Aquil·les i Àjax jugant a les dames, ceràmica de figures negres d’Exèquies (c. 540 aC).

La pressa no és bona consellera, ja ho diu la dita. I com sol passar amb les dites, aquesta tampoc falla. L’altre dia vaig decidir comprar un parell de llibres a través d’internet. Habitualment m’agrada anar a les llibreries a perdre-hi el temps remirant prestatges i més prestatges, el problema és que aquestes expedicions acaben massa sovint amb uns quants llibres sota l’aixella i la butxaca tremolant, la qual cosa no m’interessava ja que el grapat de llibres pendents de llegir no deixa d’augmentar i temps per llegir-los continua essent igual de minso. Bé, la cosa és que per evitar caure en la temptació de saquejar qualsevol llibreria, vaig decidir comprar per internet un parell de llibres que feia temps que tenia ganes d’arreplegar. Un d’ells era La cripta dels caputxins de Joseph Roth (autor, per cert, que crec que m’agradarà i molt però del qual, tot i tindre un parell de llibres per casa, no gose començar-ne cap per por a trencar l’encís: paranoies) i l’altre la Ilíada d’Homer. Ja feia un cert temps que buscava alguna edició assequible de la Ilíada en valencià, però tampoc havia fet massa esforços per trobar-ne cap (bé, de fet, la intenció estava al meu cap, però no havia arribat a traduir-se en cap acció concreta i material de recerca). Fa un parell de setmanes, però, Joan Francesc Mira anunciava que està treballant en una traducció de l’Odissea i això va fer que em decidira d’una vegada per totes a donar el pas i trobar alguna traducció decent de la Ilíada d’Homer. Després de donar-li unes quantes voltes em vaig decidir per la traducció en hexàmetres catalans de Manuel Balasch editada per Proa el 1997. I la vaig demanar i me’n vaig oblidar: calia concentrar-se en els exàmens. Avui, en acabar l’últim examen, he tornat al poble i he vist que ja havia arribat el paquet. I la sorpresa ha estat majúscula quan, en obrir-lo, m’he trobat que la Ilíada que m’havien enviat era la traduïda en prosa per Joan Alberich i no la que jo havia demanat. He revisat la comanda, pensant que l’error hauria estat de qui empaquetà els llibres, però no, l’error havia estat meu: amb les presses (vaig demanar els llibres en un descans de l’estudi i supose que no voldria perdre massa temps) vaig triar el llibre equivocat. De bones i primeres he pensat en tornar el llibre, però com que l’error ha estat meu m’han dit que només em tornarien l’import del llibre i que em cobrarien els costos d’enviament i de devolució. Així doncs, fent gala de pedregueria, he decidit interpretar la meua equivocació com un senyal dels déus i començar avui mateix a llegir aquesta Ilíada que la humana o divina providència m’ha fet arribar. Així sia.

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

La loteria nadalenca ha esdevingut, possiblement, la principal font de finançament de mil i una associacions, agrupacions, organitzacions i altres “-ons”, des de clubs d’esquí a partits polítics, que han trobat en ella la manera ideal de fer caixa a costa de la bona voluntat de la resta dels mortals. Ara que s’acosta Nadal, aquells que tenen loteria aprofiten qualsevol ocasió per intentar vendre les seues participacions. A l’hora de fer-ho, a més, no dubten en emprar el xantatge emocional (“compra-me’n, home, que som de la família!” o “xè, si és per una bona causa!”) o l’amenaça (“si no me’n compres, després no vingues a buscar-me!” o “si toca en tindran tots menys tu!”).

Segurament ja ho haureu endevinat, jo mai he sigut massa aficionat a la loteria. De totes les vegades en què m’he hagut d’enfrontar a la terrible tasca de vendre paperetes, només he accedit a participar en aquest joc tan macabre quan vaig haver de vendre les participacions de la nostra quintada, el 2007. Aleshores va ser quan em vaig adonar de la violència implícita en la venda de participacions de loteria, en el xantatge i la coacció que s’empra de manera habitual però submergida per vendre-les. Llavors va ser quan vaig decidir que ja estava bé, que no em farien caure més en la trampa, que no tornaria a comprar ni a vendre paperetes de loteria mai més.

Amb el temps, des del 2007 ençà, he descobert que no estic sol en la meua lluita contra la loteria de Nadal. Des d’aleshores he conegut molta més gent en la meua situació, gent farta de la hipocresia del “si total són 3 euros”. A tots ells, a tots els que hem dit prou a les maleïdes paperetes de la loteria nadalenca, va dedicat aquest article. Ànims, entre tots aconseguirem acabar amb elles!

PS: Si algú vol butlletes de loteria de la Penya Barcelonista de Pedreguer, que es pose en contacte amb mi. Gràcies.

De vegades, quan menys t’ho esperes, et trobes quelcom que et desarma i t’arriba al cor. No saps molt bé com, ni per què, però així és. A mi m’ha passat aquesta vesprada, amb un vell llibret de pàgines rebregades que em vaig trobar l’altre dia en algun prestatge de casa. Una xicoteta i manoseta antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. N’he obert una pàgina a l’atzar i m’he trobat amb això, amb el blanc de la calç i el blau de la mar, amb Carmesina i amb Tirant. Les imatges han aparegut a l’instant, de seguida, pràcticament quan encara no havia acabat de llegir, i ha sigut massa. No m’ha fet falta —no he pogut— continuar, amb això n’he tingut prou. He tancat el llibret i l’he tornat a deixar al seu lloc. Massa.

Quan vaig a comprar un llibre (i, en general, quan vaig a comprar qualsevol cosa) no m’agrada gens que el llibreter (o el venedor o el dependent o l’empleat o qui siga) em vaja al darrere demanant-me què vull i dient-me que si m’agrada açò o m’agrada allò. Si en una tenda de roba, per exemple, ja em toca els nassos que ho facen, en una llibreria encara més. Si vaig a buscar un llibre en concret, m’agrada buscar-lo jo mateix, mirant i remirant els prestatges, de dalt a baix i de baix a dalt, fins que el trobe o fins que acabe de revisar tots els prestatges sense èxit i, per tant, he de demanar-lo al dependent. Potser semble una pèrdua de temps (per què no preguntar a l’encarregat directament si finalment acabaré fent-ho?) però no ho és en absolut, ja que el fet d’examinar els prestatges amb deteniment cercant aquest o aquell llibre em serveix per descobrir-ne d’altres que probablement mai m’hauria trobat d’haver preguntat directament al llibreter. En aquest sentit, doncs, sóc un client “discret” segons la classificació d’El Llibreter.

Però no és només aquesta la categoria que m’escau. En tant que bibliòfil, d’un llibre no només em produeix satisfacció el seu contingut (que siga interessant, que estiga ben escrit i tot això), sinó també la seua morfologia, el seu aspecte i, en definitiva, la manera com ha estat editat i enquadernat. I és que a mi els llibres també m’entren pels ulls (pel disseny de la portada, pel tipus d’edició) i per les mans (per com de bé s’agafen). Així doncs, quan compre un llibre sovint em fa goig pensar en el moment d’arribar a casa, fullejar-lo, olorar-lo, signar-lo, posar-li la data de compra i buscar-li un lloc al prestatge. Tenint en compte tot açò, puc dir també que segons la classificació d’El Llibreter sóc un client “voluptuós”.

En definitiva, sembla que com a client de llibreries sóc discret i voluptuós, però sobretot bastant maniàtic. De fet, em sembla que la majoria dels lectors en certa mesura “compulsius” compartim algunes d’aquestes curioses manies que fan del llegir una activitat molt més satisfactòria i entretinguda.