Hic et nunc

Ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. Recorde perfectament quan era menut i abans d’anar-me’n a dormir devorava àvidament les divertides vinyetes de la parella de gals més famosa de tots els temps. Des d’aleshores, de tant en tant he tornat a rellegir algun dels seus còmics (els tinc tots fins a Astèrix a Bèlgica, l’últim amb text de Goscinny) de forma esporàdica, redescobrint a cada lectura nous gags i altres perles (crítiques, “cameos”…) que quan era menut no podia ni sabia apreciar.

Una d’aquestes crítiques, segurament la millor i més àcida, ens la llancen Goscinny i Uderzo des de les pàgines d’Obèlix i companyia. Aquest còmic ens conta com Juli Cèsar, per tal d’acabar definitivament amb els irreductibles gals de l’inexpugnable llogaret del nord, decideix fer-los caure en el parany del capitalisme. Així doncs, els romans convencen Obèlix perquè els fabrique menhirs a canvi de sestercis. Per tal de satisfer la demanda romana, Obèlix es veurà forçat a contractar altres gals, uns l’ajudaran a fer menhirs i altres aniran a caçar perquè puguen menjar tots.

Quan Obèlix comence a fer gala de la seua riquesa, la resta de gals l’envejaran i, seguint el suggeriment d’Astèrix, es posaran ells també a fabricar menhirs. Els romans continuaran comprant-ne a preus cada vegada més alts (“els preus pugen sempre”) fins que la seua economia començarà a ressentir-se i hauran de buscar la manera de recuperar la inversió. Així doncs, decidiran vendre els menhirs gals a Roma. Com que a l’Urbs no hi ha demanda de menhirs, hauran de crear-la mitjançant la publicitat. La campanya serà un èxit i l’aerarium romà es recuperarà amb escreix.

Aleshores, però, apareixeran els productors de menhirs romans, els quals, atrets pels beneficis de la indústria monolítica, s’hi apuntaran. Els productors romans vendran els seus menhirs (fets amb mà d’obra esclava) més barats, per la qual cosa, l’Estat haurà d’abaratir també els seus menhirs (d’aquesta manera, però, el marge de beneficis es farà més estret) i l’oferta es diversificarà (apareixen menhirs egipcis, grecs, fenicis, etcètera). La traca final arribarà quan el mercat es sature, baixe la demanda i es desplomen els preus i amb ells els beneficis, que arribaran a convertir-se en pèrdues. Així doncs, l’Estat romà haurà d’acabar amb la producció de menhirs. Els gals tornaran a fer vida normal després d’una breu catarsi, mentre que a Roma la crisi continuarà amb la devaluació del sesterci.

Ja ho veieu. Amb 50 pàgines hi ha prou per exposar de manera clara i entenedora les conseqüències de l’especulació sense escrúpols i del capitalisme destrellatat. Fer creure a la gent que val la pena comprar coses que no serveixen per res (crear necessitats prescindibles), animar a la competència més salvatge, produir per produir… despropòsits com aquests, que potser no els acabem de vore en la vida real, al còmic queden perfectament definits.

I tot açò a què venia? Ah sí, que ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. I per què ho he fet avui i no qualsevol altre dia? Perquè un professor ens ha manat comentar Obèlix i companyia. Chapeau!

Estrenem avui una nova secció o categoria d’aquest blog amb el títol “Fotos per al record” (originalitat al poder!), en la qual intentaré anar penjant i comentant fotos antigues dels àlbums familiars, ara que per fi m’he decidit a digitalitzar-les. Evidentment, seran fotos curioses o amb algun interés diguem-ne històric, o siga que no espereu fotos de la meua primera comunió (xDD) i coses per l’estil. Ehem, ehem, un poc  de serietat, per favor.

La fira de la Immaculada a Pedreguer durant la postguerra (clica-hi a sobre per ampliar-la)

I ací tenim la primera foto per al record. Es tracta de la fira de Pedreguer, que tenia (i encara té) lloc per la festa de la Immaculada Concepció (el 8 de desembre), tal i com es celebrava en els anys de la postguerra (la foto és dels anys ’40 o principis dels ’50). Com podeu observar, al centre de la plaça major del poble es muntaven una sèrie de paradetes que es cobrien amb tendals i fustes, pels costats de les quals podia circular la gent. A més, a la part inferior central de la fotografia apareix una mena de cadafal sobre el qual es distingeix la banda de música en plena actuació.

Com és evident, la fira de la foto no té res a veure amb l’actual. Llavors no hi havien atraccions, la fira era una espècie de mercat ambulant anual que la gent del poble aprofitava per comprar olles, cassoles i altres atuells i estris més difícils de trobar habitualment al poble (no hem d’oblidar que ens trobem en plena postguerra).

Per acabar i com a curiositat, si vos fixeu en la part superior de la fotografia, podreu veure on s’acabava aleshores el poble i començaven els bancals dels voltants. Bé, pròximament més fotos.

Llegia ahir una interessantíssim article de la BBC sobre el conflicte que està sacsejant la Franja de Gaza aquests dies. Havia pensat en penjar-lo íntegre ací, però com que és massa llarg he decidit posar-vos l’enllaç (ací el teniu). L’article, publicat dilluns, es titula Gaza conflict: Who is a civilian? i parla precisament d’això: de quina és la correcta definició de civil i fins a quin punt Israel està respectant aquesta definició a l’hora de combatre l’organització terrorista islamista Hamàs.

En línies generals el text afirma que Israel està emprant una definició de combatent que es desvia un poc de la definició donada pel Comitè Internacional de la Creu Roja, segons la qual un combatent és aquell que està directament relacionat amb les hostilitats. Israel, en canvi, entén que combatent és qualsevol persona que estiga relacionada amb Hamàs, no només en l’àmbit militar, sinó també en el polític i econòmic. Així doncs, la definició de combatent es fa més àmplia i justifica els atacs a una important franja de la població de Gaza que no està directament relacionada amb el llançament de míssils contra Israel, però que té alguna vinculació (per llunyana i mínima que siga) amb l’organització terrorista Hamàs (en conseqüència, tècnicament, podria dir-se que tots els palestins —des del més violent i extremista al més pacífic i tolerant: joves, vells, dones, homes i xiquets— estan “relacionats” amb Hamàs en tant que l’organització forma part del govern de l’Autoritat Nacional Palestina; per tant, d’acord amb Israel, seria legítim matar-los a tots).

L’article remarca igualment el fet que, d’acord amb les Convencions de Ginebra, perquè un emplaçament esdevinga un objectiu militar legítim, “aquest deu ‘contribuir efectivament en l’acció militar’ i la seua destrucció o neutralització ha de comportar ‘un avantatge militar definit’”. Si tenim en compte aquest principi, els atacs a mesquites, edificis del govern palestí (com alguns ministeris o el mateix parlament), escoles (fins i tot de la ONU), i els danys (directes o col·laterals) que aquests atacs comporten, estan plenament justificats.

Finalment, l’article parla també de la proporcionalitat entre les víctimes provocades pels atacs dels míssils Qassam (18 des de 2001 fins ara) i les causades per l’ofensiva israeliana (més de 700 en dotze dies). És evident que el llançament de míssils és un acte criminal i absolutament reprovable (com qualsevol altra acció violenta), però no per això pot justificar-se la desmesurada intervenció israeliana a la  Franja de Gaza. Fins a quin punt arriba la hipocresia i la mesquineria de l’Estat d’Israel, que titlla de terrorista una organització que llença míssils contra la població civil i, alhora, actua de la mateixa manera, ull per ull?.

I si anem pel món així, aplicant la llei del talió, la política de l’ull per l’ull, ja sabem com acabarà tot, no? En l’obscuritat més absoluta. Almenys això deia Gandhi.

Ara que s’apropa Nadal (bé, de fet ja està ací com aquell que diu) les empreses solen esforçar-se de valent per atraure l’atenció dels consumidors de cara a les lucratives compres nadalenques. Aquesta obsessió per caçar clients (que no només es dóna pels voltants de Nadal) no és nova, ni molt menys. Fa gairebé un segle les empreses ja se les enginyaven, aprofitant qualsevol ocasió, per aconseguir augmentar la clientela. Ací en teniu un exemple.

El 16 de novembre de 1914, uns mesos després de l’inici de la Primera Guerra Mundial, apareixia al periòdic britànic The Times un curiós anunci. Els signants de l’avís són un conjunt d’empreses britàniques dedicades a la fabricació de targetes nadalenques, calendaris i postals il·lustrades que, sota el lema Beware of “PRINTED IN GERMANY”, insten els consumidors a evitar els productes PRINTED IN GERMANY, PRINTED IN SAXONY, PRINTED IN BAVARY, PRINTED IN AUSTRIA i també els Designed in our London Studios and Printed in Saxony.

Pel que es diu a l’anunci sembla que, abans de l’esclat de la guerra, la competència alemanya havia perjudicat bastant la indústria britànica de les postals nadalenques («…this advice is more than ever necessary, for in no industry more than the Christmas Card and Allied Trades has the British manufacturer been so much at the mercy of German competition…»). Així doncs, calia aprofitar el conflicte per acabar amb la competència i de passada potenciar el mercat intern (sembla que la guerra era un negoci relativament profitós per a aquestes empreses, ja que en temps de conflicte la gent solia enviar targetes i postals nadalenques als amics i familiars destinats al front).

Les raons adduïdes pels anunciants a l’hora de rebutjar els productes nadalencs enemics són les següents. En primer lloc, diuen que les targetes de Nadal britàniques són de millor qualitat en disseny i producció que les de les potències centrals i, en segon lloc, que enviar-los postals de fabricació alemanya o austríaca als soldats britànics que estan al front lluitant precisament contra alemanys i austríacs és una falta de respecte.

Ja ho veieu, els publicistes [càncer de la societat! xD] aprofiten (i aprofitaven!) la mínima ocasió per fer-nos arribar els seus missatges i atraure la nostra atenció cap a una marca o un producte determinats. Nadal, el dia del pare, una guerra mundial… qualsevol oportunitat és bona per fer-nos comprar el que siga.

Hitler durant el congrés del partit nazi a Nuremberg el 1937 (Foto: LIFE)

Historia y vida es una revista de divulgació històrica que es publica mensualment en castellà. La revista està molt bé, encara que últimament em sembla que ha perdut un poc de qualitat en reduir la quantitat de text i augmentar les imatges (supose que per tal de competir amb Historia National Geographic, que gràficament resultava més atractiva). En l’exemplar d’aquest mes, la revista dedica tres articles (el dossier) als complots que intentaren acabar amb la vida d’Aldolf Hitler durant el Tercer Reich.

L’any 1933, la inestabilitat de la República de Weimar (l’Alemanya del període d’entreguerres) era ja insuportable, cap partit havia aconseguit una majoria estable i les dimissions dels cancellers s’havien anat succeint. Així, per tal de resoldre la situació, es decidí nomenar Adolf Hitler, líder del NSDAP (el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys), canceller d’un govern de concentració nacional, en el qual els nazis es trobaven en minoria. Els conservadors pensaven que així aconseguirien canalitzar els excessos de Hitler, però no podien estar més equivocats.

Només accedir al poder, Hitler convocà eleccions i inicià una política de propaganda ferotge. Mentre promocionava el nacionalsocialisme, atacava salvatgement l’oposició esquerrana. L’incendi del Reichstag, que s’atribuí a un militant anarquista i excomunista, donà l’impuls necessari al NSDAP, que acabà arrasant en els comicis. Un cop guanyades les eleccions, Hitler obtingué del Parlament la capacitat de legislar al marge d’aquest, i a la mort de Paul von Hindenburg, president de la República, el 1934, Hitler esdevingué “Führer i Canceller”, dissolgué la República de Weimar i proclamà el Tercer Reich, sota el seu lideratge personal i autoritari.

Els canvis promoguts per Hitler en el seu ascens al poder foren majoritàriament acceptats per una població alemanya més preocupada pel pa de cada dia que per la política. Les imposicions dels vencedors de la Primera Guerra Mundial havien enfonsat l’economia alemanya, situació que empitjorà amb la Gran depressió. Així, els alemanys veieren en la política de Hitler la solució als seus problemes. Amb l’ascens del nazisme es reduí l’atur, augmentaren les ajudes socials, es promulgaren mesures proteccionistes que afavoriren la producció estatal, tot això alhora que es reduïen les llibertats i es perseguia a jueus, gitanos, homosexuals i altres “impurs”.

A pesar de la connivència general, però, una certa oposició havia anat sorgint. Des de les files dels partits d’esquerres, prohibits i perseguits pel nazisme, començaren a organitzar-se xicotets grups de resistència. No obstant, aquestes agrupacions secretes no arribaren mai a posar en perill l’estabilitat del règim, cosa que sí que estigueren a punt d’aconseguir dos individus aparentment insignificants.

El primer, Maurice Bavaud, un jove suís de classe mitjana profundament catòlic, veia en Hitler el principal perill per a l’Església. Convençut d’açò, el 1938 comprà una pistola i es decidí a assassinar Hitler en la tradicional marxa que cada 9 de novembre es repetia per commemorar el Putsch de Munic del 1923 (amb el qual Hitler i el NSDAP havien intentat sense èxit prendre el poder per la força). Bavaud es situà en una de les graderies situades al llarg del recorregut, esperant el pas de la comitiva. Quan Hitler arribà a la seua alçada, però, la multitud s’esvalotà per tal de saludar Hitler i Bavaud no pogué disparar. Després d’intentar-ho fallidament en unes quantes ocasions més, Bavaud fou finalment detingut i executat.

El segon, Georg Elser, planejà millor el seu atemptat. Elser, fuster de professió i pròxim a les idees comunistes, ideà un artefacte que havia de matar Hitler durant el seu discurs de commemoració del Putsch del 1923 en la cercesseria on havia començat el colp. Així, Elser s’introduí clandestinament en la cervesseria i col·locà la bomba, programada per a explotar el dia 8 de novembre de 1939 a les 21:20, moment en què Hitler estaria fent el discurs. No obstant això, l’inici de la invasió francesa provocà que Hitler avançara el discurs, que acabà a les 21:07. Quan la bomba d’Elser explotà, devastà el local quasi per complet, però en aquell moment la cerveseria es trobava pràcticament buida. Elser fou detingut quan intentava fugir a Suïssa.

Hitler amb Benito Mussolini a Munic el 1938 (Foto: LIFE)

Hitler, però, no només es guanyà l’oposició de les classes baixes i dels grups d’esquerra. També d’entre els conservadors, que generalment col·laboraren amb el nou règim, sorgiren alguns complots amb l’objectiu d’eliminar el líder nazi. Des dels primers moments del Tercer Reich, alguns militars es mostraren contraris a la manera d’actuar dels nous líders nazis. Així, sorgiren diversos grups clandestins d’opositors que planejaren l’eliminació del Führer.

Fins a la derrota de Stalingrad, no es donà la situació propícia per a l’eliminació del Führer i els plans no es dugueren a la pràctica. El 1943, però, l’oposició decidí actuar; calia destruir Hitler o ell acabaria destruint Alemanya. Així, el capità Fabian von Schlabrendorff i el general Henning von Tresckow, idearen un atemptat aprofitant la visita de Hitler al front rus. Quan aquest es disposava a tornar a Alemanya en avió, Tresckow aconseguí introduir en l’avió un paquet que suposadament contenia dues botelles de vi, però que realment amagava una bomba que havia de fer explosió durant el vol. L’explosiu, però, fallà i Hitler es salvà una vegada més.

L’últim gran intent de matar Hitler estigué protagonitzat pel coronel Claus von Stauffenberg. Militar condecorat i greument ferit en una acció de guerra durant la campanya africana, Stauffenberg veia a Hitler com un enemic del Reich i creia que calia eliminar-lo i instaurar una “democràcia a la alemanya”. Així, Stauffenberg i un important nombre de càrrecs militars planejaren l’atemptat i el posterior colp d’estat que hauria d’acabar amb el règim nazi. Segons el pla, Stauffenberg seria l’encarregat d’acabar amb la vida del Führer; quan ho aconseguira la resta de conspiradors haurien de posar en marxa l’Operació Valquíria, és a dir, la mobilització de les tropes regulars de l’exèrcit per tal de reduir els escamots nazis (principalment les SS i la Gestapo).

Després d’un grapat d’intents que no reeixiren, Stauffenberg decidí aprofitar una conferència militar de Hitler a la ciutat de Rastemburg el 1994. Durant la reunió preparatòria prèvia a la conferència, el coronel s’excusà i abandonà la sala per armar el mecanisme de les dues bombes que portava en la seua cartera, però només pogué armar-ne una. Stauffenberg tornà llavors a la reunió i aconseguí dipositar la cartera als peus de Hitler. Poc després, amb l’excusa d’esperar una trucada telefònica, el coronel abandonà la sala. Al cap d’una estona la bomba explotava i es posava en marxa l’Operació Valquíria. Rastemburg quedà aïllada de la resta del Reich per facilitar l’acció dels conjurats, que creien que Hitler havia mort (quan en realitat només havia estat ferit superficialment). L’engranatge de la conspiració, però, s’encallà. Les ordres contradictòries (uns deien que Hitler havia mort, altres que estava viu) i les reticències d’alguns generals, temorosos de perdre el coll, acabaren per fer fracassar el colp. Els principals conspiradors foren ajusticiats immediatament i el règim inicià una forta repressió que comportà la detenció de més de cinc mil persones, que acabaren, en la majoria dels casos, penjades o afusellades.

Sembla que l’única persona que pogué acabar amb la vida d’Adolf Hitler fou ell mateix, que es suïcidà quan s’adonà que la guerra estava més que perduda, el 30 d’abril de 1945. Resulta curiós, si més no, que ho fera ingerint una càpsula de cianur i pegant-se un tir alhora, com si amb una de les dues coses no fóra suficient.

«El nostre primer progrés en la producció va consistir a portar el trenall a l’obrer, en lloc de desplaçar l’obrer cap al treball. Hui dia totes les nostres operacions s’inspiren en aquests dos principis: cap treballador ha de tenir més d’un pas a fer, i sempre que siga possible, cap treballador s’ha d’inclinar (…). El resultat de l’aplicació d’aquests principis és reduir la necessitat de pensar per a l’obrer, i reduir els seus moviments al mínim. Sempre que siga possible, ha de fer una sola cosa amb un sol moviment (…). Al treballador no se l’ha d’obligar a la precipitació: no ha de tenir un segon més, ni menys, que el que li faça falta (…). Alguns obrers no fan més que una o dues xicotetes operacions. (…) L’home que col·loca una peça no la fixa: la peça només pot quedar completament fixada després de la intervenció de diversos obrers.»

Henry Ford: La meua vida i la meua obra, 1925

Deia George W. Bush ahir que la crisi financera que patim no es deu al “fracàs del lliure mercat” i que, per tant, no hem de “reinventar el sistema” sinó simplement “corregir els problemes” que en ell hem trobat. Fantàstic. Bush proposa continuar amb la política econòmica que hem aplicat fins ara, això sí, posant-li alguns pedaços per tal de resoldre quatre cosetes sense massa importància. Això és tot, res de reformular el capitalisme i buscar un nou sistema més equilibrat i beneficiós per a tots. No, el model actual és quasi perfecte, retoquem-lo un poc i avant.

Així és com encara Bush la cimera internacional que s’està celebrat aquests dies a Washington i que, en teoria, servirà per a rellançar el sistema financer. Si aquesta és la postura dels Estats Units, no m’estranyaria gens que acabara imposant-se —amb el permís de la Xina, és clar—, a pesar de la suposada voluntat de Sarkozy de “refundar el capitalisme” —caldrà veure també fins a quin punt aquesta voluntat és una voluntat real i no una voluntat de cara al públic, per tal de quedar bé amb els seus votants.

Si no es resol bé la cimera, correm el risc de repetir alguns errors del passat, com per exemple el Tractat de Versalles de 1918, que tancà d’una manera nefasta la Primera Guerra Mundial i portà a un període d’inestabilitat mundial que acabà amb la Segona Guerra Mundial. Si no es soluciona bé el problema, tornarem a ensopegar-hi una vegada i una altra, i arribarà el dia en què no ens podrem tornar a alçar.

Esperem, doncs, que els “líders” mundials tinguen un poc de trellat (no me llames iluso porque tenga una ilusión, que deia aquell) i no la caguen de ple com han fet tantes i tantes vegades.

«DOWNING STREET, JUNE 22, 1815 – The Duke of Wellington’s Dispatch, dated Waterloo, the 19th of June, slaies that on the preceding day Buonaparte attacked, with his whole force, the British line, supported by a corps of Prussians; which attack, after a long and sanguinary conflict, terminated in the complete Overthrow of the Enemy’s Army, with the loss of one hundred and fifty pieces of cannon and two eagles. During the night, the Prussians under Marshall Blücher, who joined in the pursuit of the enemy, captured sixty guns, and a large part of Buonaparte’s Baggage. The Allied Armies continued to pursue the enemy. Two French Generals were taken…».

Extret del Times Archive, un arxiu que conté les notícies publicades al periòdic The Times entre 1785 i 1985.

L’any 1941, en plena Segona Guerra Mundial, el govern nord-americà aprovà el pla anomenat Lend-Lease (préstec i arrendament). D’acord amb aquest pla, els EUA havien de subministrar a la resta d’aliats el material necessari per aconseguir guanyar la guerra. L’estat aliat que més ajuda rebé fou el Regne Unit, que feia temps ja que patia les conseqüències d’un conflicte que encara no era mundial. Els britànics reberen de tot, des d’armes i municions fins a queviures i matèries primeres, fins al punt que la seua economia passà a dependre en gran part de l’ajuda nord-americana.

Acabada la guerra l’any 1945, el president nord-americà H. S. Truman decidí que era hora de tallar l’aixeta i, sense previ avís, signà la fi del pla. De sobte, el Primer Ministre britànic Clement Attlee es quedà sense recursos per alimentar el seu poble. La Gran Bretanya havia guanyat la guerra, però l’esforç havia estat tan gran que semblava que l’hagueren perduda. Aleshores es decidí enviar al cèlebre economista J. M. Keynes als EUA per aconseguir l’ajuda de Washington. Keynes esperava aconseguir 6 bilions de dòlars sense interessos, però l’únic que aconseguí fou un préstec de 3,75 bilions amb un 2% d’interessos que haurien de tornar en cinquanta pagaments anuals. A més a més, a partir d’aquell moment les lliures esterlines foren plenament convertibles en dòlars nord-americans.

Per fer front al préstec, el Regne Unit s’hagué d’estrènyer el cinturó, tant que el racionament de menjar fou major que durant la Guerra. Els 3,75 bilions de dòlars anaren pagant-se anualment i l’economia britànica quedà lligada definitivament a la nord-americana. Com havien de fer la seua si estaven agafats d’allà on més cou? No fou fins al 31 de desembre del 2006, després d’alguns ajornaments, que el deute quedà resolt definitivament amb un últim pagament de 83 milions de dòlars (45,5 milions de lliures esterlines).

No obstant, per als britànics el problema continua essent el mateix, només han passat d’estar agafats per la butxaca, a estar-ho ara per altres llocs. Cite textualment Andrew Marr: «How do you mantain independence and dignity when you are a junior partner, locked into defence systems, intelligence gathering and treaties with the world’s greatest military giant?». Bona pregunta.

«At the beginning of the Second World War there where some 200 colonies, dominions and possessions connected to London, covering more than 11 million square miles. The [British] Empire embraced Pacific tribesmen and Eskimos, ancient African kingdoms and the rubble of the great Mughal empire, Australian farmers and the gold-miners of South Africa. It ran from the Scottish Highlands to the Antarctic, from the French-speaking villages of Quebec to the mosques of the Middle East. For a comparatively small nation of fewer than 50 million people to have acquired all this might seem a global absurdity, a large joke in the history of humankind.»

Extret del llibre A History of Modern Britain d’Andrew Marr.