Aquesta és la teoria de psiquiatres i psicòlegs, i cal reconèixer que, dins de les seus possibilitats, sembla que funciona. És per això que podem pensar, sense por a equivocar-nos massa, que potser fou aquesta necessitat d’expulsar el trauma, de llevar-se’l de damunt, el que portà Gabriel Chevallier a escriure La por, una obra que, tot i la seua qualitat, ha passat molt desapercebuda entre el públic lector general. Qui és, però, Chevallier? Quin trauma fou el que visqué i plasmà en aquest llibre? Vegem-ho.

Fill d’un ajudant de notari, Gabriel Chevallier nasqué l’any 1895 al si d’una família lionesa relativament acomodada. Després d’haver passat per diversos col·legis, a l’edat de setze anys començava els seus estudis a l’École nationale des beaux-arts de Lió. Tres anys més tard, però, quan tot semblava anar en proa per al jove Gabriel, sobrevingué la tragèdia: havia esclatat la Primera Guerra Mundial.

Chevallier, membre de la quinta del quinze, és mobilitzat i enviat al front, on és ferit després d’un any a primera línia. Tot i això, continuarà a la trinxera fins al final del conflicte, tres hiverns més tard. Un cop acabada la guerra, retornat a la vida civil, exercirà de periodista, de dissenyador, de viatjant, de petit industrial i, el que més ens interessa, d’escriptor.

Chevallier, per tant, sobrevisqué a la guerra, és evident, i, a més, ho va fer tant físicament –no el pelaren al front– com psicològicament –pogué reprendre la (seua?) vida. Una guerra, però, no és quelcom que s’oblide fàcilment. No deu ser fàcil dormir tranquil·lament després d’haver estat durant quatre anys poca cosa més que un “aspirant a cadàver”. En altres paraules: no deu ser gens fàcil refer-se per complet després de quatre anys de passar autèntica i continuada por.

Perquè, tal i com Chevallier, a través del seu alter ego a la novel·la, el jove Dartemont, afirma quan una infermera li pregunta què ha fet al front, la gran ocupació de la guerra no és altra que PASSAR POR, amb majúscules. Por simplement a la mort, sí, però també i sobretot por –i molta– a una mort dolorosa, tan freqüentment observada –i escoltada– als companys caiguts en la batalla, molt sovint abandonats a la seua agonia en terra de ningú per por –una vegada més– al foc de les metralladores enemigues.

I és que Chevallier, amb la seua novel·la, renuncia per complet a l’heroisme i al lirisme de la guerra i aspira únicament a narrar la realitat del fang de la trinxera, de la pols dels bombardeigs, de la sang i les vísceres del combat. Tot això, en el context d’una guerra a cavall encara entre l’era preindustrial i la plenament industrial, en la qual les càrregues a la baioneta coexistien amb les metralladores i els obusos.

Al remat, darrere de la novel·la de Gabriel Chevallier, més enllà d’aquella voluntat, comentada al principi i atribuïda per nosaltres a l’autor, de superar el trauma de la guerra, hi ha sens dubte –i així ho manifesta ell mateix al prefaci de l’obra– la voluntat ferma de contar la guerra tal com és i d’advertir la gent de les seues funestes conseqüències. El que no sabia Chevallier quan publicà La por és que nou anys més tard gran part de la humanitat s’embarcaria una altra vegada, amb totes les seues forces, en tan terrible activitat com és la de matar-se els uns als altres.

«En aquells temps, abans de la Gran Guerra, [...] encara no era indiferent que un home morís o visqués. Quan algú era esborrat del mapa, el seu lloc no era ocupat immediatament, amb ganes d’oblidar els morts, sinó que quedava ferm el buit que havia deixat i els testimonis de la seva mort que hi pogués haver, propers o llunyans, emmudien tan sovint com s’adonaven d’aquella mancança. Quan el foc destruïa una casa de qualsevol renglera de cases d’un carrer, el solar de l’incendi quedava força temps buit, ja que els paletes treballaven a poc a poc, pensant-s’hi, i els veïns més propers i els qui acostumaven a passar per aquell indret recordaven la configuració i les parets de l’edifici desaparegut quan giraven els ulls cap a l’espai on s’havia alçat la casa destruïda. Les coses anaven així aquells dies. A tot allò que creixia li calia molt de temps per créixer, i a tot allò que desapareixia li calia, també, molt de temps per ser oblidat. Totes les coses que havien existit havien deixat rastre. En aquella època, es vivia dels records, com avui es viu de la facultat d’oblidar ràpidament i vigorosament.»

Joseph Roth, La marxa de Radetzky, pàg. 144.

El motiu que m’ha portat a desempolsegar el teclat ha estat la troballa, aquests dies, d’un parell de notícies curioses i, en part relacionades, que m’han fet plantejar-me una qüestió que fins ara no se m’havia passat pel cap. Però anem a pams. La primera notícia, que em va arribar l’altre dia tot i tindre uns quants anys ja (és del 2002), parla d’un estudiant taiwanés que morí a conseqüència d’una hemorràgia cerebral motivada pel fet d’haver estat estudiant 16 hores de mitjana al dia per superar unes oposicions. La segona notícia, apareguda hui mateixa la premsa, fa referència al fet que una empresa japonesa ha estat condemnada a pagar una indemnització a la família d’un treballador que morí d’un infart després de fer una mitjana de 112 hores extra al mes en una cadena de restaurants. Evidentment, la relació entre ambdues notícies rau en el fet que les dues recullen la mort d’una persona a conseqüència d’una sobrecàrrega que podríem considerar laboral, tot i que en el primer cas es tracta d’un estudiant.

La lectura d’aquestes dues notícies m’ha fet plantejar-me una qüestió que pot semblar molt evident però que fins ara no se m’havia ocorregut. Almenys no en aquests termes. Sempre que en classe m’han parlat o a casa he llegit sobre la revolució industrial i els inicis del moviment obrer, una de les qüestions bàsiques, que sempre apareix quan es tracten aquests temes, és la de les condicions de vida del primer proletariat industrial. Com tots sabeu, les condicions de treball i vida de la nova classe obrera eren pitjor que pèssimes: fèrria disciplina, salaris molt baixos, jornades inacabables, condicions ambientals molt deficients, cap assistència en cas de malaltia o accident, insalubritat dels barris obrers, segregació social, etcètera. No crec que faça massa falta afegir res més, tots podem fer-nos una idea de com (mal)viuria aquella gent.

Doncs bé, si el fet d’haver treballat de manera extraordinària unes 112 hores al mes (si dividim ens ixen, més o menys, uns tres hores extra al dia) li ha causat la mort per infart a un pobre treballador japonés, no vull ni pensar el que podria significar per a la salut d’un treballador qualsevol de, per exemple, l’Anglaterra de principis del segle XIX, el fet de fer jornades laborals de 14 o 16 hores, en condicions com a mínim infrahumanes, amb una alimentació, una sanitat i una higiene absolutament deficients. I tot això per no parlar ja de com afectarien totes aquestes condicions de treball a dones i xiquets. En definitiva, resulta altament inquietant la pèssima qualitat de vida que tindria aquella gent (i dic “aquella gent” perquè són el cas més extrem, però tampoc cal anar tan lluny en el temps: avui en dia, a bona part del món, hi ha gent en condicions molt semblant a les que hem comentat), i encara més si la comparem amb la de, per exemple i per no eixir de l’àmbit de la fàbrica, els seus patrons. Porca misèria.

Aquest és, a grans trets, l’argument de Mein Führer: Die wirklich wahrste Wahrheit über Adolf Hitler (“El meu Führer: La veritat veritablement més autèntica sobre Adolf Hitler”) del director helvètic Dani Levy. La pel·lícula és, bàsicament, una ridiculització en tota regla de Hitler (un xiquet maltractat per son pare dins el cos d’un dèspota, que es pixa al llit, que ha perdut el carisma i que té problemes d’erecció) i del seu Reich (l’Estat que havia de ser ideal i perfecte, però que acaba essent víctima de la burocràcia, dels seus governants i  del protocol).

És, per tant, una ridiculització del nazisme, però no només això. Dani Levy aconsegueix de manera brillant, mitjançant la comèdia més incisiva (l’humor del film és d’una negror espessa), fer-nos entendre una terrible tragèdia: el nazisme i l’Holocaust. Darrere d’aquest Hitler ridícul que juga amb un petit cuirassat mentre pren un bany, hi ha el Hitler més sinistre, que afirma tranquil·lament que no té res personal contra els jueus sempre que aquests no el destorben o que s’hauria conformat amb enviar-los al desert o a Madagascar (sic).

Aquests tocs puntuals tan dramàtics (el Hitler més funest, la realitat dels jueus i el contrast d’aquesta realitat amb la dels jerarques nazis) sovint no acaben d’encaixar del tot amb el to còmic que impera al llarg del film ([atenció, possible spoiler!] excepte, potser, al final, que és quan un s’adona de tot plegat). Tot i això, no podem negar que Mein Führer és una gran obra de reflexió sobre el nazisme i l’Holocaust, no només per allò que diu (que Hitler, abans que res, era també una persona, amb tot el que això comporta), sinó també per com ho diu: amb un amarg somriure.

Segons apareix publicat al BOE del 8 de març del 1940, l’avançament de l’hora s’ordenava tenint en compte «la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos», així com «las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo». No sé en quins «avantatges d’ordre divers» estaria pensant el senyor Francisco Franco quan ordenà el canvi horari, però tot sembla indicar que la seua voluntat d’ajustar el rellotge espanyol al d’«altres països europeus» era una manera de fer l’ullet a Hitler i Mussolini, en un moment en què aquestes amistats encara interessaven al caudillo.

Resulta curiós que aquesta ordre, en el seu article cinqué, recollira la possibilitat de fer marxa enrere amb el canvi horari amb els següents termes: «oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal». L’hora normal o vella, però, no s’arribà a restablir i encara avui emprem l’hora UTC+1 a l’hivern i UTC+2  a l’estiu. Així, a pesar que el meridià de Greenwich passa per terres valencianes, ací, com en la resta de l’Europa continental—des de França a Polònia i des de Noruega a Itàlia— ens regim pel meridià 15º est i no pel meridià 0º. La pobra veïna de mon pare, doncs, s’hagué d’adaptar a les hores noves.

A pesar dels nombrosos decrets de supressió del feudalisme promulgats abans i durant el període revolucionari de 1834 a 1843, és un fet que un percentatge considerable dels antics pobles de senyoriu continuaren sotmesos a la fiscalitat senyorial. Entre aquests pobles es trobava Pedreguer, que des de la conquesta catalanoaragonesa al segle XIII havia esta propietat de nombroses famílies —els Carròs, els Roís de Corella, els Anna—, fins anar a parar a mans dels Cervelló. A mitjan segle XIX, Pedreguer és una comunitat dedicada majoritàriament al conreu de la vinya, el blat, l’olivera l’ametller i la morera; amb un casc urbà d’unes 660 cases que acullen uns 2.635 habitants.

El plet senyorial s’inicià el 1837, quan la casa de Cervelló, acollint-se al decret del 26 d’agost del mateix any, intentà acreditar la propietat del senyoriu de Pedreguer. El fiscal del jutjat de Dénia rebutjà la pretensió del comte D. Felipe María Osorio y de la Cueva en considerar que la documentació havia estat presentada fora dels terminis establerts i, sobretot, perquè la documentació aportada no incloïa els títols de propietat. Aquests fets portaren al fiscal a promoure la demanda d’incorporació a la “nació” del senyoriu, segrestant cautelarment una bona part del patrimoni del comte a Pedreguer.

Durant el procés d’incorporació a la “nació”, però, els Cervelló aportaren una còpia del document de compra del senyoriu, establint-se l’origen de la propietat en 1348, quan Pere el Cerimoniós, havent confiscat el patrimoni de Joan Roderic Roís de Corella —condemnat a mort per haver format part del bàndol antimonàrquic durant la guerra de la Unió—, vengué el patrimoni d’aquest al seu conseller i vicealmirall Mateu Mercer. Aquest document, per defectes formals, no fou determinant. Els lletrats dels Cervelló, doncs, per tal de fonamentar els títols presentats, invocaren la cerimònia de presa de possessió del senyoriu del 1816. La revisió de la crònica d’aquest esdeveniment, en no mencionar en cap moment el domini que sobre els vassalls podia exercir el senyor,  posà en dubte les facultats jurisdiccionals dels Cervelló i amb elles la percepció de la renda feudal.

En qüestionar el fiscal del jutjat de Dénia la legalitat del domini jurisdiccional dels Cervelló sobre Pedreguer, els veïns del poble es negaren a continuar pagant els drets feudals. Els més perjudicats d’aquesta decisió foren els hereus del comte de Cervelló, que a la mort d’aquest el 1859, continuaren amb el plet. Aquests al·legaren la dificultat d’aportar els títols originals de propietat perquè l’any 1812 un incendi a la casa pairal dels comtes havia acabat amb l’arxiu familiar. Aquest nou argument era vàlid, ja que el decret del 26 d’agost del 1837 eximia de la presentació dels títols en cas d’haver-los perdut en un accident inevitable com un incendi o un saqueig, sempre que aquest fóra demostrable.

A pesar que la demanda d’incorporació a la “nació” promoguda pel fiscal el 1837 havia rebut el suport del poble de Pedreguer, l’Ajuntament havia decidit iniciar altres accions judicials per tal d’alliberar al poble del domini senyorial. En aquest sentit, els advocats del municipi van recórrer al plet de tempteig, acollint-se a la jurisprudència establida pels fiscals del Consell de Castella el 12 de juny del 1775, on es mencionava la pragmàtica promulgada per Alfons el Magnànim el 8 de maig del 1447, la qual reconeixia el dret de retracte per a tots els territoris alienats del patrimoni reial mitjançant escriptura de venda. No obstant això, aquest mecanisme només permetia la incorporació a la corona i no a la “nació”.

D’altra banda, els advocats de Pedreguer consideraven il·legal la venda de lloc feta el 1348 pel fet que un privilegi atorgat per Pere el Cerimoniós el 1336 i el 1340 impedia alienar qualsevol territori del patrimoni reial sense l’expressa autorització de les Corts de l’època. Aquest argument, però, estava mancat de fonament jurídic, ja que el privilegi només beneficiava uns llocs determinats i els situats “més enllà de Xixona”, entre els quals evidentment no es trobava Pedreguer.

Finalment, el 1862, els hereus del comte de Cervelló, per por a les conseqüències econòmiques que podien derivar-se de l’aparent il·legalitat del domini jurisdiccional, acordaren amb els veïns de Pedreguer la renúncia als drets que posseïen sobre el poble a canvi d’una indemnització de 210.000 reials. Tot i que la incorporació a la “nació” d’un senyoriu suposava la dissolució del feudalisme sense cap mena d’indemnització, els veïns del poble preferiren pactar amb els senyors en comptes d’arriscar-se a una sentència desfavorable.

A pesar de l’acord, el procés judicial continuà encara uns anys més i el 1866 el jutjat de Dénia desestimava la demanda d’incorporació a la “nació” de Pedreguer, confirmant els drets de la casa de Cervelló i els temors dels veïns de Pedreguer. El fiscal va recórrer aquesta sentència davant l’Audiència de València, que el 1867 desestimà  “…la demanda de incorporación propuesta por el promotor fiscal de dicho partido al conde de Cervellón, sin perjuicio de lo convenido por éste con los representantes del pueblo de Pedreguer en veinte y cuatro de enero de mil ochocientos senseta y dos…”. Així, el 1867, trenta anys després de l’inici del plet, el poble de Pedreguer quedava lliure del domini senyorial, en fer-se efectiu l’acord a què havien arribat cinc anys abans els veïns del poble amb els comtes de Cervelló.

La comissió gestora nomenada pel governador civil el 18 d’aril estigué en el càrrec fins el 31 de maig, quan Pedreguer i la resta de pobles on s’havien presentat protestes contra l’escrutini de les eleccions del 12 d’abril celebraren de nou eleccions. Dels 34 pobles de la Marina Alta, 22 hagueren de repetir els comicis.

A les eleccions del 31 de maig es presentaren pràcticament les mateixes persones que ja ho havien fet en les del 12 d’abril, però sota sigles polítiques diferents, unes amb les de la Dreta Liberal Republicana (a la qual  s’incorporaren molts dels cacics i senyorets de la comarca que fins aleshores s’havien presentat com a monàrquics) i altres amb les d’Aliança Republicana (AR). Del total de vots emesos, 2270 (el 76,5%) foren per la DLR, que aconseguí vuit regidors, i 697 (el 23,49%) per AR, que n’aconseguí quatre. La participació electoral disminuí a un 67% del cens.

Si comparem els regidors elegits en les dues conteses electorals, podem observar que sis dels vuit regidors de la Dreta Liberal Republicana elegits el 31 de maig coincideixen amb els candidats monàrquics elegits el 12 d’abril. La coincidència més cridanera, però, és la següent: l’acta de constitució de l’Ajuntament elegit el 31 de maig ens indica que foren triats alcalde i tinents d’alcalde Juan Puigcerver, José Antonio Costa i Mateo Ribes, respectivament. Curiosament, es tracta de les mateixes persones que havien estat elegides en la sessió constitutiva del 16 d’abril en base als resultats impugnats de les eleccions del 12 d’abril. Així doncs, podem concloure que, malgrat el canvi de règim a nivell estatal que comportà la proclamació de la Segona República, al poble de Pedreguer el poder continuà en les mateixes mans que l’havien posseït en temps de la monarquia alfonsina.

L’Ajuntament elegit el 31 d’abril es mantingué en el poder fins al març del 1936, quan la victòria del Front Popular en les eleccions generals propicià el canvi del govern municipal. Aleshores, el nou consistori convocà eleccions però aquestes no arribaren a celebrar-se, ja que el governador civil les suspengué.

———
[1] En aquest quart i últim article hem emprat BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994, i BALLESTER, T., La segona república a la Marina Alta, Alacant: Institut de cultura “Juan Gil-Albert”, 1997.

El cens electoral de Pedreguer el 1931 era de 1.424 persones, és a dir, el 30% de la població total. Aquesta quantitat es deu al sufragi censatari vigent, que només permetia el vot als homes majors de 25 anys. D’acord amb la Llei Electoral, cadascun dels electors podia votar quatre dels candidats, essent-ne sis els que havien de ser elegits per cadascun dels dos districtes electorals existents.

El 12 d’abril votaren a Pedreguer 1.061 persones, és a dir, el 22% de la població. La participació respecte al total del cens electoral, doncs, fou del 74,5%. L’abstenció fou del 25,5%, lleugerament per baix de la mitjana comarcal (27%), provincial (38%) i estatal (33%) .

Pel districte primer foren elegits Juan Puigcerver Ribes (260 vots) José Antonio Costa Costa (260 vots), Mateo Ribes Ballester (206 vots), Francisco Noguera Pérez (260 vots), José Barber Ballester (229 vots) i Jaime Pons Martí (229 vots). Pel segon els elegits foren Federico Fornés Riera (240 vots), Estanislao Comes Martí (239), Antonio Fornés Calatayud (239), Enrique Server Server (239) —vés per on, aquest home era el germà d’un dels meus besavis paterns, i té els mateixos cognoms que jo!—, Vicente Tomás Quintana (158) i Pascual Miralles Pons (158) .

El 14 d’abril, dos dies després de les eleccions i com a conseqüència dels resultats de les mateixes, es proclamà la Segona República a l’estat espanyol. A Pedreguer, el canvi de règim es celebrà amb una manifestació, en el curs de la qual es tirà pel balcó de l’ajuntament el retrat d’Alfons XIII.

El nou consistori es constituí el 16 d’abril del 1931, essent elegit alcalde Juan Puigcerver i tinents d’alcalde José Antonio Costa i Mateo Ribes. La constitució, però tingué un caràcter provisional per haver existit protestes contra la validesa de les eleccions. El dia de la constitució el secretari de l’Ajuntament menciona una acta on es feren constar les protestes, però no exposa el caràcter de les mateixes (només diu al respecte, citant una comunicació del president de la Junta Municipal del Cens Electoral: «Habiéndose formulado ciertas protestas contra la validez de las elecciones verificadas el día 12 del actual, protestas que se han hecho constar en el acta del citado escrutinio»). No obstant això, podem pensar que la causa de les protestes hauria estat el caràcter monàrquic dels regidors elegits el 12 d’abril.

Davant d’aquestes protestes, el governador civil Carlos Esplá suspén els membres de l’Ajuntament i, el 18 d’abril, nomena una comissió gestora de tres membres: José M. Peris Pons, Benjamin Giménez Alborch i Gabriel Carrió Costa. Tal i com afirma Ballester, és de suposar que els integrants d’aquesta comissió serien afins al nou règim republicà; almenys un, José M. Peris, membre de la junta provincial d’Aliança Republicana, és segur que ho era. Continuarà.

———
[1] Una vegada més hem emprat BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994. En aquest cas, però, també hem consultat l’acta del plenari de l’Ajuntament de Pedreguer del dia 16/04/1931.

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera al gener del 1930, es produí un revifament en l’activitat sindical i política municipal. El primer vestigi del republicanisme a Pedreguer el trobem a l’abril del mateix any, amb la presència d’un veí del poble, José M. Peris Pons, en la junta provincial de l’agrupació de partits republicans denominada Aliança Republicana (AR). De la premsa provincial del moment es desprén que aleshores existia ja al municipi un cert moviment de caràcter republicà.

El juny del 1930 s’aprovà el reglament del Centro Republicano de Pedreguer, que tenia per finalitat la “defensa i propagació de les idees republicanes”, i que serà inaugurat al mes següent: “Tiempo ha que un grupo de elementos defensores de la causa republicana luchaban sin descanso para convencer al pueblo de la necesidad de constituir un Centro Republicano. La lucha ha terminado con un grandísimo triunfo, gracias a la perseverancia del viejo republicano federal don José María Peris, presidente y sostén de esta endidad, lo mismo que sus compañeros los señores de la junta directiva, que están recibiendo muchos plácemes alentadores para seguir trabajando en favor de tan justa causa” [2]. Sembla, per tant, que José M. Peris Pons jugà un paper important en el sorgiment del republicanisme al poble.

Aquesta era, doncs, la situació del moviment republicà a Pedreguer abans de les eleccions del 12 d’abril del 1930. Continuarà.

———
[1] En aquest cas ens hem basat també en BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994.

[2] Fragment d’un article d’El Luchador d’Alacant (22/07/1930) recollit per BALLESTER.

L’any 1930 Pedreguer comptava amb 4.710 habitants, essent el cinqué poble de la comarca quant a població. Durant el primer terç del segle XX els diferents censos ens mostren un descens poblacional, que es reduí en vora 600 habitants. La causa d’aquesta baixada de la població fou l’emigració, provocada per la mala situació econòmica que vivia aleshores el poble de Pedreguer en particular i la comarca de la Marina Alta en general. L’emigració de la població més jove comportà, a més, un envelliment considerable de la població.

L’economia de Pedreguer tenia la seua base en l’agricultura. De la població activa (el 40,18%), el 82% es dedicava al sector primari, el 4,90% al sector secundari i el 13% al terciari. El sector secundari era gairebé inexistent, i estava representat només per algunes indústries artesanals i de consum local derivades de l’agricultura (en trobem 5 de carros, 4 de capells, 1 de barxes, 1 de mocadors i 1 de teules). Pel que fa al sector terciari, aquest només cobria les necessitats més bàsiques. No obstant això, com a resultat de l’activitat agrícola trobem a Pedreguer algunes sucursals bancàries (almenys des del 1930 el Banc de València, però també la Banca Comes) i diversos agents dedicats a la comercialització i exportació de fruites. L’agricultura estava dedicada majoritàriament al cultiu de la vinya per a fer pansa i de la taronja. En aquest període la primera es trobava en franca decadència,  la qual cosa afavorí l’extensió del regadiu per al cultiu de la taronja. Aquesta extensió fou possible gràcies a l’existència de diverses societats de reg dedicades a l’extracció i distribució d’aigua, essent Pedreguer un dels pobles pioners a la comarca en aquest camp.

A principis de la dècada de 1930, Pedreguer patia un important dèficit d’infraestructures, com ara la falta d’aigua corrent, de clavegueram, d’un llavador públic, i la necessitat d’unes escoles noves. Els diferents ajuntaments van intentar realitzar aquestes millores, però tot quedà en projectes, excepte el llavador públic que es realitzà mercés a una donació privada.

Aquest, a grans trets, serà el Pedreguer que veurà caure la monarquia alfonsina i proclamar-se la II República el 14 d’abril del 1931. Continuarà.

———
[1] Totes les dades ací exposades han estat extretes de BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994.