant la pèssima qualitat de vida que tindria aquella gent (i dic “aquella gent” perquè són el cas més extrem, però tampoc cal anar tan lluny en el temps: avui en dia, a bona part del món, hi ha gent en condicions molt semblant a les que hem comentat), i encara més si la comparem amb la de, per exemple i per no eixir de l’àmbit de la fàbrica, els seus patrons. Porca misèria.

Desembre del 1944, la derrota de l’Alemanya nazi és imminent. Hitler es troba aïllat al seu despatx de la Reichskanzlei, decaigut pel negre futur que li espera al seu Reich dels Mil Anys. Els ministres del règim pensen que cal donar un colp d’efecte perquè Hitler recupere els ànims i torne a fer creure el poble alemany en la victòria. Així, Joseph Goebbels idearà un pla per tal de refer Hitler i que aquest puga pronunciar el discurs definitiu que canviarà el rumb de la guerra. Hi haurà, però, un petit problema: l’elegit per tornar-li la capacitat oratòria a Hitler serà el seu antic professor d’interpretació, Adolf Israel Grünbaum. Exacte, un jueu.

Aquest és, a grans trets, l’argument de Mein Führer: Die wirklich wahrste Wahrheit über Adolf Hitler (“El meu Führer: La veritat veritablement més autèntica sobre Adolf Hitler”) del director helvètic Dani Levy. La pel·lícula és, bàsicament, una ridiculització en tota regla de Hitler (un xiquet maltractat per son pare dins el cos d’un dèspota, que es pixa al llit, que ha perdut el carisma i que té problemes d’erecció) i del seu Reich (l’Estat que havia de ser ideal i perfecte, però que acaba essent víctima de la burocràcia, dels seus governants i  del protocol).

És, per tant, una ridiculització del nazisme, però no només això. Dani Levy aconsegueix de manera brillant, mitjançant la comèdia més incisiva (l’humor del film és d’una negror espessa), fer-nos entendre una terrible tragèdia: el nazisme i l’Holocaust. Darrere d’aquest Hitler ridícul que juga amb un petit cuirassat mentre pren un bany, hi ha el Hitler més sinistre, que afirma tranquil·lament que no té res personal contra els jueus sempre que aquests no el destorben o que s’hauria conformat amb enviar-los al desert o a Madagascar (sic).

Aquests tocs puntuals tan dramàtics (el Hitler més funest, la realitat dels jueus i el contrast d’aquesta realitat amb la dels jerarques nazis) sovint no acaben d’encaixar del tot amb el to còmic que impera al llarg del film ([atenció, possible spoiler!] excepte, potser, al final, que és quan un s’adona de tot plegat). Tot i això, no podem negar que Mein Führer és una gran obra de reflexió sobre el nazisme i l’Holocaust, no només per allò que diu (que Hitler, abans que res, era també una persona, amb tot el que això comporta), sinó també per com ho diu: amb un amarg somriure.

Em contava mon pare que, quan ell era menut, en aquells temps en què els veïns eren com de la família, hi havia una veïna que, quan preguntava l’hora, en respondre-li, per exemple, les 12, sempre deia «però les 12 noves o velles?». Aquest dubte que tenia la dona es devia al fet que el 16 de març del 1940 l’hora fou avançada 60 minuts, la qual cosa li degué trastocar d’alguna manera el seu rellotge mental. Amb aquest desconcertant —i encara més en aquell temps!— avançament, Espanya passava d’emprar la Western European Time (WET, UTC o hora vella) a emprar la Central European Time (CET, UTC+1 o hora nova).

Segons apareix publicat al BOE del 8 de març del 1940, l’avançament de l’hora s’ordenava tenint en compte «la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos», així com «las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo». No sé en quins «avantatges d’ordre divers» estaria pensant el senyor Francisco Franco quan ordenà el canvi horari, però tot sembla indicar que la seua voluntat d’ajustar el rellotge espanyol al d’«altres països europeus» era una manera de fer l’ullet a Hitler i Mussolini, en un moment en què aquestes amistats encara interessaven al caudillo.

Resulta curiós que aquesta ordre, en el seu article cinqué, recollira la possibilitat de fer marxa enrere amb el canvi horari amb els següents termes: «oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal». L’hora normal o vella, però, no s’arribà a restablir i encara avui emprem l’hora UTC+1 a l’hivern i UTC+2  a l’estiu. Així, a pesar que el meridià de Greenwich passa per terres valencianes, ací, com en la resta de l’Europa continental—des de França a Polònia i des de Noruega a Itàlia— ens regim pel meridià 15º est i no pel meridià 0º. La pobra veïna de mon pare, doncs, s’hagué d’adaptar a les hores noves.

Fa un parell de setmanes em van arribar per fi les còpies que havia demanat a l’Arxiu del Regne de València. Com ja vos vaig comentar en una altra entrada, els fulls que vaig demanar que em copiaren fan referència al procés de desfeudalització de Pedreguer al segle XIX, procés que estudià Eduard Frasquet en un article publicat al número 12 de la revista Aguaits amb el títol Revolució burgesa i pervivències feudals: Pedreguer, 1837-1867. Com que el tema resulta francament interessant, he decidit fer un “breu” resum del procés. Som-hi doncs.

A pesar dels nombrosos decrets de supressió del feudalisme promulgats abans i durant el període revolucionari de 1834 a 1843, és un fet que un percentatge considerable dels antics pobles de senyoriu continuaren sotmesos a la fiscalitat senyorial. Entre aquests pobles es trobava Pedreguer, que des de la conquesta catalanoaragonesa al segle XIII havia esta propietat de nombroses famílies —els Carròs, els Roís de Corella, els Anna—, fins anar a parar a mans dels Cervelló. A mitjan segle XIX, Pedreguer és una comunitat dedicada majoritàriament al conreu de la vinya, el blat, l’olivera l’ametller i la morera; amb un casc urbà d’unes 660 cases que acullen uns 2.635 habitants.

El plet senyorial s’inicià el 1837, quan la casa de Cervelló, acollint-se al decret del 26 d’agost del mateix any, intentà acreditar la propietat del senyoriu de Pedreguer. El fiscal del jutjat de Dénia rebutjà la pretensió del comte D. Felipe María Osorio y de la Cueva en considerar que la documentació havia estat presentada fora dels terminis establerts i, sobretot, perquè la documentació aportada no incloïa els títols de propietat. Aquests fets portaren al fiscal a promoure la demanda d’incorporació a la “nació” del senyoriu, segrestant cautelarment una bona part del patrimoni del comte a Pedreguer.

Durant el procés d’incorporació a la “nació”, però, els Cervelló aportaren una còpia del document de compra del senyoriu, establint-se l’origen de la propietat en 1348, quan Pere el Cerimoniós, havent confiscat el patrimoni de Joan Roderic Roís de Corella —condemnat a mort per haver format part del bàndol antimonàrquic durant la guerra de la Unió—, vengué el patrimoni d’aquest al seu conseller i vicealmirall Mateu Mercer. Aquest document, per defectes formals, no fou determinant. Els lletrats dels Cervelló, doncs, per tal de fonamentar els títols presentats, invocaren la cerimònia de presa de possessió del senyoriu del 1816. La revisió de la crònica d’aquest esdeveniment, en no mencionar en cap moment el domini que sobre els vassalls podia exercir el senyor,  posà en dubte les facultats jurisdiccionals dels Cervelló i amb elles la percepció de la renda feudal.

En qüestionar el fiscal del jutjat de Dénia la legalitat del domini jurisdiccional dels Cervelló sobre Pedreguer, els veïns del poble es negaren a continuar pagant els drets feudals. Els més perjudicats d’aquesta decisió foren els hereus del comte de Cervelló, que a la mort d’aquest el 1859, continuaren amb el plet. Aquests al·legaren la dificultat d’aportar els títols originals de propietat perquè l’any 1812 un incendi a la casa pairal dels comtes havia acabat amb l’arxiu familiar. Aquest nou argument era vàlid, ja que el decret del 26 d’agost del 1837 eximia de la presentació dels títols en cas d’haver-los perdut en un accident inevitable com un incendi o un saqueig, sempre que aquest fóra demostrable.

A pesar que la demanda d’incorporació a la “nació” promoguda pel fiscal el 1837 havia rebut el suport del poble de Pedreguer, l’Ajuntament havia decidit iniciar altres accions judicials per tal d’alliberar al poble del domini senyorial. En aquest sentit, els advocats del municipi van recórrer al plet de tempteig, acollint-se a la jurisprudència establida pels fiscals del Consell de Castella el 12 de juny del 1775, on es mencionava la pragmàtica promulgada per Alfons el Magnànim el 8 de maig del 1447, la qual reconeixia el dret de retracte per a tots els territoris alienats del patrimoni reial mitjançant escriptura de venda. No obstant això, aquest mecanisme només permetia la incorporació a la corona i no a la “nació”.

D’altra banda, els advocats de Pedreguer consideraven il·legal la venda de lloc feta el 1348 pel fet que un privilegi atorgat per Pere el Cerimoniós el 1336 i el 1340 impedia alienar qualsevol territori del patrimoni reial sense l’expressa autorització de les Corts de l’època. Aquest argument, però, estava mancat de fonament jurídic, ja que el privilegi només beneficiava uns llocs determinats i els situats “més enllà de Xixona”, entre els quals evidentment no es trobava Pedreguer.

Finalment, el 1862, els hereus del comte de Cervelló, per por a les conseqüències econòmiques que podien derivar-se de l’aparent il·legalitat del domini jurisdiccional, acordaren amb els veïns de Pedreguer la renúncia als drets que posseïen sobre el poble a canvi d’una indemnització de 210.000 reials. Tot i que la incorporació a la “nació” d’un senyoriu suposava la dissolució del feudalisme sense cap mena d’indemnització, els veïns del poble preferiren pactar amb els senyors en comptes d’arriscar-se a una sentència desfavorable.

A pesar de l’acord, el procés judicial continuà encara uns anys més i el 1866 el jutjat de Dénia desestimava la demanda d’incorporació a la “nació” de Pedreguer, confirmant els drets de la casa de Cervelló i els temors dels veïns de Pedreguer. El fiscal va recórrer aquesta sentència davant l’Audiència de València, que el 1867 desestimà  “…la demanda de incorporación propuesta por el promotor fiscal de dicho partido al conde de Cervellón, sin perjuicio de lo convenido por éste con los representantes del pueblo de Pedreguer en veinte y cuatro de enero de mil ochocientos senseta y dos…”. Així, el 1867, trenta anys després de l’inici del plet, el poble de Pedreguer quedava lliure del domini senyorial, en fer-se efectiu l’acord a què havien arribat cinc anys abans els veïns del poble amb els comtes de Cervelló.

Acabem avui el cicle de quatre articles dedicats a la transició de la monarquia alfonsina a la Segona República a Pedreguer parlant de les eleccions municipals del 31 de maig del 1931 [1].

La comissió gestora nomenada pel governador civil el 18 d’aril estigué en el càrrec fins el 31 de maig, quan Pedreguer i la resta de pobles on s’havien presentat protestes contra l’escrutini de les eleccions del 12 d’abril celebraren de nou eleccions. Dels 34 pobles de la Marina Alta, 22 hagueren de repetir els comicis.

A les eleccions del 31 de maig es presentaren pràcticament les mateixes persones que ja ho havien fet en les del 12 d’abril, però sota sigles polítiques diferents, unes amb les de la Dreta Liberal Republicana (a la qual  s’incorporaren molts dels cacics i senyorets de la comarca que fins aleshores s’havien presentat com a monàrquics) i altres amb les d’Aliança Republicana (AR). Del total de vots emesos, 2270 (el 76,5%) foren per la DLR, que aconseguí vuit regidors, i 697 (el 23,49%) per AR, que n’aconseguí quatre. La participació electoral disminuí a un 67% del cens.

Si comparem els regidors elegits en les dues conteses electorals, podem observar que sis dels vuit regidors de la Dreta Liberal Republicana elegits el 31 de maig coincideixen amb els candidats monàrquics elegits el 12 d’abril. La coincidència més cridanera, però, és la següent: l’acta de constitució de l’Ajuntament elegit el 31 de maig ens indica que foren triats alcalde i tinents d’alcalde Juan Puigcerver, José Antonio Costa i Mateo Ribes, respectivament. Curiosament, es tracta de les mateixes persones que havien estat elegides en la sessió constitutiva del 16 d’abril en base als resultats impugnats de les eleccions del 12 d’abril. Així doncs, podem concloure que, malgrat el canvi de règim a nivell estatal que comportà la proclamació de la Segona República, al poble de Pedreguer el poder continuà en les mateixes mans que l’havien posseït en temps de la monarquia alfonsina.

L’Ajuntament elegit el 31 d’abril es mantingué en el poder fins al març del 1936, quan la victòria del Front Popular en les eleccions generals propicià el canvi del govern municipal. Aleshores, el nou consistori convocà eleccions però aquestes no arribaren a celebrar-se, ja que el governador civil les suspengué.

———
[1] En aquest quart i últim article hem emprat BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994, i BALLESTER, T., La segona república a la Marina Alta, Alacant: Institut de cultura “Juan Gil-Albert”, 1997.

Avui toca parlar de les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 i de les conseqüències d’aquestes a Pedreguer [1].

El cens electoral de Pedreguer el 1931 era de 1.424 persones, és a dir, el 30% de la població total. Aquesta quantitat es deu al sufragi censatari vigent, que només permetia el vot als homes majors de 25 anys. D’acord amb la Llei Electoral, cadascun dels electors podia votar quatre dels candidats, essent-ne sis els que havien de ser elegits per cadascun dels dos districtes electorals existents.

El 12 d’abril votaren a Pedreguer 1.061 persones, és a dir, el 22% de la població. La participació respecte al total del cens electoral, doncs, fou del 74,5%. L’abstenció fou del 25,5%, lleugerament per baix de la mitjana comarcal (27%), provincial (38%) i estatal (33%) .

Pel districte primer foren elegits Juan Puigcerver Ribes (260 vots) José Antonio Costa Costa (260 vots), Mateo Ribes Ballester (206 vots), Francisco Noguera Pérez (260 vots), José Barber Ballester (229 vots) i Jaime Pons Martí (229 vots). Pel segon els elegits foren Federico Fornés Riera (240 vots), Estanislao Comes Martí (239), Antonio Fornés Calatayud (239), Enrique Server Server (239) —vés per on, aquest home era el germà d’un dels meus besavis paterns, i té els mateixos cognoms que jo!—, Vicente Tomás Quintana (158) i Pascual Miralles Pons (158) .

El 14 d’abril, dos dies després de les eleccions i com a conseqüència dels resultats de les mateixes, es proclamà la Segona República a l’estat espanyol. A Pedreguer, el canvi de règim es celebrà amb una manifestació, en el curs de la qual es tirà pel balcó de l’ajuntament el retrat d’Alfons XIII.

El nou consistori es constituí el 16 d’abril del 1931, essent elegit alcalde Juan Puigcerver i tinents d’alcalde José Antonio Costa i Mateo Ribes. La constitució, però tingué un caràcter provisional per haver existit protestes contra la validesa de les eleccions. El dia de la constitució el secretari de l’Ajuntament menciona una acta on es feren constar les protestes, però no exposa el caràcter de les mateixes (només diu al respecte, citant una comunicació del president de la Junta Municipal del Cens Electoral: «Habiéndose formulado ciertas protestas contra la validez de las elecciones verificadas el día 12 del actual, protestas que se han hecho constar en el acta del citado escrutinio»). No obstant això, podem pensar que la causa de les protestes hauria estat el caràcter monàrquic dels regidors elegits el 12 d’abril.

Davant d’aquestes protestes, el governador civil Carlos Esplá suspén els membres de l’Ajuntament i, el 18 d’abril, nomena una comissió gestora de tres membres: José M. Peris Pons, Benjamin Giménez Alborch i Gabriel Carrió Costa. Tal i com afirma Ballester, és de suposar que els integrants d’aquesta comissió serien afins al nou règim republicà; almenys un, José M. Peris, membre de la junta provincial d’Aliança Republicana, és segur que ho era. Continuarà.

———
[1] Una vegada més hem emprat BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994. En aquest cas, però, també hem consultat l’acta del plenari de l’Ajuntament de Pedreguer del dia 16/04/1931.

Ara que ja sabem com era el poble de Pedreguer a principis dels anys ’30, passem a parlar dels antecedents del republicanisme al municipi [1].

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera al gener del 1930, es produí un revifament en l’activitat sindical i política municipal. El primer vestigi del republicanisme a Pedreguer el trobem a l’abril del mateix any, amb la presència d’un veí del poble, José M. Peris Pons, en la junta provincial de l’agrupació de partits republicans denominada Aliança Republicana (AR). De la premsa provincial del moment es desprén que aleshores existia ja al municipi un cert moviment de caràcter republicà.

El juny del 1930 s’aprovà el reglament del Centro Republicano de Pedreguer, que tenia per finalitat la “defensa i propagació de les idees republicanes”, i que serà inaugurat al mes següent: “Tiempo ha que un grupo de elementos defensores de la causa republicana luchaban sin descanso para convencer al pueblo de la necesidad de constituir un Centro Republicano. La lucha ha terminado con un grandísimo triunfo, gracias a la perseverancia del viejo republicano federal don José María Peris, presidente y sostén de esta endidad, lo mismo que sus compañeros los señores de la junta directiva, que están recibiendo muchos plácemes alentadores para seguir trabajando en favor de tan justa causa” [2]. Sembla, per tant, que José M. Peris Pons jugà un paper important en el sorgiment del republicanisme al poble.

Aquesta era, doncs, la situació del moviment republicà a Pedreguer abans de les eleccions del 12 d’abril del 1930. Continuarà.

———
[1] En aquest cas ens hem basat també en BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994.

[2] Fragment d’un article d’El Luchador d’Alacant (22/07/1930) recollit per BALLESTER.

Aprofitant que aquests dies de Pasqua he hagut de fer una xicoteta recerca al respecte, he decidit escriure alguna cosa sobre la manera com es produí a Pedreguer la transició de la monarquia d’Alfons XIII a la Segona República. Si no em fallen els càlculs, em sembla que m’eixiran quatre articles. Abans que res, però, ens cal saber com era el poble de Pedreguer aleshores [1].

L’any 1930 Pedreguer comptava amb 4.710 habitants, essent el cinqué poble de la comarca quant a població. Durant el primer terç del segle XX els diferents censos ens mostren un descens poblacional, que es reduí en vora 600 habitants. La causa d’aquesta baixada de la població fou l’emigració, provocada per la mala situació econòmica que vivia aleshores el poble de Pedreguer en particular i la comarca de la Marina Alta en general. L’emigració de la població més jove comportà, a més, un envelliment considerable de la població.

L’economia de Pedreguer tenia la seua base en l’agricultura. De la població activa (el 40,18%), el 82% es dedicava al sector primari, el 4,90% al sector secundari i el 13% al terciari. El sector secundari era gairebé inexistent, i estava representat només per algunes indústries artesanals i de consum local derivades de l’agricultura (en trobem 5 de carros, 4 de capells, 1 de barxes, 1 de mocadors i 1 de teules). Pel que fa al sector terciari, aquest només cobria les necessitats més bàsiques. No obstant això, com a resultat de l’activitat agrícola trobem a Pedreguer algunes sucursals bancàries (almenys des del 1930 el Banc de València, però també la Banca Comes) i diversos agents dedicats a la comercialització i exportació de fruites. L’agricultura estava dedicada majoritàriament al cultiu de la vinya per a fer pansa i de la taronja. En aquest període la primera es trobava en franca decadència,  la qual cosa afavorí l’extensió del regadiu per al cultiu de la taronja. Aquesta extensió fou possible gràcies a l’existència de diverses societats de reg dedicades a l’extracció i distribució d’aigua, essent Pedreguer un dels pobles pioners a la comarca en aquest camp.

A principis de la dècada de 1930, Pedreguer patia un important dèficit d’infraestructures, com ara la falta d’aigua corrent, de clavegueram, d’un llavador públic, i la necessitat d’unes escoles noves. Els diferents ajuntaments van intentar realitzar aquestes millores, però tot quedà en projectes, excepte el llavador públic que es realitzà mercés a una donació privada.

Aquest, a grans trets, serà el Pedreguer que veurà caure la monarquia alfonsina i proclamar-se la II República el 14 d’abril del 1931. Continuarà.

———
[1] Totes les dades ací exposades han estat extretes de BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994.

Ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. Recorde perfectament quan era menut i abans d’anar-me’n a dormir devorava àvidament les divertides vinyetes de la parella de gals més famosa de tots els temps. Des d’aleshores, de tant en tant he tornat a rellegir algun dels seus còmics (els tinc tots fins a Astèrix a Bèlgica, l’últim amb text de Goscinny) de forma esporàdica, redescobrint a cada lectura nous gags i altres perles (crítiques, “cameos”…) que quan era menut no podia ni sabia apreciar.

Una d’aquestes crítiques, segurament la millor i més àcida, ens la llancen Goscinny i Uderzo des de les pàgines d’Obèlix i companyia. Aquest còmic ens conta com Juli Cèsar, per tal d’acabar definitivament amb els irreductibles gals de l’inexpugnable llogaret del nord, decideix fer-los caure en el parany del capitalisme. Així doncs, els romans convencen Obèlix perquè els fabrique menhirs a canvi de sestercis. Per tal de satisfer la demanda romana, Obèlix es veurà forçat a contractar altres gals, uns l’ajudaran a fer menhirs i altres aniran a caçar perquè puguen menjar tots.

Quan Obèlix comence a fer gala de la seua riquesa, la resta de gals l’envejaran i, seguint el suggeriment d’Astèrix, es posaran ells també a fabricar menhirs. Els romans continuaran comprant-ne a preus cada vegada més alts (“els preus pugen sempre”) fins que la seua economia començarà a ressentir-se i hauran de buscar la manera de recuperar la inversió. Així doncs, decidiran vendre els menhirs gals a Roma. Com que a l’Urbs no hi ha demanda de menhirs, hauran de crear-la mitjançant la publicitat. La campanya serà un èxit i l’aerarium romà es recuperarà amb escreix.

Aleshores, però, apareixeran els productors de menhirs romans, els quals, atrets pels beneficis de la indústria monolítica, s’hi apuntaran. Els productors romans vendran els seus menhirs (fets amb mà d’obra esclava) més barats, per la qual cosa, l’Estat haurà d’abaratir també els seus menhirs (d’aquesta manera, però, el marge de beneficis es farà més estret) i l’oferta es diversificarà (apareixen menhirs egipcis, grecs, fenicis, etcètera). La traca final arribarà quan el mercat es sature, baixe la demanda i es desplomen els preus i amb ells els beneficis, que arribaran a convertir-se en pèrdues. Així doncs, l’Estat romà haurà d’acabar amb la producció de menhirs. Els gals tornaran a fer vida normal després d’una breu catarsi, mentre que a Roma la crisi continuarà amb la devaluació del sesterci.

Ja ho veieu. Amb 50 pàgines hi ha prou per exposar de manera clara i entenedora les conseqüències de l’especulació sense escrúpols i del capitalisme destrellatat. Fer creure a la gent que val la pena comprar coses que no serveixen per res (crear necessitats prescindibles), animar a la competència més salvatge, produir per produir… despropòsits com aquests, que potser no els acabem de vore en la vida real, al còmic queden perfectament definits.

I tot açò a què venia? Ah sí, que ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. I per què ho he fet avui i no qualsevol altre dia? Perquè un professor ens ha manat comentar Obèlix i companyia. Chapeau!

Estrenem avui una nova secció o categoria d’aquest blog amb el títol “Fotos per al record” (originalitat al poder!), en la qual intentaré anar penjant i comentant fotos antigues dels àlbums familiars, ara que per fi m’he decidit a digitalitzar-les. Evidentment, seran fotos curioses o amb algun interés diguem-ne històric, o siga que no espereu fotos de la meua primera comunió (xDD) i coses per l’estil. Ehem, ehem, un poc  de serietat, per favor.

La fira de la Immaculada a Pedreguer durant la postguerra (clica-hi a sobre per ampliar-la)

I ací tenim la primera foto per al record. Es tracta de la fira de Pedreguer, que tenia (i encara té) lloc per la festa de la Immaculada Concepció (el 8 de desembre), tal i com es celebrava en els anys de la postguerra (la foto és dels anys ’40 o principis dels ’50). Com podeu observar, al centre de la plaça major del poble es muntaven una sèrie de paradetes que es cobrien amb tendals i fustes, pels costats de les quals podia circular la gent. A més, a la part inferior central de la fotografia apareix una mena de cadafal sobre el qual es distingeix la banda de música en plena actuació.

Com és evident, la fira de la foto no té res a veure amb l’actual. Llavors no hi havien atraccions, la fira era una espècie de mercat ambulant anual que la gent del poble aprofitava per comprar olles, cassoles i altres atuells i estris més difícils de trobar habitualment al poble (no hem d’oblidar que ens trobem en plena postguerra).

Per acabar i com a curiositat, si vos fixeu en la part superior de la fotografia, podreu veure on s’acabava aleshores el poble i començaven els bancals dels voltants. Bé, pròximament més fotos.