Hic et nunc

Aquil·les i Àjax jugant a les dames, ceràmica de figures negres d’Exèquies (c. 540 aC).

La pressa no és bona consellera, ja ho diu la dita. I com sol passar amb les dites, aquesta tampoc falla. L’altre dia vaig decidir comprar un parell de llibres a través d’internet. Habitualment m’agrada anar a les llibreries a perdre-hi el temps remirant prestatges i més prestatges, el problema és que aquestes expedicions acaben massa sovint amb uns quants llibres sota l’aixella i la butxaca tremolant, la qual cosa no m’interessava ja que el grapat de llibres pendents de llegir no deixa d’augmentar i temps per llegir-los continua essent igual de minso. Bé, la cosa és que per evitar caure en la temptació de saquejar qualsevol llibreria, vaig decidir comprar per internet un parell de llibres que feia temps que tenia ganes d’arreplegar. Un d’ells era La cripta dels caputxins de Joseph Roth (autor, per cert, que crec que m’agradarà i molt però del qual, tot i tindre un parell de llibres per casa, no gose començar-ne cap per por a trencar l’encís: paranoies) i l’altre la Ilíada d’Homer. Ja feia un cert temps que buscava alguna edició assequible de la Ilíada en valencià, però tampoc havia fet massa esforços per trobar-ne cap (bé, de fet, la intenció estava al meu cap, però no havia arribat a traduir-se en cap acció concreta i material de recerca). Fa un parell de setmanes, però, Joan Francesc Mira anunciava que està treballant en una traducció de l’Odissea i això va fer que em decidira d’una vegada per totes a donar el pas i trobar alguna traducció decent de la Ilíada d’Homer. Després de donar-li unes quantes voltes em vaig decidir per la traducció en hexàmetres catalans de Manuel Balasch editada per Proa el 1997. I la vaig demanar i me’n vaig oblidar: calia concentrar-se en els exàmens. Avui, en acabar l’últim examen, he tornat al poble i he vist que ja havia arribat el paquet. I la sorpresa ha estat majúscula quan, en obrir-lo, m’he trobat que la Ilíada que m’havien enviat era la traduïda en prosa per Joan Alberich i no la que jo havia demanat. He revisat la comanda, pensant que l’error hauria estat de qui empaquetà els llibres, però no, l’error havia estat meu: amb les presses (vaig demanar els llibres en un descans de l’estudi i supose que no voldria perdre massa temps) vaig triar el llibre equivocat. De bones i primeres he pensat en tornar el llibre, però com que l’error ha estat meu m’han dit que només em tornarien l’import del llibre i que em cobrarien els costos d’enviament i de devolució. Així doncs, fent gala de pedregueria, he decidit interpretar la meua equivocació com un senyal dels déus i començar avui mateix a llegir aquesta Ilíada que la humana o divina providència m’ha fet arribar. Així sia.

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

Tempus fugit, que deien els llatins. El temps fuig, s’escapa, s’escola com l’aigua entre els dits. Encara no hem tingut temps d’assaborir aquest 2009 i ja és hora de passar al 2010. No podem fer res per evitar-ho: és així i punt. I com que l’any ja s’acaba, ha arribat l’hora de fer-ne el balanç. Aquest és un temps de llistes: és moment de recomptar tot allò què hem fet al llarg de l’any que acaba i és hora també de començar a pensar en tot allò que farem (o que volem fer) a partir de l’1 de gener. En principi tenia intenció de fer la típica llista amb els millors discos i llibres que he escoltat i llegit enguany, però finalment he desistit: no m’acabava de decidir. Potser el millor disc de l’any siga el Bombón Mallorquín de Joan Miquel Oliver i potser els millors llibres que he llegit enguany (tot i que no s’hagen publicat al 2009) siguen Q de Luther Blisset, la Crònica de Ramon Muntaner, El roig i el negre de Stendhal o el Faust de Goethe; tanmateix, al llarg de l’any hi ha hagut temps per moltes cançons i molts llibres i se’m fa difícil fer-ne una selecció. Acomiadem, doncs, el 2009, esperant que el 2010 ens vaja, com a mínim, igual de bé. Salut i bon any nou a tothom!

Ja estem a desembre i, per tant, el Nadal està al caure. Amb ell ens ha arribat un any més tota la sèrie d’accessoris que habitualment l’acompanyen i el caracteritzen. Em referisc, òbviament, a elements com el fred (encara que enguany sembla que s’està fent de pregar), les bufandes, els constipats, els torrons, la decoració nadalenca, l’acumulació de feina de la universitat, etcètera. Entre aquests accessoris nadalencs, però, n’hi ha un que destaca per sobre de la resta. Estic parlant de la loteria.

La loteria nadalenca ha esdevingut, possiblement, la principal font de finançament de mil i una associacions, agrupacions, organitzacions i altres “-ons”, des de clubs d’esquí a partits polítics, que han trobat en ella la manera ideal de fer caixa a costa de la bona voluntat de la resta dels mortals. Ara que s’acosta Nadal, aquells que tenen loteria aprofiten qualsevol ocasió per intentar vendre les seues participacions. A l’hora de fer-ho, a més, no dubten en emprar el xantatge emocional (“compra-me’n, home, que som de la família!” o “xè, si és per una bona causa!”) o l’amenaça (“si no me’n compres, després no vingues a buscar-me!” o “si toca en tindran tots menys tu!”).

Segurament ja ho haureu endevinat, jo mai he sigut massa aficionat a la loteria. De totes les vegades en què m’he hagut d’enfrontar a la terrible tasca de vendre paperetes, només he accedit a participar en aquest joc tan macabre quan vaig haver de vendre les participacions de la nostra quintada, el 2007. Aleshores va ser quan em vaig adonar de la violència implícita en la venda de participacions de loteria, en el xantatge i la coacció que s’empra de manera habitual però submergida per vendre-les. Llavors va ser quan vaig decidir que ja estava bé, que no em farien caure més en la trampa, que no tornaria a comprar ni a vendre paperetes de loteria mai més.

Amb el temps, des del 2007 ençà, he descobert que no estic sol en la meua lluita contra la loteria de Nadal. Des d’aleshores he conegut molta més gent en la meua situació, gent farta de la hipocresia del “si total són 3 euros”. A tots ells, a tots els que hem dit prou a les maleïdes paperetes de la loteria nadalenca, va dedicat aquest article. Ànims, entre tots aconseguirem acabar amb elles!

PS: Si algú vol butlletes de loteria de la Penya Barcelonista de Pedreguer, que es pose en contacte amb mi. Gràcies.

“Blanc de calç i blau de mar. Carmesina sobre el llit, es moria per Tirant.”
Vicent Andrés Estellés

De vegades, quan menys t’ho esperes, et trobes quelcom que et desarma i t’arriba al cor. No saps molt bé com, ni per què, però així és. A mi m’ha passat aquesta vesprada, amb un vell llibret de pàgines rebregades que em vaig trobar l’altre dia en algun prestatge de casa. Una xicoteta i manoseta antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. N’he obert una pàgina a l’atzar i m’he trobat amb això, amb el blanc de la calç i el blau de la mar, amb Carmesina i amb Tirant. Les imatges han aparegut a l’instant, de seguida, pràcticament quan encara no havia acabat de llegir, i ha sigut massa. No m’ha fet falta —no he pogut— continuar, amb això n’he tingut prou. He tancat el llibret i l’he tornat a deixar al seu lloc. Massa.

Ara fa 20 anys encara no havia caigut el mur de Berlín, encara existia la URSS i el Barça de futbol encara no havia guanyat cap Copa d’Europa. Fa 20 anys encara no sabíem què era la Grip A ni un GPS ni una targeta SD ni el YouTube. Fa dues dècades no coneixíem Forrest Gump ni tampoc Harry Potter, Joan Fuster encara vivia, les Torres Bessones estaven en peu i no havíem menjat mai kebab ni ens havíem preocupat per l’escalfament global. En aquell món sense blogs, sense mp3, sense TDT i sense euros, vaig nàixer jo. Ara, avui, fa vint anys.

Navegant per la immensitat de la ciberxarxa m’he trobat amb un article d’El Llibreter en què intenta classificar els diferents tipus de client de llibreries. A hores d’ara, i amb la col·laboració dels lectors del blog,  n’ha definit set grups: creatius, discrets, dubtosos, esperançats, temeraris, virtuals i voluptuosos. La classificació m’ha fet certa gràcia i no he pogut evitar cercar en quina categoria de totes les proposades en l’article m’inclouria a mi mateix.

Quan vaig a comprar un llibre (i, en general, quan vaig a comprar qualsevol cosa) no m’agrada gens que el llibreter (o el venedor o el dependent o l’empleat o qui siga) em vaja al darrere demanant-me què vull i dient-me que si m’agrada açò o m’agrada allò. Si en una tenda de roba, per exemple, ja em toca els nassos que ho facen, en una llibreria encara més. Si vaig a buscar un llibre en concret, m’agrada buscar-lo jo mateix, mirant i remirant els prestatges, de dalt a baix i de baix a dalt, fins que el trobe o fins que acabe de revisar tots els prestatges sense èxit i, per tant, he de demanar-lo al dependent. Potser semble una pèrdua de temps (per què no preguntar a l’encarregat directament si finalment acabaré fent-ho?) però no ho és en absolut, ja que el fet d’examinar els prestatges amb deteniment cercant aquest o aquell llibre em serveix per descobrir-ne d’altres que probablement mai m’hauria trobat d’haver preguntat directament al llibreter. En aquest sentit, doncs, sóc un client “discret” segons la classificació d’El Llibreter.

Però no és només aquesta la categoria que m’escau. En tant que bibliòfil, d’un llibre no només em produeix satisfacció el seu contingut (que siga interessant, que estiga ben escrit i tot això), sinó també la seua morfologia, el seu aspecte i, en definitiva, la manera com ha estat editat i enquadernat. I és que a mi els llibres també m’entren pels ulls (pel disseny de la portada, pel tipus d’edició) i per les mans (per com de bé s’agafen). Així doncs, quan compre un llibre sovint em fa goig pensar en el moment d’arribar a casa, fullejar-lo, olorar-lo, signar-lo, posar-li la data de compra i buscar-li un lloc al prestatge. Tenint en compte tot açò, puc dir també que segons la classificació d’El Llibreter sóc un client “voluptuós”.

En definitiva, sembla que com a client de llibreries sóc discret i voluptuós, però sobretot bastant maniàtic. De fet, em sembla que la majoria dels lectors en certa mesura “compulsius” compartim algunes d’aquestes curioses manies que fan del llegir una activitat molt més satisfactòria i entretinguda.

Tercer dia de les vacances, primer bany de la temporada. Blai es disposa a entrar a la piscina. Alguns dels seus amics que l’acompanyen estan ja nedant, a la resta els falta poc. Ell es treu les ulleres i el rellotge, els deixa en un banc al costat de la tovallola i es dirigeix a la dutxa després de treure’s també les xancletes. Es remulla lleugerament i ix. Sense pensar-s’ho dues vegades, corre cap a la piscina i amb un bot es tira dins l’aigua. Està fresqueta, però s’agraeix: la calor és insuportable. Amb unes quantes braçades nada fins les escales i s’asseu en un dels graons esperant que entren els amics que encara no ho han fet. Mentre parla amb algun d’ells, en posar-se una mà a la cuixa, nota que duu alguna cosa a la butxaca dreta del banyador. «Què deu ser?», es pregunta. «Merda, el mòbil!».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Han vingut avui al pis a vendre’ns una ADSL suposadament més ràpida i barata que la que tenim ara mateix i m’han dit que tinc «un nombre raro». Curiosament, la senyoreta que m’ho ha dit duia per nom Jennifer. Quines coses…

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Ara vinc de l’IES Pedreguer. L’Estranya Família, la companyia de teatre de l’institut, ha representat l’Assemblea de les dones d’Aristòfanes. Ho han fet molt bé (van millorant amb els anys) i els assistents ho hem passat de meravella.

Mentre estava allí assegut, entre rialla i rialla, m’han vingut al cap les obres de teatre en què vaig participar jo quan anava a l’institut, fa dos i tres anys. La primera va ser El zero transparent, a la qual em vaig incorporar a mitjan curs per fer de narrador surrealista, i després vingué Parole, en la qual feia uns quants papers en els diversos esquetxos de l’obra.

En una i altra obra ho vaig passar molt bé, tant al llarg de l’any en els assajos com el dia de la representació. I la veritat és que avui ho he trobat a faltar tot allò. He trobat a faltar els divendres assajant amb els companys, els nervis previs a l’estrena, la injecció d’adrenalina en eixir a l’escenari i el goig d’haver-ho fet bé una vegada acabada la representació. Estava bé tot allò; com passa el temps.